CADA any, més de sis milions de persones viatgen a la península de Shima del Japó. Allà, en un bosc de cedres aïllat, visiten el santuari d’Ise, on fa uns dos mil anys que s’adora la deessa xintoista del sol, Amaterasu Omikami. Els adoradors primer es purifiquen rentant-se les mans i la boca. Després, davant el haiden del santuari (sala d’oració), realitzen un ritual en què s’inclinen, piquen de mans i fan oració a la deessa. * El xintoisme permet que els seus adeptes també practiquin altres religions i, d’altra banda, algunes persones que es consideren cristianes, budistes i altres no veuen cap inconvenient de seguir els rituals xintoistes en aquest santuari.

Moltes de les religions majoritàries del món tenen santuaris, * i milions i milions de persones els visiten. En els països de tradició cristiana, hi ha molts santuaris i esglésies dedicats a Jesús, Maria i els sants. Però també hi ha santuaris a llocs on es conserven relíquies religioses o allà on es creu que es van produir alguns fets bíblics o «miracles» de temps moderns. Molts visiten aquests santuaris perquè creuen que si fan les seves oracions en un lloc sagrat, és més probable que siguin escoltades. D’altres fan llargs pelegrinatges als santuaris per demostrar la seva fe i devoció.

Ara bé, de veritat és més probable que siguin escoltades les oracions que es fan als santuaris? Es complau Déu en la devoció que demostren els qui fan pelegrinatges a santuaris? I encara més important, han d’adorar en santuaris els cristians? Les respostes no només ens diran com hem de considerar l’adoració en aquests llocs, sinó que també ens ajudaran a entendre com vol Déu que l’adorem.

Una conversa entre Jesús i una dona samaritana reflecteix el punt de vista de Déu sobre l’adoració en llocs sagrats o santuaris. Jesús recorria la regió de Samaria i es va aturar a descansar vora un pou a prop de la ciutat de Sicar. Allà va iniciar una conversa amb una dona que s’hi va acostar a treure aigua. Mentre parlaven, la dona va comentar una gran diferència entre la forma d’adorar dels jueus i la dels samaritans. Va dir: «Els nostres pares van adorar en aquesta muntanya, i vosaltres dieu que és a Jerusalem el lloc on cal adorar» (Joan 4:5-9, 20).

La dona es referia a la muntanya de Garizim, situada uns cinquanta quilòmetres al nord de Jerusalem,  on hi havia hagut un temple en què els samaritans celebraven la Pasqua i altres festes religioses. Però Jesús, en comptes de centrar-se en aquest punt de conflicte, li va dir: «Creu-me, dona, que ve l’hora quan ni en aquesta muntanya ni a Jerusalem adorareu el Pare» (Joan 4:21). Sens dubte, aquell era un comentari molt sorprenent, sobretot venint d’un jueu. Per què es deixaria d’adorar Déu al temple de Jerusalem?

Jesús va afegir: «Ve l’hora, i és ara, quan els veritables adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat, perquè també el Pare cerca adoradors d’aquesta mena» (Joan 4:23). El majestuós temple de Jerusalem va ser durant segles el centre de l’adoració dels jueus; hi viatjaven tres vegades a l’any per fer sacrificis al seu Déu, Jehovà (Èxode 23:14-17). Però Jesús va dir que tot això canviaria i que «els veritables adoradors» adorarien «en esperit i en veritat».

El temple jueu era un edifici tangible situat en una ubicació concreta. En canvi, l’esperit i la veritat no es poden veure ni palpar ni depenen d’un lloc físic. Per tant, el que volia dir Jesús és que l’adoració dels cristians verdaders no se centraria en un edifici ni dependria d’una ubicació concreta, ja fos la muntanya de Garizim, el temple de Jerusalem o qualsevol altre lloc sagrat.

En la conversa amb la samaritana, Jesús també va dir que s’acostava «l’hora» d’aquest canvi en l’adoració de Déu. Quan seria això? L’«hora» va arribar quan Jesús, amb el sacrifici de la seva vida, va posar fi al sistema d’adoració jueu basat en la Llei de Moisès (Romans 10:4). Així, doncs, com és que Jesús també va dir: «L’hora [...] és ara»? Perquè ell, com a Messies, ja estava fent deixebles que obeirien el manament que va pronunciar tot seguit: «Déu és esperit, i els que l’adoren cal que l’adorin en esperit i en veritat» (Joan 4:24). Però, què vol dir adorar en esperit i en veritat?

Al parlar de l’esperit, Jesús s’estava referint a la guia de l’esperit sant de Déu, que entre altres coses ens ajuda a comprendre correctament les Escriptures (1 Corintis 2:9-12). I la veritat que Jesús va mencionar és un coneixement exacte de les ensenyances bíbliques. Per tant, la nostra adoració no depèn d’un lloc especial. Si volem que Déu l’accepti, l’hem d’adorar d’acord amb el  que ensenya la Bíblia i deixar-nos guiar per l’esperit sant.

Llavors, com han de considerar els cristians els pelegrinatges i l’adoració als santuaris? Tenint en compte que Jesús va manar que els adoradors verdaders havien d’adorar Déu en esperit i en veritat, queda clar que el culte que es fa en santuaris o altres llocs sagrats no té un valor especial als ulls del nostre Pare celestial. A més, la Bíblia mostra què opina Déu de la veneració d’ídols en l’adoració, ja que ens diu clarament: «Fugiu de la idolatria» i «guardeu-vos dels ídols» (1 Corintis 10:14; 1 Joan 5:21). Per tant, els cristians verdaders no adoren en cap lloc que sigui considerat sant o fomenti la idolatria, cosa que també inclou els santuaris.

Ara bé, la Paraula de Déu no prohibeix tenir un lloc preferit per orar, estudiar i meditar. De fet, un lloc de reunió ordenat i digne afavoreix l’aprenentatge i l’anàlisi d’assumptes espirituals. De la mateixa manera, tampoc és incorrecte fer un monument en record d’un difunt, com ara una làpida, ja que és simplement una mostra d’afecte per la persona que ha mort. Això sí, si el consideréssim un lloc sagrat o hi veneréssim imatges o relíquies, estaríem desobeint les paraules de Jesús.

Per tant, no és necessari anar a un santuari perquè Déu escolti les nostres oracions, ni fer un llarg pelegrinatge amb l’esperança d’obtenir la seva aprovació o benediccions especials. La Bíblia ens ensenya que Jehovà Déu, «el Senyor del cel i de la terra, no habita en temples fets amb les mans». Però això no vol dir que sigui un Déu distant o fred. Li podem orar des de qualsevol lloc amb la seguretat que ens escoltarà, perquè ell «no és pas lluny de cadascú de nosaltres» (Fets [Actes] 17:24-27).