DAVID, agafant aire, s’anava obrint pas entre l’allau de soldats que avançaven a empentes i no sabien on amagar-se. La por es palpava a l’ambient. Per què estaven tan espantats? Bé, enmig de tot aquell enrenou, tan sols es repetia una paraula; era un nom. I allà, al bell mig de la vall, es dibuixava la silueta de l’home més alt que David havia vist mai, mirant-los amb ulls desafiadors.

Goliat! Ara David entenia per què els soldats estaven tan espantats: era un home increïblement alt, un gegant! Fins i tot sense aquella enorme armadura, devia pesar més que dos homes junts. Però anava armat de cap a peus, i era un guerrer extremadament fort i experimentat. Goliat bramava desafiant. Imagina’t la seva veu ressonant per la vall, mentre es burlava de l’exèrcit d’Israel i el seu rei, Saül. Els provocava perquè lluitessin contra ell, un contra un, i així enllestir la guerra en un sol combat (1 Samuel 17:4-10).

Els israelites estaven morts de por, i el rei Saül també. David es va assabentar que ja feia un mes que els exèrcits dels filisteus i dels israelites estaven paralitzats, i Goliat sortia cada dia a desafiar els israelites. A David li bullia la sang. Quina vergonya veure com el rei d’Israel i tots els soldats, inclosos tres dels seus germans grans, tremolaven de por! Per a ell, no només s’estava humiliant l’exèrcit d’Israel, sinó que s’estava insultant el seu Déu, Jehovà. Però què podia fer David, si tan sols era un jovenet? I què podem aprendre nosaltres de la fe de David? (1 Samuel 17:11-14.)

Retrocedim en el temps. Era el capvespre, i David estava pasturant les ovelles del seu pare pels turons de Betlem. Era un jove ben plantat, pèl-roig i amb ulls bonics i desperts, probablement un adolescent. Sempre que tenia algun moment de tranquil·litat tocava l’arpa inspirant-se en la bellesa de la creació de Déu. Passava moltes hores practicant, i gràcies a això es va convertir en un músic amb molt de talent. Però aquell vespre li va passar una cosa inesperada. El seu pare el va fer cridar; el volia veure en aquell mateix moment (1 Samuel 16:12).

Va trobar el seu pare, Jessè, parlant amb un home molt gran. Era el profeta Samuel. Jehovà l’havia enviat a ungir un dels fills de Jessè perquè fos el proper rei d’Israel, però no va resultar ser cap dels set germans grans de David. En canvi, quan va arribar David, Jehovà li va dir al profeta: «Ungeix-lo, perquè és aquest». I davant de tothom, Samuel va obrir un corn ple d’oli i en va vessar una mica a sobre del cap de David. A partir d’aquell moment, la seva vida va canviar per complet. La Bíblia diu que «l’Esperit de Jahveh va venir sobre David des d’aquell dia endavant» (1 Samuel 16:1, 5-11, 13).

Ara bé, David no es va tornar ambiciós ni es va impacientar per pujar al tron. Al contrari, va esperar que l’esperit sant li indiqués quin era el moment d’assumir més responsabilitats, i mentrestant estava content fent la humil feina de  pastor. I no era un treball fàcil, requeria molta dedicació i valor. De fet, en dues ocasions va haver de salvar el ramat del seu pare dels depredadors, una vegada d’un lleó i una altra d’un ós. I no només va intentar espantar aquelles bèsties des de lluny, sinó que va saltar a sobre d’elles per protegir les seves indefenses ovelles. Els dos cops va matar aquells animals tot sol (1 Samuel 17:34-36; Isaïes 31:4).

Al cap d’un temps, la vida de David va tornar a fer un gir. La seva reputació va arribar a oïdes del rei Saül, qui, encara que seguia sent un guerrer poderós, ja no tenia la benedicció de Jehovà perquè havia sigut desobedient. Déu li havia retirat el seu esperit, i per això a Saül el pertorbava el que la Bíblia anomena un mal esperit: es va tornar violent, tenia atacs de ràbia i veia conspiracions per tot arreu. Quan li envaïen mals sentiments, una cosa que el calmava era la música. I com que alguns dels seus homes havien sentit a parlar de la fama de David com a músic i guerrer, Saül el va fer cridar. En poc temps, aquell jove es va convertir en músic de la cort i en el seu escuder (1 Samuel 15:26-29; 16:14-23).

Els joves d’avui dia poden aprendre molt de David. Per exemple, ocupava el seu temps lliure en coses que l’apropaven a Jehovà i es va esforçar per tenir qualitats que li servirien en la seva vida i que el prepararien per ser algú de profit. Però, per sobre de tot, va seguir la guia de l’esperit sant. No et sembla que és un gran exemple? (Eclesiastès 12:1.)

Mentre servia Saül, David tornava de tant en tant a casa seva per cuidar les ovelles, de vegades durant temporades llargues. En una d’aquelles ocasions, Jessè el va enviar a veure com estaven els seus tres germans més grans, que servien a l’exèrcit de Saül. David, obeint el seu pare, es va dirigir a la vall d’Elà carregat amb provisions per als seus germans. Quan va arribar, es va endur les mans al cap al trobar-se la situació que hem descrit al principi: els dos exèrcits estaven parats, cadascun a un cantó d’aquella ampla vall, als vessants de les muntanyes (1 Samuel 17:1-3, 15-19).

David no se’n sabia avenir. Com podia ser que l’exèrcit del Déu verdader tremolés davant d’un simple home que, a sobre, era pagà? Per a ell, allò era un insult a Jehovà. Així doncs, va començar a assegurar als soldats que era possible vèncer Goliat. Quan el seu germà gran, Eliab, es va assabentar del que estava dient, el va renyar durament i el va acusar d’haver-hi anat únicament per presenciar la matança. Però David li va respondre: «Què he fet jo ara? ¿És que no puc parlar?», i va seguir intentant convèncer els soldats. Al final, algú li va anar a explicar a Saül el que estava passant, i el rei va manar que li portessin David (1 Samuel 17:23-31).

David va veure que Saül i els seus homes s’havien desanimat per culpa de Goliat, i li va dir al rei: «Que ningú no es descoratgi per causa d’ell». Segurament havien comès l’error de comparar-se amb aquell gegant, veient que només li arribarien  a la panxa o al pit. S’imaginaven Goliat fent-los miques. Però, com ara veurem, David veia el problema des d’una perspectiva totalment diferent. Per això es va oferir a matar Goliat (1 Samuel 17:32).

Recelós, Saül li va dir: «Tu no pots anar a combatre contra aquest filisteu, perquè ets un noi, i ell un home de guerra des de la seva joventut». Volia dir que David era només un marrec? No, el que passa és que era massa jove per allistar-se a l’exèrcit, i potser aparentava menys edat. Però en aquell moment David probablement estava al final de l’adolescència i ja tenia fama de ser un guerrer valent (1 Samuel 16:18; 17:33).

David va tranquil·litzar Saül explicant-li el que li havia passat amb el lleó i l’ós. No és que s’estigués posant cap medalla, sabia perfectament per què els havia aconseguit vèncer. «Jahveh, que m’ha alliberat de l’urpa del lleó i de l’urpa de l’ós, ell m’alliberarà de la mà d’aquest filisteu», va dir. Resignat, Saül va contestar: «Vés, i que Jahveh sigui amb tu» (1 Samuel 17:37).

Creus que David no tocava de peus a terra? I ara! Tenia fe en Déu perquè el coneixia molt bé i havia vist com l’havia ajudat altres vegades. Sabia que Jehovà protegeix els seus amics i compleix les seves promeses. No t’agradaria tenir una fe com la seva? Si és així, has de seguir coneixent Déu a través de la Bíblia. I si poses en pràctica el que aprens, veuràs que les coses et van bé, i això enfortirà la teva fe (Hebreus 11:1).

Saül va intentar posar-li a David la seva armadura. Era com la de Goliat, feta de bronze, i segurament incloïa una cuirassa, o cota de malles, formada d’escates superposades. Quan David es va intentar moure amb allò tan aparatós, de seguida es va adonar que li faria nosa. Com que no era soldat, no estava acostumat a portar armadura, i molt menys la de Saül, que era l’home més alt de tot Israel (1 Samuel 9:2). Per tant, es va desempallegar de tot i es va vestir com sempre, com quan pasturava les ovelles (1 Samuel 17:38-40).

David va agafar el bastó, la bossa i la fona. És veritat que una fona podia semblar poca cosa, però era una arma letal, ideal per als pastors. Es tractava d’una peça de cuir amb dues tires estretes. Es posava una pedra a la part més ampla, es feia girar ràpidament per sobre del cap, es deixava anar una de les tires i la pedra sortia disparada. Era tan efectiva que fins i tot alguns exèrcits tenien divisions de foners.

Un cop preparat, David es va afanyar per trobar-se amb el seu enemic. Imagina-te’l orant intensament a Déu mentre s’aturava enmig de la vall, al torrent sec, per agafar cinc pedres petites i llises. Llavors es va llançar al camp de batalla.

Què devia pensar Goliat al veure David? No cal fer suposicions. La Bíblia diu que «el menyspreà, perquè era només un noi, i rogenc, de bona presència». Llavors li va cridar a ple pulmó: «¿Sóc jo un gos perquè vinguis contra mi amb bastons?». Sembla que va veure el bastó, però no es va fixar en la fona. A continuació va maleir David en nom dels déus filisteus i va jurar que donaria el cadàver del seu insignificant enemic als ocells i les bèsties del camp (1 Samuel 17:41-44).

La resposta que li va donar a Goliat es considera fins el dia d’avui com una magnífica declaració de fe. Imagina’t el jove David exclamant: «Tu véns contra mi amb espasa i amb llança i amb javelina, però jo vinc contra tu en el Nom de Jahveh dels exèrcits, el Déu de les files d’Israel, que tu has desafiat». Ell sabia de sobres que ni la persona més forta ni l’arma més poderosa podria amb el seu Déu. Goliat li havia faltat al respecte a Jehovà, i Jehovà no ho toleraria. Tal com va dir David, «la guerra és de Jahveh» (1 Samuel 17:45-47).

Però, és que David no s’havia fixat en l’alçada del seu oponent o en les seves armes? És clar que sí, però no es va deixar intimidar. No va cometre el mateix error que Saül i els seus soldats. En comptes de comparar-se amb aquell gegant,  va comparar Goliat amb Jehovà. No li importava que medís gairebé tres metres i que fos molt més alt que tots els altres, perquè era diminut comparat amb el Déu Altíssim. En realitat, com tots els humans, era poc més que un insecte, i en aquest cas, un que Jehovà estava a punt d’esclafar.

David va córrer cap al seu enemic, buscant una pedra dins la seva bossa. Va carregar la fona i va començar a fer-la girar ràpidament; anava a tanta velocitat que gairebé xiulava. Goliat va començar a caminar cap a David, possiblement darrere del seu escuder. Però en aquell moment l’alçada li va jugar una mala passada perquè l’escuder no li podia protegir el cap. I allà és precisament on David estava apuntant (1 Samuel 17:41).

David va deixar anar la pedra. Imagina’t el so que feia tallant l’aire, mentre passava com un llamp en direcció al seu objectiu. I finalment va fer diana. Jehovà es devia assegurar que no necessités llançar-ne una altra. La pedra es va enfonsar en el front de Goliat, qui es va desplomar. Probablement, el seu escuder va fugir cames ajudeu-me. David va saltar a sobre del cos de Goliat, li va agafar l’espasa i li va tallar el cap (1 Samuel 17:48-51).

Al veure allò, Saül i els seus soldats van agafar confiança i, amb un fort crit de guerra, es van abalançar sobre els filisteus. Al final, va acabar passant el que David li havia dit a Goliat: «Jahveh [...] us lliurarà a les nostres mans» (1 Samuel 17:47, 52, 53).

En l’actualitat, els cristians no hem de participar en cap guerra; allò ha passat a la història (Mateu 26:52). De tota manera, hem d’imitar la fe de David i, com ell, hem de veure Jehovà com una persona real, com l’únic Déu a qui hem de servir i admirar. Potser de vegades sentim que els nostres problemes són tan grans que ens superen, però en realitat són insignificants comparats amb el poder il·limitat de Jehovà. Igual que David, si som amics de Déu i tenim fe en ell, mai ens sentirem intimidats per cap problema o preocupació. El seu poder és incomparable, per a ell no hi ha res impossible.