VAIG néixer l’any 1926 a Karitsa, un petit poble de Grècia. Era el setè dels vuit fills que van tenir els meus pares, un matrimoni molt treballador.

L’any anterior, els pares havien conegut el Ioannis Papparizos, una persona molt oberta i entusiasta que era Estudiant de la Bíblia (com s’anomenaven en aquell moment els Testimonis de Jehovà). Impressionats pels raonaments bíblics d’aquest germà, van començar a assistir a les reunions que es feien al poble. La mare tenia molta fe en Jehovà i, tot i que no sabia ni llegir ni escriure, aprofitava qualsevol oportunitat per predicar. Per desgràcia, el meu pare es va centrar més en les imperfeccions humanes i a poc a poc va deixar d’anar a les reunions.

Encara que els meus germans i jo respectàvem la Bíblia, vam créixer amb les distraccions típiques de qualsevol jove. Però el 1939 va esclatar la Segona Guerra Mundial a Europa i al poble va passar una cosa que va causar un gran revolt. L’exèrcit grec va cridar a files el nostre cosí Nicolaos Psarras, qui no feia gaire s’havia batejat. Tot i només tenir vint anys, va ser molt valent i va dir als militars: «No puc lluitar perquè sóc un soldat de Jesucrist». Llavors va ser jutjat pels militars i sentenciat a passar deu anys entre reixes. Tots nosaltres ens vam quedar de pedra!

A principis del 1941, l’exèrcit aliat va entrar a Grècia i, afortunadament, el Nicolaos va ser alliberat. Quan va arribar de nou a Karitsa, el meu germà gran, l’Ilias, el va cosir a preguntes, mentre jo escoltava entusiasmat com li contestava amb la Bíblia. Després d’això, l’Ilias, l’Eumorfia —la nostra germana petita— i jo vam començar a estudiar la Bíblia i a assistir a les reunions dels  Testimonis. L’any següent, tots tres ens vam dedicar a Jehovà i ens vam batejar. Temps després, quatre més dels nostres germans també van arribar a ser testimonis de Jehovà.

El 1942, a la congregació de Karitsa hi havia nou joves que teníem entre quinze i vint-i-cinc anys. Tots érem conscients que ens esperaven dures proves i havíem d’enfortir la nostra fe. Per aquesta raó, ens reuníem sempre que podíem per estudiar la Bíblia, cantar cançons i orar. Això ens va mantenir forts.

En acabar la Segona Guerra Mundial, els comunistes grecs es van rebeŀlar contra el govern i es va desencadenar una terrible guerra civil. Els guerrillers comunistes recorrien les zones rurals obligant la gent a unir-se a les seves files. Quan van arribar al nostre poble, a l’Antonios Tsoukaris, a l’Ilias i a mi, tres joves Testimonis, ens van segrestar. I, tot i explicar que érem neutrals, ens van forçar a caminar fins al mont Olimp, a unes dotze hores de casa.

Poc després, un oficial comunista ens va ordenar que ens uníssim a un grup de guerrillers. Quan li vam dir que els cristians verdaders no agafem les armes, es va enrabiar tant que ens va portar davant d’un general. Llavors li vam repetir el mateix i ell ens va contestar: «Agafeu la mula i transporteu els ferits del camp de batalla a l’hospital».

«I si ens capturen els soldats del govern?», vam replicar. «No creuran que som guerrillers actius?» Llavors ell va dir: «Doncs porteu el pa a la línia de batalla». «Però, i si un oficial ens veu amb la mula i també ens ordena que hi portem armes?», vam contestar. El general es va parar a pensar i va dir: «Bé, segur que podeu cuidar les ovelles, no? Aneu a la muntanya i encarregueu-vos dels ramats!».

En plena guerra civil, els tres vam coincidir que les nostres consciències ens permetrien cuidar les ovelles. Al cap d’un any, com que l’Ilias era el germà gran, va poder tornar a casa per cuidar la mare, que s’havia quedat viuda. Pel que fa a l’Antonios, va caure malalt i també el van alliberar. Però jo, vaig continuar captiu.

Mentrestant l’exèrcit grec anava assetjant els comunistes. Per aquesta raó, el grup que m’havia segrestat va fugir per les muntanyes direcció a Albània. Quan érem prop de la frontera, ens vam veure envoltats pels soldats grecs. Els guerrillers aterrats van escapar amb la cua entre les cames. Jo em vaig amagar darrere d’un arbre caigut, i després va passar el que he explicat a l’inici d’aquest relat.

Quan vaig explicar als soldats que havia estat segrestat pels comunistes, se’m van endur a un camp militar prop de Véria, l’antiga ciutat bíblica de Berea, per valorar el meu cas. Allà em van assignar a cavar trinxeres per als soldats. Però, com  que m’hi vaig negar, vaig ser exiliat a l’illa de Makronisos que s’utilitzava com a presó.

Makronisos és una illa inhòspita i àrida que es troba a la costa àtica, a uns 50 km d’Atenes. Té uns 13 km de llargada i en el punt més ample fa 2,5 km. Des del 1947 al 1958, hi van anar a parar més de 100.000 presoners, entre els quals hi havia comunistes actius i altres sospitosos de ser-ho, antics guerrillers de la resistència i molts testimonis de Jehovà.

A principis del 1949, vam ser repartits per diferents camps de presoners. Em van assignar a un camp de baixa seguretat amb centenars d’homes. Uns quaranta de nosaltres dormíem al terra en una tenda de campanya dissenyada per a deu persones. A més, bevíem aigua putrefacta i ens alimentàvem principalment a base de llenties i albergínies. Aquell vent constant que aixecava pols feia la vida insuportable. Però almenys a nosaltres no ens feien carregar roques d’un lloc a un altre, una tortura sàdica que acabava amb els cossos i les ments dels més desafortunats.

Un dia, caminant per la platja, vaig conèixer Testimonis d’altres camps. Quina alegria! Amb molta cautela, intentàvem trobar-nos sempre que podíem. A més, ens esforçàvem per predicar discretament a altres presoners. Alguns d’aquests, més tard, van arribar a ser testimonis de Jehovà. Aquelles activitats i l’oració, ens van ajudar a mantenir-nos espiritualment forts.

Després de deu mesos de ‘rehabilitació’, van decidir que ja era hora que em posés un uniforme militar. Com que m’hi vaig negar, em van dur al comandant. Llavors li vaig donar una declaració per escrit que deia: «Només vull ser soldat de Jesucrist». Després d’amenaçar-me, em va entregar al seu subcomandant, un arquebisbe ortodox engalanat amb roba religiosa. Sense por vaig contestar amb les Escriptures a totes les seves preguntes, i en acabar va cridar empipat: «Feu-lo fora del meu davant, és un fanàtic!».

L’endemà, els soldats van tornar a ordenar-me que em vestís de militar. De nou, m’hi vaig negar, i em van començar a donar cops de puny i a pegar-me amb un bastó. Llavors se’m van endur a la infermeria per assegurar-se que no tenia cap os trencat i després em van portar a la meva tenda. Això es va convertir en la rutina diària dels següents dos mesos.

Els soldats, frustrats per no haver aconseguit que transigís, van canviar de tàctica. Em van lligar les mans a l’esquena i em van començar a colpejar brutalment les plantes dels peus amb cordes. Mentre aquell intens dolor s’apoderava de mi, vaig recordar les següents paraules de Jesús: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultin, us persegueixin [...]. Alegreu-vos i estigueu molt contents, perquè us espera una gran recompensa al cel, ja que els profetes de l’antiguitat també van ser perseguits d’aquesta manera» (Mt. 5:11, 12). Després del que em va semblar una eternitat, vaig caure desmaiat.

Vaig despertar dins d’una ceŀla glaçada sense pa, aigua i ni tan sols una trista manta. Però em sentia calmat i assossegat. Tal com diu la Bíblia, «la pau de Déu» va guardar el meu cor i els meus pensaments (Fili. 4:7). Ara bé, el dia següent, un soldat molt amable em va donar pa, aigua i un abric. Més tard, un altre soldat em va donar el seu menjar. Aquestes van ser algunes de les moltes maneres com vaig veure que Jehovà tenia cura de mi.

Com que les autoritats creien que era incorregible, em van portar a Atenes per tornar-me a jutjar. Allà em van sentenciar a tres anys de presó a Giaros, una illa a 50 km a l’est de Makronisos.

La presó de Giaros era una fortalesa de totxo vermell amb més de cinc mil presos polítics. També hi havia set testimonis de Jehovà empresonats per mantenir-se neutrals. Ara bé, encara que estava prohibit, els set ens reuníem clandestinament per estudiar la Bíblia i rebíem d’amagat  exemplars de La Torre de Guaita, que copiàvem a mà per estudiar.

Un dia, mentre estudiàvem en secret, un guàrdia ens va enxampar i va confiscar les nostres publicacions. Quan ens van citar al despatx del subdirector, pensàvem que ens allargarien les sentències. Però llavors, aquest ens va dir: «Sabem qui sou i respectem la vostra posició. Sabem que podem confiar en vosaltres. Torneu a la feina». A alguns de nosaltres inclús ens va donar feines senzilles. Ens sentíem molt agraïts. Tot i estar a la presó, la nostra integritat lloava Jehovà.

La nostra constància va donar fruit. Un presoner, que havia estat professor de matemàtiques, havia observat el nostre bon comportament i es va interessar en les nostres creences. Quan els Testimonis vam ser alliberats, a principis de l’any 1951, ell també ho va ser. Més tard es va batejar i va començar a servir Jehovà a temps complet.

Després de ser alliberat, vaig tornar a casa, a Karitsa. Però, igual que molts dels meus paisans, vaig emigrar a Melbourne, Austràlia. Allà vaig conèixer la Janette, una bona germana, i ens vam casar. Plegats hem pujat el nostre fill i les nostres tres filles segons els principis de Jehovà.

Ja tinc més de noranta anys, però segueixo ben actiu servint d’ancià. Per culpa de les ferides del passat, de vegades em fa mal el cos i els peus, especialment després de predicar. Tot i això, estic decidit a continuar sent un «soldat de Jesucrist» (2 Tim. 2:3).