Vaig néixer l’any 1955. Els meus dos germans grans i jo ens vam criar al sud de Finlàndia, a una ciutat costanera anomenada Vantaa.

La mare es va batejar com a testimoni de Jehovà uns anys abans que jo nasqués, però el pare estava molt oposat i li prohibia que ens parlés de la Bíblia i ens portés a les reunions. Per això, la mare aprofitava quan ell no era a casa per parlar-nos de Jehovà.

Des de ben petit, sempre vaig tenir molt clar que volia ser obedient a Jehovà. Per exemple, un dia a l’escola, quan només tenia 7 anys, em vaig negar a menjar verilättyjä —una mena de creps fineses fetes amb sang. La meva mestra es va enrabiar tant que, mentre amb una mà m’agafava amb força la cara per obrir-me la boca, amb l’altra m’intentava introduir una forquilla amb un tros de crep. Però d’un cop vaig aconseguir llançar-li la forquilla a terra.

Quan tenia 12 anys, el meu pare va morir. Després d’això, vaig poder començar a assistir a les reunions. Els germans em van rebre amb els braços oberts, i el seu interès sincer em va ajudar a progressar espiritualment. Gràcies a un bon programa d’estudi personal i la lectura diària de la Bíblia, vaig prendre la decisió de batejar-me el 8 d’agost de 1969, als 14 anys.

Tan bon punt vaig acabar l’educació secundària, vaig començar a servir com a pioner regular.  Al cap de poques setmanes, em vaig traslladar a Pielavesi, una ciutat a prop del centre de Finlàndia on hi havia molta necessitat.

A Pielavesi, vaig conèixer la germana que amb el temps es convertiria en la meva dona, la Sirkka. Ella no volia protagonisme ni buscava tenir una vida còmoda, sinó que era modesta i espiritual. Els dos desitjàvem fer el màxim per Jehovà, sense importar l’assignació que rebéssim. Ens vam casar el 23 de març de 1974 i, en comptes de marxar de viatge de noces, vam anar a servir a Karttula, on hi havia encara més necessitat de pioners.

Des que ens vam casar, Jehovà sempre ens ha demostrat que, si posem en primer lloc els interessos del Regne, ell s’encarregarà que no ens falti de res (Mt. 6:33). Per exemple, a Karttula no teníem cotxe i tots els viatges els havíem de fer amb bicicleta, inclús a l’hivern quan les temperatures eren extremadament baixes. Ara bé, el territori era molt extens i necessitàvem un cotxe, però no ens el podíem permetre.

Sorprenentment, un dia, el meu germà gran ens va venir a veure i ens va regalar el seu cotxe. L’assegurança ja estava apagada i l’única cosa que havíem de fer era omplir el dipòsit. D’aquesta manera, vam aconseguir el cotxe que tant ens calia.

Jehovà ens va demostrar clarament que ell s’encarregava de cobrir les nostres necessitats. La nostra feina era simplement posar el Regne en primer lloc.

Quan estàvem a l’Escola del servei de pioner l’any 1978, en Raimo Kuokkanen, a un dels instructors, ens va animar a fer la soŀlicitud per a l’Escola de Galaad. Així és que vam començar a estudiar anglès amb l’objectiu de poder assistir-hi. El que no ens esperàvem era que el 1980, abans que poguéssim emplenar la soŀlicitud, ens convidessin a servir a la sucursal de Finlàndia. En aquell moment, els betelites no podien fer la soŀlicitud de Galaad, però nosaltres teníem clar que serviríem on Jehovà decidís i no on nosaltres volguéssim. Per tant, vam acceptar la invitació, però vam continuar estudiant anglès, per si en el futur podíem assistir a Galaad.

Uns anys més tard, el Consell Rector va decidir que els betelites podrien assistir a l’Escola de  Galaad. Així que vam fer la soŀlicitud immediatament. No la vam fer perquè no ens agradés la nostra assignació a Betel, sinó tot el contrari; volíem servir on hi hagués més necessitat. Al final, ens van convidar a la 79a classe de Galaad i, el setembre de 1985, ens vam graduar. La nostra destinació va ser Colòmbia.

A Colòmbia, ens van assignar a la sucursal. Em vaig esforçar per complir amb la meva assignació el millor possible, però al cap d’un any sentia que necessitàvem un canvi i, per primer i únic cop a la vida, el vaig soŀlicitar. Així és que ens van enviar com a missioners assignats al camp a Neiva, al departament de Huila.

Sempre m’ha agradat molt la predicació. Recordo que de solter, quan servia com a pioner a Finlàndia, intentava predicar des de ben d’hora al matí fins a última hora de la tarda. I després de casar-nos, la Sirkka i jo també ens esforçàvem per fer dies sencers de predicació. De fet, quan havíem d’anar a territoris llunyans, molts cops dormíem al cotxe i, així, no havíem de viatjar amunt i avall, i l’endemà podíem començar a primera hora del matí.

Com a missioners assignats al camp, vam tornar a sentir el mateix entusiasme per la predicació que havíem tingut en el passat. Vèiem com la nostra congregació anava creixent, i els germans colombians sempre ens tractaven amb molt d’amor i respecte, i agraïen la nostra tasca.

A prop de la nostra assignació a Neiva, hi havia alguns pobles on no vivia cap testimoni. M’amoïnava no saber com hi arribarien les bones notícies. A més, aquells pobles no eren segurs per a ningú que no fos local, degut al conflicte entre guerrilles. Així que vaig demanar en oració que algú d’aquell territori es fes testimoni. Pensava que aquesta persona havia de viure a Neiva per tal de conèixer la veritat, batejar-se, convertir-se en un germà espiritualment fort i, després, tornar al seu poble natal per predicar. Però Jehovà tenia una solució molt millor.

Poc temps després, vaig començar un curs de la Bíblia amb un jove anomenat Fernando González. Ell vivia a Algeciras, un dels pobles on no hi havia testimonis, però treballava a Neiva, que estava a més de 50 quilòmetres. Es preparava molt bé per a cada sessió d’estudi i immediatament va començar a assistir a totes les reunions. Des de la primera setmana, quan tornava al poble, va agafar el costum de reunir els seus veïns per ensenyar-los el que anava aprenent.

En Fernando es va batejar el gener de 1990, sis mesos després d’haver començat a estudiar. Llavors, es va fer pioner regular. Amb un testimoni local a Algeciras, ja era segur enviar-hi pioners especials. Així doncs, el febrer de 1992 es va formar la primera congregació en aquell poble.

Es va limitar en Fernando a predicar només al seu poble? En absolut! Després de casar-se, ell i la seva dona, l’Olga, es van traslladar al poble de San Vicente del Caguán, on no hi havia cap testimoni. Un cop allà, van ajudar a formar una congregació. Llavors, l’any 2002 el van nomenar superintendent de circuit. De fet, continuen servint a l’obra itinerant fins al dia d’avui.

Aquesta experiència m’ha ensenyat que és molt important fer oracions específiques relacionades  amb qualsevol assignació que rebem. Al cap i a la fi, Jehovà arriba on nosaltres no podem, ja que l’obra és seva i nosaltres simplement som els seus «treballadors» (Mt. 9:38).

El 1990 ens van assignar a l’obra itinerant. El nostre primer circuit va ser a Bogotà, la capital de Colòmbia. Al principi, ens feia por no ser capaços de complir amb aquella assignació, ja que la meva dona i jo som dues persones normals i corrents, que no tenim cap habilitat especial. A més, no estàvem acostumats a viure en una ciutat tan bulliciosa. Malgrat tot això, Jehovà va complir la promesa que ens fa a Filipencs 2:13, que diu: «Déu és qui, tal com a ell li agrada, us omple d’energia i us dona tant el desig com les forces per actuar».

Temps més tard, ens van assignar a un circuit de Medellín, la ciutat que he esmentat al començament. Allà, les persones estaven tan acostumades a veure violència pel carrer que ni tan sols s’immutaven. Per exemple, un dia, mentre dirigia un curs bíblic, de cop i volta hi va haver un tiroteig al davant de la casa on era. Estava a punt de tirar-me a terra, però vaig veure que l’estudiant continuava llegint el paràgraf com si res. Quan va acabar de llegir-lo, em va demanar perdó i va sortir a fora. Poc després, va tornar amb dos nens i em va dir molt tranquil: «Perdona, però és que havia de fer entrar els meus fills a casa».

Situacions com aquesta en vam viure més d’una. Recordo una ocasió en què estàvem predicant casa per casa i la meva dona va venir corrent cap a mi, tota pàŀlida, i em va dir que un home li havia disparat. Allò em va deixar glaçat. Afortunadament, després vam descobrir que l’objectiu d’aquell individu no era la Sirkka, sinó algú que passava pel seu costat.

Amb el temps, vam aprendre a conviure amb la violència. Ens animava molt veure la resiliència que demostraven els germans davant de situacions semblants o pitjors. Vam arribar a la conclusió que, si Jehovà els estava ajudant a ells, també ens ajudaria a nosaltres. Així és que sempre vam seguir la guia dels ancians, vam prendre precaucions i vam deixar la resta en mans de Jehovà.

Ara bé, no totes les situacions eren tan perilloses com semblava. Un dia, vaig sentir com si dues dones s’estiguessin escridassant al davant de la casa que estava visitant. La veritat és que no m’interessava veure la baralla, però la dona amb qui estava parlant em va insistir que sortís al pati. Al final, va resultar que la «baralla» era entre dos lloros que estaven imitant les veus dels veïns.

L’any 1997 em van nomenar instructor de l’Escola de capacitació ministerial. b Sempre m’havia encantat assistir a les escoles teocràtiques, però mai m’hauria imaginat tenir el privilegi de poder ensenyar en una d’elles.

Temps més tard, em van nomenar superintendent de districte i, quan aquesta responsabilitat  va desaparèixer, vaig tornar a l’obra de circuit. Així és que, durant més de 30 anys, he gaudit de servir com a instructor d’escoles i com a superintendent itinerant. Sens dubte, aquestes assignacions m’han portat infinitat de benediccions, però no tot han estat flors i violes. Deixeu-me que us ho expliqui.

Tenir una personalitat forta m’ha ajudat a fer front a les dificultats. Però també ha estat una arma de doble tall, ja que a vegades he sigut massa ferm a l’hora de corregir certs assumptes a les congregacions. En algunes ocasions, he exhortat intensament alguns germans a ser més amorosos i raonables però, irònicament, eren just aquelles qualitats les que a mi em mancaven en aquelles situacions (Rm. 7:21-23).

A vegades m’he sentit molt desanimat degut als meus defectes (Rm. 7:24). Un dia, fins i tot vaig dir a Jehovà en oració que creia que era millor deixar el servei de missioner i tornar a Finlàndia. Aquell mateix vespre, vaig anar a la reunió, i l’ànim que vaig rebre em va ajudar a estar plenament convençut que havia de quedar-me en la meva assignació i continuar esforçant-me per polir la meva personalitat imperfecta. Encara avui, m’emociona recordar com Jehovà va respondre aquella oració. Agraeixo profundament que ell m’hagi ajudat a superar les meves debilitats.

La Sirkka i jo ens sentim profundament endeutats amb Jehovà per haver-nos permès gaudir del privilegi de servir-lo a temps complet durant gairebé tota la nostra vida. També li estic infinitament agraït per haver-me regalat una esposa tan meravellosa i espiritual.

Aviat faré 70 anys i deixaré de servir com a instructor d’escoles teocràtiques i superintendent itinerant. Però això no em desanima gens, perquè estic totalment convençut que el que fa més feliç Jehovà és que el servim amb modèstia i agraïment i l’estimem de tot cor (Miq. 6:8; Mc. 12:32-34). Per servir Jehovà, no necessitem estar sota el focus.

Quan miro enrere i penso en totes les assignacions que he tingut, m’adono que no les he rebut perquè sigui millor que els altres ni perquè tingui cap habilitat especial. Res més lluny de la realitat! Jehovà m’ha permès gaudir d’aquestes oportunitats de servei per la seva bondat immerescuda. Ell m’ha donat aquests privilegis malgrat les meves debilitats. És només gràcies a la seva ajuda que he aconseguit complir amb aquestes responsabilitats. Així doncs, les meves debilitats han servit per fer evident el poder de Déu (2 Cor. 12:9).