«ETS un pare molt cruel», va escridassar l’oficial de la KGB. * «Has abandonat la teva dona embarassada i la teva filla. Qui les alimentarà i les cuidarà? Renuncia a les teves activitats i vés-te’n a casa!» Li vaig contestar: «No, no he abandonat la meva família. Sou vosaltres els qui m’heu arrestat! Però, per què?». L’oficial va replicar: «Cap crim pot ser pitjor que ser Testimoni».

Aquesta conversa va tenir lloc en una presó de la ciutat d’Irkutsk, a Rússia, el 1959. Deixa’m que t’expliqui perquè jo i la meva dona, que es deia Maria, vam estar disposats a patir per ser fidels a Jehovà, i quines benediccions vam rebre (1 Pe. 3:13, 14).

Vaig néixer a Zolotniki, un poblet d’Ucraïna, l’any 1933. El 1937 la meva tieta i el seu marit, que eren Testimonis i vivien a França, ens van visitar i ens van regalar els llibres Gobierno i Liberación, publicats per la societat Watch Tower. Quan el meu pare els va llegir, va recuperar la seva fe. Malauradament, el 1939 el pare es va posar molt malalt, però abans de morir va dir a la mare: «Això és la veritat. Ensenya-la als nens».

L’abril de 1951, les autoritats van començar a deportar molts Testimonis de l’antiga URSS a Sibèria. La meva mare, jo i el meu germà petit, el Grigori, vam ser desterrats d’Ucraïna occidental. Després de viatjar uns 6.000 quilòmetres en tren, vam arribar a la ciutat de Tulun, a Sibèria. Dues setmanes més tard, el meu germà gran, el Bogdan, que l’havien sentenciat a 25 anys de treballs forçats, va arribar a un camp prop de la ciutat d’Angarsk.

La mare, el Grigori i jo predicàvem als pobles del voltant de Tulun, però ens les havíem d’enginyar. Per exemple, preguntàvem: «Sap d’algú que vulgui vendre alguna vaca?». Quan trobàvem algú que en tenia una, li parlàvem del meravellós disseny de les vaques. Poc després ja estàvem parlant del Creador. En certa ocasió, un diari va escriure que els Testimonis buscaven vaques però en realitat buscaven ‘ovelles’. I, de fet, les vam trobar! Ens encantava estudiar la Bíblia amb persones humils i hospitalàries que vivien en aquell territori no assignat. Actualment, a Tulun hi ha una congregació de més de 100 publicadors.

La Maria va conèixer la veritat a Ucraïna en plena Segona Guerra Mundial. Quan tenia 18 anys, un oficial de la KGB la va començar a assetjar perquè cometés immoralitat, però ella s’hi va negar rotundament. Un dia, quan va arribar a casa, se’l va trobar al seu llit, i ella va fugir. L’oficial, molt furiós, la va amenaçar amb empresonar-la per ser Testimoni. I així va ser: el 1952 va ser sentenciada a 10 anys de presó. La Maria es va sentir com Josep, qui també va ser empresonat per mantenir la seva integritat (Gèn. 39:12, 20). El conductor que la va portar del jutjat a la presó li va dir: «No tinguis por. Moltes persones van a la presó, però quan en surten ho fan amb la dignitat intacta». Això la va enfortir.

Del 1952 al 1956 la Maria va estar en un camp de treballs forçats prop de la ciutat de Gorki (l’actual Niznij Novgorod), a Rússia. La seva feina era arrencar arbres de soca-rel, fins i tot quan les temperatures eren gèlides. La seva salut se’n va ressentir molt, però el 1956 va ser alliberada i va anar a Tulun.

Quan un germà de Tulun em va dir que arribava una germana, vaig anar amb bicicleta a la parada de l’autobús per ajudar-la amb les maletes. La Maria em va agradar des del primer moment. Em va costar guanyar-me el seu cor, però ho vaig aconseguir. El 1957 ens vam casar i un any més tard va néixer la nostra filla, la Irina. Però la nostra felicitat no va durar gaire. El 1959 em van arrestar per imprimir publicacions bíbliques, i vaig estar mig any en una ceŀla d’aïllament. No volia perdre la pau interior i, per això, orava en tot moment, cantava cançons del Regne i m’imaginava com predicaria quan m’alliberessin.

A la presó, mentre m’interrogaven, un agent em va cridar: «Aviat us esclafarem com a ratolins!». Jo li vaig respondre: «Jesús va dir que les bones notícies del Regne es predicaran a totes les nacions, i ningú ho podrà evitar». Llavors, l’agent va canviar de tàctica i em va intentar convèncer perquè renunciés a la meva fe, com explicava al principi d’aquest relat. Com que ni les amenaces ni els enganys funcionaven, em van sentenciar a set anys de treballs forçats en un camp prop de la ciutat de Saransk. De camí al camp, vaig saber que havia nascut la meva segona filla, l’Olga. Encara que la meva dona i les nenes estaven lluny, em consolava saber que la Maria i jo érem fidels a Jehovà.

Un cop a l’any, la Maria em venia a veure des de Tulun a Saransk, tot i que el viatge d’anada i tornada en tren durava dotze dies. Cada any em portava un parell de botes noves, i al taló hi amagava els últims números de La Torre de Guaita. Una d’aquelles visites va ser molt especial perquè va venir amb les nostres filles. Imagina’t com em va emocionar veure-les i estar amb elles!

El 1966 vaig ser alliberat i els quatre ens vam mudar a Armavir, prop de la mar Negra. Allà, van néixer els nostres fills Iaroslav i Pavel.

 Poc després, uns oficials de la KGB van començar a escorcollar la nostra casa, buscant publicacions bíbliques per tot arreu, fins i tot dins del menjar de les vaques. En una d’aquestes ocasions els oficials suaven perquè feia molta calor i, a més, els seus uniformes estaven plens de pols. A la Maria l’hi van fer pena ja que sabia que només complien ordres. Així que els hi va servir una mica de suc i els hi va dur aigua, tovalloles i un raspall per a la roba. Quan el seu superior va arribar, els oficials li van explicar el tracte que havien rebut. Quan se n’anaven, el superior ens va somriure i es va acomiadar amb la mà. Estàvem feliços de veure els bons resultats de «vèncer [...] el mal amb el bé» (Rm. 12:21).

Tot i la pressió, vam continuar predicant a Armavir. També vam ajudar a enfortir un petit grup de germans a Kurganinsk, una ciutat dels voltants. Em fa molt feliç saber que avui hi ha sis congregacions a Armavir i quatre a Kurganinsk.

Al llarg dels anys hi va haver ocasions en què vam estar més dèbils en sentit espiritual. Ara bé, estic molt agraït a Jehovà perquè va utilitzar germans fidels per corregir-nos i enfortir-nos espiritualment (Sl. 130:3). D’altra banda, es van infiltrar agents de la KGB que es feien passar per germans amb molt de zel a la predicació. Alguns d’ells fins i tot van rebre responsabilitats dins l’organització. Això va ser una prova molt gran. Amb el temps, però, es va descobrir qui eren realment.

El 1978, amb 45 anys, la Maria es va tornar a quedar embarassada. Com que tenia una malaltia crònica del cor, els metges patien per la seva vida i van intentar que avortés. Ella s’hi va negar, però alguns metges la seguien per tot l’hospital amb una xeringa per provocar-li un part prematur. Com que la Maria volia protegir el seu fillet, es va escapar de l’hospital.

La KGB ens va manar que marxéssim de la ciutat, així que ens vam mudar a un poblet prop de Tallinn, a Estònia, que en aquell temps era part de l’URSS. Allà, tot i el pronòstic dels metges, la Maria va donar a llum un nen molt sa, el Vitali.

Més tard, ens vam mudar d’Estònia a Nezlobnaia, al sud de Rússia. Allà predicàvem amb molt de compte als pobles dels voltants. Aquells eren llocs turístics on la gent de tot el país hi anava per millorar la seva salut, però alguns van marxar amb l’esperança de vida eterna.

Vam intentar inculcar en els nostres fills amor per Jehovà i el desig de servir-lo. Sovint convidàvem a casa germans que eren una bona influència per als nostres fills. També ens visitava moltes vegades el meu germà Grigori, que va servir com a superintendent itinerant del 1970 al 1995. Tots gaudíem molt de les seves visites perquè era una persona alegre i amb sentit de l’humor. Quan teníem convidats, sovint jugàvem a jocs bíblics, i així els nostres fills van aprendre a valorar els relats de la Bíblia.

 El 1987 el nostre fill Iaroslav es va mudar a Riga, a Letònia, on va poder predicar amb més llibertat. Però, com que es va negar a fer el servei militar, el van condemnar a un any i mig de presó. Tot i que va passar per nou centres penals, les meves experiències el van ajudar a aguantar. Més tard, va començar a servir de pioner. El 1990 el nostre fill Pavel, que tenia 19 anys, volia servir de pioner a Sakhalín, una illa al nord del Japó. Al principi no ens va agradar la idea. Només hi havia 20 publicadors i nosaltres estàvem a més de 9.000 quilòmetres de distància. Però, al final, el vam deixar marxar i va ser una bona decisió. Les persones d’allà van respondre molt bé a la predicació i, uns anys més tard, ja hi havia vuit congregacions. El Pavel va servir a Sakhalín fins el 1995. Per aquell temps, només vivia amb nosaltres el Vitali. Ja de ben petit li agradava llegir la Bíblia. Quan va fer els 14 anys, es va fer pioner i jo també vaig poder servir amb ell de pioner durant dos anys. Va ser una etapa molt bonica. Quan va fer els 19, el Vitali se’n va anar a servir de pioner especial.

L’any 1952, un oficial de la KGB va dir a la Maria: «Renuncia a la teva fe o enfronta’t a deu anys de presó. Quan en surtis, seràs vella i estaràs sola». Però les coses van ser molt diferents. Vam sentir l’amor de Jehovà, el Déu lleial, el dels nostres fills i també el de molts a qui hem tingut el privilegi d’ensenyar la veritat. A la Maria i a mi ens ha agradat visitar els llocs on han servit els nostres fills. Hem vist la gratitud d’aquells a qui els nostres fills han ajudat a conèixer Jehovà.

El 1991 l’activitat dels Testimonis de Jehovà va obtenir reconeixement legal. Aquesta decisió va donar un nou impuls a la predicació. La congregació, fins i tot, va comprar un autobús per poder predicar als pobles del voltant els caps de setmana.

Estic molt content perquè el Iaroslav i la seva dona, l’Aliona, i el Pavel i la seva dona, la Raia, serveixen a Betel. D’altra banda, el Vitali i la seva dona, la Svetlana, serveixen a l’obra de circuit. La Irina, la filla gran, i la seva família viuen a Alemanya. El seu marit, el Vladimir, i els seus tres fills serveixen d’ancians. La nostra filla Olga viu a Estònia i em truca força sovint. Malauradament, la meva estimada esposa, la Maria, va morir el 2014. Tinc tantes ganes de tornar-la a veure a la resurrecció! Ara visc a Belgorod i els germans em cuiden molt.

En tots aquests anys servint Jehovà he après que ser-li fidel té un cost, però la pau interior que Ell et dóna val molt més que qualsevol sacrifici. A més, la Maria i jo hem rebut més benediccions de les que mai ens hauríem imaginat. Abans de la caiguda de l’URSS el 1991, només hi havia uns 40.000 publicadors. Avui hi ha més de 400.000 publicadors en els països que van formar part de l’antiga Unió Soviètica. Ara tinc 83 anys i encara serveixo d’ancià. L’ajuda que he rebut de Jehovà m’ha donat les forces per aguantar. Sens dubte, Jehovà m’ha beneït generosament (Sl. 13:5, 6).