VOLS que t’expliqui com vaig arribar a aquesta situació? Vaig néixer el 29 de juliol de 1929 i em vaig criar en un poblet de la província de Bulacan, a les Filipines. Vivíem en una època de crisi econòmica i la nostra vida era molt senzilla. Quan era un nen, va esclatar la guerra. L’exèrcit japonès va envair les Filipines. Però, com que el nostre poble estava bastant aïllat, aquest conflicte no ens va afectar directament. No teníem ràdio, televisió ni diaris; ens assabentàvem de com anava la guerra pel que deia la gent.

Jo era el segon de vuit fills, i vaig anar a viure amb els meus avis quan tenia vuit anys. Tot i ser catòlics, el meu avi era una persona amb una ment oberta pel que fa a la religió, i guardava les publicacions religioses que els seus amics li donaven. Encara m’enrecordo quan em va ensenyar els llibrets Protection (‘Protecció’), Safety (‘Seguretat’) i Uncovered (‘Descoberta’) en tagàlog, * i també una Bíblia. M’encantava llegir la Bíblia, especialment els Evangelis, i això va fer que volgués copiar l’exemple de Jesús (Jn. 10:27).

L’ocupació japonesa va acabar el 1945. Aquell any els meus pares em van demanar que tornés a casa, i el meu avi hi va estar d’acord. Així és que vaig tornar.

Poc després, el desembre de 1945, un grupet de testimonis de Jehovà de la ciutat d’Angat van venir a predicar al nostre poble. Un d’ells, que era un germà gran, ens va visitar i ens va explicar el que diu la Bíblia sobre els «últims dies» (2 Tim. 3:1-5). Ens va convidar a assistir a una reunió bíblica a un poble veí. Els meus pares no hi van anar, però jo sí. Hi havia unes 20 persones, i algunes feien preguntes sobre la Bíblia.

Com que no entenia tot el que deien, vaig decidir marxar. Just en aquell moment van començar a cantar una cançó, i aquesta em va tocar el cor.  Llavors vaig decidir quedar-me. Després de la cançó i l’oració, ens van convidar a anar a una reunió el diumenge següent a Angat.

Molts de nosaltres vam caminar uns 8 km fins arribar a casa de la família Cruz, on era la reunió. Érem uns 50 assistents. Em va impressionar veure que fins i tot els nens comentaven temes bíblics profunds. Després d’anar a algunes reunions, un pioner que ja era gran i havia estat alcalde, en Damian Santos, em va convidar a quedar-me a dormir. La veritat és que ens vam passar quasi tota la nit xerrant de la Bíblia.

A mesura que apreníem les veritats bíbliques bàsiques, molts de nosaltres vam progressar ràpidament. Després d’algunes reunions, els germans ens van preguntar: «Us voleu batejar?». Jo vaig respondre: «I tant que vull!». Tenia clar que volia acceptar aquesta invitació: «Serviu com a esclaus el vostre Amo, Crist» (Col. 3:24). Així doncs, vam anar a un riu que estava a prop i dos de nosaltres ens vam batejar el 15 de febrer de 1946.

Enteníem que, com a cristians batejats, havíem d’imitar Jesús i predicar regularment. Però al meu pare no li agradava que ho fes. De fet, em va dir: «Ets massa jove per predicar. A més, banyar-te en un riu no et converteix en un predicador». Jo li vaig explicar que Déu vol que prediquem les bones notícies del Regne, i vaig afegir: «He de complir la meva promesa a Déu» (Mt. 24:14). Llavors, va ser quan el meu pare em va amenaçar. Volia intentar impedir que prediqués. Aquesta va ser la primera vegada que ho vaig deixar tot per aconseguir les meves metes espirituals.

La família Cruz em va acollir a casa seva a Angat. També em van animar a mi i a la seva filla petita, la Nora, a ser pioners. Tots dos vam començar el servei de pioner l’1 de novembre de 1947. La Nora se’n va anar a servir a un altre lloc i jo vaig continuar predicant a Angat.

En el meu tercer any com a pioner, l’Earl Stewart, un germà de Betel, va fer un discurs en anglès davant d’unes 500 persones a la plaça d’Angat. En acabar, vaig fer un resum del discurs en tagàlog. Encara que només havia anat a l’escola set anys, els meus professors parlaven sovint en anglès. A més, estudiava moltes publicacions bíbliques en aquest idioma, ja que en tagàlog n’hi havia molt poques. Tot això em va ajudar a aprendre prou anglès com per poder interpretar aquell discurs i alguns altres en futures ocasions.

Aquell dia, el germà Stewart va dir a la congregació de la zona que la sucursal volia convidar un o dos pioners per servir a Betel mentre els missioners assistien al congrés «Augment de la Teocràcia», que es va celebrar l’any 1950 a Nova York. Un dels dos pioners vaig ser jo. Vaig deixar enrere el meu entorn, és a dir, els meus amics i la meva congregació, però ara per anar a servir a Betel.

El 19 de juny de 1950 vaig començar la meva assignació a Betel. La sucursal estava en una casa gran i antiga envoltada d’enormes arbres en un terreny d’una hectàrea. Allà hi servíem uns 12 germans solters. A primera hora del matí, donava un cop de mà a la cuina. Cap a les nou, me n’anava a la bugaderia per planxar roba i, a la tarda, feia el mateix. Quan els missioners van tornar del congrés internacional, vaig continuar a Betel. Preparava els paquets de revistes per enviar per correu, tramitava les subscripcions i feia de recepcionista. Feia qualsevol cosa que em demanessin.

L’any 1952 ens van convidar a mi i a sis germans més de les Filipines a assistir a la 20a classe de l’Escola de Galaad. Estava tan emocionat! La majoria de les coses que vam viure als Estats Units eren noves i desconegudes per a nosaltres. Sincerament, tot era molt diferent del que havia vist al poble on havia crescut.

Per exemple, vam haver d’aprendre a utilitzar alguns aparells i objectes que no havíem vist mai. I el temps no s’assemblava gens ni mica al de les Filipines! Un bon matí vaig sortir a fora i vaig veure un preciós paisatge vestit de blanc.  Vaig trepitjar la neu per primera vegada a la meva vida i estava freda, molt freda!

Ara bé, aquests canvis no eren res en comparació amb el privilegi de gaudir de la capacitació de Galaad. Els instructors van fer servir mètodes d’ensenyança molt eficaços. També vam aprendre a fer una investigació i un estudi més profund de la Bíblia. Tot aquest entrenament em va ajudar a créixer espiritualment.

Després de graduar-me, em van assignar temporalment com a pioner especial al barri del Bronx, a Nova York. Gràcies a això, el juliol de 1953 vaig poder assistir al congrés «Societat del Nou Món», que va tenir lloc en aquell mateix barri. Després del congrés, em van tornar a assignar a les Filipines.

Els germans de la sucursal em van dir: «Ara serviràs com a superintendent de circuit». Això em va donar l’oportunitat de seguir literalment les passes de Crist, qui va recórrer llargues distàncies viatjant a ciutats i pobles per ajudar les persones (1 Pe. 2:21). Havia de visitar una zona enorme que ocupava el centre de Luzon, l’illa més gran de les Filipines. El circuit incloïa les províncies de Bulacan, Nueva Ecija, Tarlac i Zambales. Per anar a alguns llocs, havia de travessar l’abrupta Sierra Madre. Com que no hi havia transport públic per arribar-hi, els hi demanava als camioners si podia viatjar assegut damunt dels troncs que transportaven. Normalment em deixaven, tot i que no era la manera més còmoda de viatjar.

La majoria de les congregacions eren petites i noves. Per això, els germans agraïen molt que els ajudés a organitzar les reunions i la predicació més eficientment.

Més tard, em van assignar a un circuit que comprenia tota la regió de Bicol. En aquella zona hi havia molts grups aïllats on pioners especials estaven obrint nous territoris. En una casa, l’únic ‘vàter’ disponible era un forat fet a terra amb dos troncs al mig. Quan vaig trepitjar els troncs, aquests van caure dins el forat i jo darrere! Ja et pots imaginar l’estona que vaig trigar per netejar-me i estar llest per l’esmorzar.

Durant aquella assignació vaig començar a pensar en la Nora, qui havia començat a servir com a pionera a Bulacan i ara era pionera especial a la ciutat de Dumaguete. Llavors la vaig anar a veure, ens vam començar a escriure i el 1956 ens vam casar. La nostra primera setmana de casats la vam passar visitant una congregació a Rapu-Rapu Island. Encara que havíem de pujar i baixar  muntanyes i caminar molt, estàvem contentíssims de servir junts en aquells llocs remots.

Després de gairebé quatre anys servint junts a l’obra itinerant, ens van convidar a servir a la sucursal. Per tant, el gener de 1960 va marcar l’inici d’una llarga carrera a Betel. Amb el temps, he après molt servint al costat de germans amb grans responsabilitats, i la Nora ha pogut treballar a diferents departaments.

Servint a Betel he tingut el privilegi de veure com ha crescut l’obra a les Filipines. Quan vaig arribar per primera vegada a la sucursal, hi havia uns 10.000 publicadors a tot el país. Ara hi ha més de 200.000 germans, i centenars de betelites donen suport a la predicació.

A mesura que l’obra creixia, les instaŀlacions de Betel es van quedar petites. Per això, el Consell Rector ens va demanar que busquéssim un lloc per construir una sucursal més gran. El superintendent d’impremta i jo vam recórrer els voltants de la sucursal, on hi vivien molts xinesos, preguntant si algú volia vendre la seva propietat. Ningú ho volia fer, i un dels propietaris va dir: «Els xinesos no venem; nosaltres comprem».

Un dia, inesperadament, un veí ens va preguntar si li volíem comprar el seu terreny perquè se n’anava a viure als Estats Units. Això va desencadenar una sèrie de fets increïbles. Un altre veí va decidir vendre i va animar els altres a fer el mateix. Fins i tot vam poder comprar la propietat del senyor que havia dit: «Els xinesos no venem». En poc temps, la propietat de la sucursal es va triplicar. Estic convençut que Jehovà va estar al darrere de tot.

Als anys 50 jo era el més jove a Betel, però ara la Nora i jo som els més grans. No em penedeixo d’haver seguit l’Amo allà on m’ha dirigit. Encara que els meus pares em van fer fora de casa, Jehovà m’ha donat una gran família espiritual. No tinc cap dubte que el nostre Pare ens dóna tot el que necessitem, sigui quina sigui la nostra assignació. La Nora i jo li estem profundament agraïts perquè ha sigut molt bo amb nosaltres i sempre ens ha cuidat. Recomano a tothom que posi a prova a Jehovà (Mal. 3:10).

Una vegada, Jesús va dir a un cobrador d’impostos anomenat Mateu, també conegut com Leví: «Segueix-me». Com va reaccionar ell? «Es va aixecar, ho va deixar tot i el va seguir» (Lc. 5:27, 28). Puc dir que he tingut el privilegi d’acceptar invitacions semblants a aquesta i he rebut moltes recompenses. Per això, animo a tots els que puguin a fer el mateix i disfrutar de la benedicció de Jehovà!