La Danièle era molt viva i em va xiuxiuejar: «No et molestis a trucar que ja són aquí». Just en aquell moment, un cotxe es va aturar davant de l’hotel. Pocs minuts després, ens van arrestar. Però gràcies a l’avís de la Danièle, vaig tenir temps de donar alguns documents a un germà perquè ens els guardés.

Mentre ens portaven a la comissaria, vaig pensar que era molt afortunat de tenir una dona tan espiritual i valenta al meu costat. Aquesta va ser una de les moltes vegades que la Danièle i jo vam treballar junts. Fèiem un bon equip! Deixa’m que t’expliqui per què vam visitar diferents països on la predicació estava restringida.

Vaig néixer el 1930 a Croix, un petit poble del nord de França. La meva família era molt catòlica i anava a missa cada setmana. El meu pare estava molt implicat amb la parròquia. Tot i això, quan tenia uns 14 anys, em vaig adonar de la hipocresia de l’església.

Durant la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit alemany va ocupar França. Com feia molta gent, escoltàvem en secret la ràdio de la BBC, que retransmetia noticies sobre els aliats. Als seus sermons, el nostre capellà ens animava a donar suport al govern pronazi de Vichy, i això ens escandalitzava. Però un bon dia, va canviar de bàndol i va organitzar una missa d’acció de gràcies per celebrar l’avanç de les forces aliades el setembre de 1944. No m’ho podia creure! Això va fer que perdés la meva confiança en l’església.

Poc després, el pare va morir. Com que la meva germana gran estava casada i vivia a Bèlgica, em vaig fer responsable de la meva mare. Així és que vaig començar a treballar a la indústria tèxtil. El meu cap i els seus fills eren catòlics devots. Semblava que tenia un futur prometedor per davant, però aviat vaig haver d’afrontar una prova.

La meva germana gran, la Simone, era Testimoni i ens va venir a visitar el 1953. Amb la seva Bíblia, ens va mostrar amb destresa que les ensenyances catòliques de l’infern, la Trinitat i la  immortalitat de l’ànima eren falses. Al principi, no volia acceptar el que em deia perquè no feia servir la Bíblia catòlica. Però no vaig trigar gaire a reconèixer que ens estava ensenyant la veritat. Més tard, em va portar números antics de La Torre de Guaita, que vaig devorar durant la nit. De seguida em vaig adonar que allò era la veritat, però tenia por de servir Jehovà perquè podia perdre la feina.

Durant uns mesos, vaig estudiar la Bíblia i els articles de La Torre de Guaita pel meu compte. Finalment vaig decidir anar a les reunions. Em va impressionar veure l’ambient tan amorós que hi havia. Llavors, vaig estudiar la Bíblia amb un germà d’experiència durant sis mesos, i em vaig batejar el setembre de 1954. Em va fer molt feliç veure que, poc després, la meva mare i la meva germana petita es van fer Testimonis.

Desgraciadament, la mare va morir poques setmanes abans del congrés internacional de 1958 a Nova York. Després d’assistir a aquell congrés, vaig tornar a casa. Com que ja no tenia responsabilitats familiars, vaig deixar la feina i vaig començar a ser pioner. Al mateix temps, em vaig comprometre amb una pionera molt entusiasta, la Danièle Delie. El maig de 1959 ens vam casar.

La Danièle havia començat a servir a temps complet a la regió rural de Bretanya, ben lluny de casa seva. Va haver de ser molt valenta per predicar en una regió tan catòlica i per viatjar amb bicicleta per aquella zona. Tots dos sabíem que era molt urgent predicar, ja que teníem clar que la fi estava molt a prop (Mt. 25:13). El seu esperit de sacrifici ens va ajudar a continuar en el servei a temps complet.

Pocs dies després de casar-nos, ens van assignar a l’obra de circuit. Ens vam adaptar a tenir una vida senzilla. La primera congregació que vam visitar tenia 14 publicadors, i no ens van poder allotjar a casa seva perquè eren molt humils. Per això, vam haver de dormir en un matalàs a la plataforma de la Sala del Regne. No era el més còmode del món, però la nostra esquena ho agraïa!

Encara que estàvem molt ocupats, la Danièle es va adaptar molt bé a la vida del circuit. En ocasions teníem reunions d’ancians d’última hora i ella s’havia d’esperar molta estona dins el nostre cotxe, però mai es va queixar. Vam servir dos anys al circuit, i durant aquell temps vam aprendre que és molt important que un matrimoni es comuniqui amb sinceritat i treballi en equip (Ecl. 4:9).

El 1962 ens van convidar a la classe número 37 de l’Escola de Galaad, a Brooklyn, que en aquell temps durava 10 mesos. De 100 estudiants que érem a classe, només hi havia 13 matrimonis, i nosaltres vam tenir el privilegi de ser un d’ells. Encara recordo amb un somriure el temps que vam passar amb grans exemples de fe, com en Frederick Franz, l’Ulysses Glass i l’Alexander Macmillan.

 Durant l’escola, se’ns va animar a ser bons observadors. Després de les classes, alguns dissabtes a la tarda havíem de fer turisme per Nova York. Sabíem que el dilluns ens farien un examen escrit sobre el que havíem visitat. Sovint tornàvem esgotats el dissabte al vespre, però el nostre guia, que era un germà de Betel, ens feia preguntes de repàs per recordar els punts clau que sortirien a l’examen. Un dissabte vam passejar per la ciutat i vam visitar un observatori, on vam aprendre com són els meteors i els meteorits. Després, al Museu Americà d’Història Natural, ens van ensenyar la diferència entre un caiman i un cocodril. Quan vam tornar a Betel, el nostre guia ens va preguntar: «Quina és la diferència entre un meteor i un meteorit?». La Danièle estava tan cansada, que va dir: «Els meteorits tenen les dents més llargues».

Sorprenentment, ens van assignar a Betel de França, on vam servir junts uns 53 anys. El 1976, em van nomenar coordinador del Comitè de Sucursal i em van assignar a visitar diferents països de l’Àfrica i de l’Orient Mitjà, on la predicació estava prohibida o restringida. Per això vam viatjar a Gabon, on ens va passar el que he explicat a la introducció. Sincerament, de vegades no em sentia preparat per atendre aquelles responsabilitats inesperades, però la Danièle sempre em va ajudar a acceptar qualsevol assignació.

Sempre ens va agradar viure a Betel. La Danièle havia après anglès en cinc mesos abans d’anar a Galaad i, gràcies a això, va arribar a ser una bona traductora. Ens encantava la nostra feina a Betel, però encara ens agradava més servir a la nostra congregació. Recordo agafar el metro de París amb la Danièle al vespre, cansats però contents després de dirigir junts cursos bíblics progressius. Amb tot, la salut de la Danièle va canviar de sobte i ja no podia fer tant com abans.

El 1993 li van diagnosticar càncer de mama. El tractament era molt agressiu, i va haver de passar per quiròfan i rebre quimioteràpia. Quinze anys més tard, va tornar a tenir un càncer més invasiu. Ara bé, com que apreciava tant la feina que feia com a traductora, quan es trobava millor tornava de seguida a treballar.

Tot i que la Danièle estava molt malalta, mai se’ns va passar pel cap deixar Betel. És clar, estar malalt a Betel també té els seus reptes, sobretot si els altres no coneixen la gravetat de la teva malaltia (Prov. 14:13). Fins i tot quan la Danièle tenia prop de 80 anys, la seva carona dolça i la seva elegància amagaven el seu estat de salut. En lloc d’autocompadir-se, se centrava en ajudar els altres. Sabia que la gent que pateix necessita algú que l’escolti (Prov. 17:17). Ella mai es va creure una psicòloga, però va utilitzar la seva pròpia experiència per ajudar moltes germanes a afrontar el càncer sense por.

Vam fer front a nous reptes quan la Danièle ja no va poder treballar a temps complet. Ara bé, va  aprofitar aquesta situació per ajudar-me de moltes maneres i fer-me la vida més fàcil. Per exemple, ho preparava tot per dinar a la nostra habitació i passar una estoneta junts cada dia. Gràcies a la seva ajuda, vaig poder servir com a coordinador del Comitè de Sucursal durant 37 anys (Prov. 18:22).

La Danièle era molt optimista i tenia ganes de viure. Però va tornar a tenir càncer per tercera vegada, i vam sentir que ja no teníem forces. Les sessions de quimioteràpia i radioteràpia la deixaven tan aixafada que de vegades quasi no podia ni caminar. Se’m trencava el cor quan veia que a la meva dona, una molt bona traductora, li costava trobar les paraules quan parlava.

Tot i que ens sentíem perduts, vam continuar fent oració i estàvem convençuts que Jehovà no deixaria que patíssim més del que podíem suportar (1 Cor. 10:13). Sempre ens vam esforçar per agrair al nostre Pare l’ajuda que ens donava mitjançant la seva Paraula, el personal mèdic de Betel i tot el suport de la nostra família espiritual.

Sovint li demanàvem a Jehovà que ens ajudés a triar el tractament més adequat. En una ocasió, ens van dir que ja no hi havia cap més tractament per a la Danièle. El metge que l’havia atès durant 23 anys no entenia per què es desmaiava després de cada sessió de quimioteràpia, i no ens podia oferir cap solució. Ens vam sentir desemparats i ens preguntàvem com acabaria tot. Llavors, un altre oncòleg es va oferir a tractar la Danièle. Va ser com si Jehovà ens hagués donat la sortida per aguantar aquella situació.

Vam aprendre que per afrontar l’angoixa era millor viure el dia a dia. Tal com va dir Jesús, «ja n’hi ha prou amb els problemes de cada dia» (Mt. 6:34). També ens va ajudar tenir una actitud positiva i un bon sentit de l’humor. Per exemple, quan la Danièle va estar dos mesos sense quimioteràpia, va dir amb un somriure: «Saps què? Em trobo millor que mai!» (Prov. 17:22). Encara que no estava gens bé, li agradava assajar en veu alta les noves cançons del Regne.

La seva actitud positiva em va ajudar a superar les meves limitacions. Durant els 57 anys que vam estar casats, sempre em va cuidar. No em va voler ensenyar ni a fer un ou ferrat! Per això, quan es va posar molt malalta, vaig haver d’aprendre a rentar els plats i la roba, i a cuinar. Vaig trencar algun plat pel camí, però em feia molt feliç cuidar-la i ajudar-la. *

Mirant enrere, m’adono que he après molt de les limitacions que ens han imposat la mala salut i el pas dels anys. En primer lloc, mai hem d’estar massa ocupats per demostrar que estimem i valorem la nostra parella. Hem d’aprofitar el temps quan ens trobem bé per cuidar la gent que estimem (Ecl. 9:9). En segon lloc, no ens hem de preocupar massa per coses de poca importància perquè podríem perdre de vista les benediccions que rebem cada dia (Prov. 15:15).

Quan medito en la nostra vida servint a temps complet, no tinc cap dubte que Jehovà ens ha beneït més del que ens podíem imaginar. Em sento com el salmista que va dir: «Jahveh et tracta molt bé» (Sl. 116:7).