El relat de Deuteronomi 22:25-27 no se centrava principalment en provar la culpabilitat de l’home, ja que aquesta havia quedat demostrada, sinó en establir la innocència de la dona. Vegem-ne el context.

Els versicles anteriors parlen d’un home que va tenir relacions sexuals «a la ciutat» amb una dona que estava promesa en matrimoni. L’home era culpable de cometre adulteri perquè es considerava que una dona promesa era com una dona casada. Què podem dir d’ella? Si hagués cridat, algú l’hauria sentit i de ben segur hauria fet alguna cosa per ajudar-la. Però, «per no haver cridat auxili a la ciutat», es considerava que ella també havia comès adulteri. Per això, tots dos eren declarats culpables (Deut. 22:23, 24).

Ara bé, en els versicles següents la Llei presentava una situació totalment diferent: «Però si l’home ha trobat al camp la noia esposada [o promesa], i l’home la força, i jeu amb ella, llavors només serà fet morir l’home que ha jagut amb ella, i a la noia no li faràs res, no hi ha en la noia pecat que mereixi la mort, perquè és igual com quan algú es llança contra el seu proïsme i el mata, aquest cas és el mateix; perquè l’ha trobat en el camp, la noia esposada ha cridat auxili, però no hi ha hagut qui la salvés» (Deut. 22:25-27).

En aquest cas, a la dona se li concedia el benefici del dubte. Per què? Perquè es donava per fet que havia «cridat auxili», però no hi havia «hagut qui la salvés». Per aquesta raó, ella no era culpable d’adulteri. En canvi, l’home era culpable tant de violació com d’adulteri perquè «força, i jeu amb» una dona promesa.

Per tant, encara que aquesta llei se centrava en establir la innocència de la dona, també deixava ben clar que l’home era culpable de violació i d’adulteri. Podem estar segurs que els jutges farien «una investigació acurada». Sens dubte, prendrien una decisió que estigués en harmonia amb les lleis i els principis que Déu havia donat de manera clara en repetides ocasions (Deut. 13:14; 17:4, MM; Èx. 20:14).