Vaig néixer el 1927 en un poblet a prop de Chicago, llinois (EUA). Els meus pares van tenir cinc fills, dels quals jo era el tercer. Tots nosaltres estàvem resolts a servir Jehovà de tot cor. La meva germana Jetha va assistir a la segona classe de Galaad el 1943. El meu germà Don va anar al Betel de Brooklyn, Nova York, el 1944, en Karl, el 1947 i la Joy, el 1951. Sens dubte, l’exemple tant dels meus germans com dels meus pares ha tingut un gran efecte en mi.

Als pares els hi encantava llegir la Bíblia. Estimaven molt Déu i ens van transmetre aquest mateix amor a tots cinc. Ara bé, després de servir com a soldat a Europa durant la Primera Guerra Mundial, el meu pare havia perdut el respecte a les esglésies. Com que la mare estava molt agraïda a Déu que el pare hagués tornat viu de la guerra, li va dir: «Karl, anem a l’església, com fèiem abans». Ell va respondre: «T’hi acompanyaré, però no hi entraré». «Per què?», va preguntar ella. I el pare li va contestar: «Durant la guerra, vaig veure com capellans de la mateixa religió beneïen els soldats i les armes dels dos bàndols! Que potser Déu donava suport a tots dos?».

Aquell mateix dia, mentre la mare era a l’església, dos testimonis de Jehovà van picar a la porta de casa i van oferir al meu pare dos llibres anomenats Luz, que analitzaven el contingut d’Apocalipsi. Com que li va interessar, el pare va acceptar l’oferta. Quan la mare va veure els llibres a casa, va començar a llegir-los. Un dia, va trobar al diari local un anunci que convidava tothom que volgués a estudiar la Bíblia amb aquells llibres, així que va decidir anar-hi. Quan hi va arribar, una dona gran li va obrir la porta. La mare li va ensenyar un dels llibres i li va preguntar: «És aquí on s’estudia això?». La dona va respondre: «Sí, maca, endavant». La setmana següent, la mare ens va portar a tots cinc amb ella i, des d’aleshores, vam assistir-hi cada setmana.

En una d’aquelles reunions, el germà que la dirigia em va demanar que llegís Salm 144:15, que diu que els que adoren Jehovà són feliços. Aquelles paraules em van impactar molt i el mateix em  va passar amb 1 Timoteu 1:11, que diu que Jehovà és el «Déu feliç», i Efesis 5:1, que ens anima a imitar Déu. Així que vaig entendre que qualsevol cosa que fes pel meu Creador hauria de fer-me feliç i que li hauria d’estar molt agraït pel privilegi de poder servir-lo. Tota la meva vida ha girat al voltant d’aquestes dues veritats.

Tot i que la congregació més propera estava a Chicago, a 32 quilòmetres de casa, hi assistíem regularment. Allò em va permetre augmentar el meu coneixement bíblic. Recordo una ocasió en què la Jetha va comentar, i vaig pensar: «Això jo també ho sé; ho podria haver comentat». Així que vaig començar a preparar els meus propis comentaris i a aixecar la mà en les reunions. Però, més important encara, vaig continuar creixent espiritualment, igual que els meus germans, i em vaig batejar el 1941.

Tinc molt bon record del congrés de 1942 a Cleveland, Ohio. Hi havia germans connectats per telèfon des de més de 50 indrets diferents dels Estats Units. La meva família va acampar en tendes amb molts altres germans en un lloc que s’havia habilitat a prop del congrés. Com que estàvem en plena Segona Guerra Mundial, l’oposició contra els testimonis de Jehovà continuava augmentant. Així que, el primer dia, vaig veure com diferents germans aparcaven els seus cotxes al voltant del campament mirant cap a fora. Durant la nit, un germà es quedaria despert a cada cotxe. Així, si els opositors s’hi apropaven, podrien encegar-los amb els llums i tocar els clàxons per avisar tothom. Altres germans vindrien immediatament a ajudar-los. A l’entendre-ho, vaig pensar: «El poble de Jehovà està preparat per a qualsevol cosa». Afortunadament, no hi va haver cap incident i vaig poder dormir sentint-me ben segur.

Anys més tard, pensant en aquell congrés, em vaig adonar que la mare no havia demostrat por ni ansietat en cap moment. Tenia plena confiança en Jehovà i la seva organització. Mai oblidaré el seu excel·lent exemple.

Poc abans d’aquell congrés, la mare havia començat a servir com a pionera regular, així que va parar molta atenció a tots els discursos que parlaven del servei a temps complet. Mentre tornàvem a casa, ens va dir: «M’agradaria molt continuar sent pionera. Però no puc fer-ho i alhora ocupar-me de la casa tota sola». Llavors, ens va preguntar si voldríem ajudar-la. Tots cinc vam dir que sí. Per tant, ens va assignar una o dues habitacions a cadascun perquè les netegéssim cada dia abans d’esmorzar. Un cop havíem marxat a l’escola, ella revisava que tot estigués endreçat i, aleshores, sortia a predicar. Tot i que era una dona molt ocupada, sempre ens va cuidar molt bé. Quan tornàvem de l’escola, ja fos per dinar o a la tarda, ens estava esperant. A més, alguns dies, després de classe, sortíem a predicar amb ella. Allò ens va ajudar a entendre què significava ser pioner.

Vaig començar a servir com a pioner amb 16 anys. Tot i que en aquell moment el meu pare no era germà, sempre s’interessava per com anava el meu servei. Un vespre, li vaig explicar que encara que m’havia esforçat molt, no havia trobat  ningú que volgués estudiar la Bíblia. Després d’un silenci, li vaig preguntar: «A tu, t’agradaria estudiar la Bíblia amb mi?». S’ho va pensar uns moments i em va respondre: «No veig cap motiu per dir-te que no». Així que el meu primer estudiant va ser el meu pare. Quin privilegi tan gran!

Estudiàvem el llibre “La verdad os hará libres”. A mesura que el curs avançava, m’adonava que el meu pare m’estava ajudant a millorar com a estudiant i com a mestre. Per exemple, un vespre després de llegir un paràgraf, em va preguntar: «Això és el que diu el llibre, però com pots estar segur que el que diu és cert?». No sabia què contestar, així que li vaig dir: «Ara mateix no t’ho puc demostrar, però el proper dia t’ho explicaré». Per tant, vaig buscar versets que donessin suport al que havíem analitzat. Des d’aquell moment, vaig començar a fer recerca i a preparar-me millor per a les nostres sessions d’estudi. Això ens va ajudar a créixer espiritualment a tots dos. El pare va posar en pràctica tot el que estava aprenent i el 1952 es va batejar.

Quan tenia 17 anys, em vaig independitzar. Havien nomenat missionera la Jetha, a i havien convidat en Don a Betel. Els dos gaudien molt de les seves assignacions i allò em va motivar a seguir el seu exemple. Així que vaig enviar la sol·licitud tant per a l’Escola de Galaad com per a Betel, i vaig deixar la decisió en mans de Jehovà. El 1946, em van convidar a Betel.

Gràcies a les diferents assignacions que he tingut a la sucursal al llarg dels anys, he pogut aprendre moltes coses. Per exemple, en aquests 75 anys que porto a Betel, he après a ajudar amb la comptabilitat i la impressió de llibres. També m’han ensenyat comerç, més específicament, importació i exportació. Però, per sobre de tot, el que més m’agrada és l’educació espiritual contínua que rebem a la sucursal mitjançant els discursos bíblics que s’hi presenten i el programa de l’adoració del matí.

També he après molt del meu germà petit, en Karl, que va arribar a Betel el 1947. Ell era un excel·lent estudiant i mestre de la Bíblia. Un dia, li vaig demanar ajuda amb un discurs que m’havia de preparar. Li vaig explicar que havia trobat molta informació, però que no sabia estructurar-la. Ell, amb una sola pregunta, em va donar la solució: «Joel, quin és el tema del discurs?». Al moment, vaig entendre el que volia dir: utilitza tan sols la informació que sigui rellevant. Mai oblidaré aquella lliçó.

 Una de les claus per ser feliç a Betel és estar ben ocupat a la predicació. Això sovint et permet viure experiències molt animadores. En recordo una en especial. Una tarda, mentre predicava amb un altre germà al barri del Bronx, a Nova York, vam decidir visitar una dona que havia acceptat les revistes La Torre de Guaita i Desperta’t! Després de saludar-la, li vam dir: «Avui estem ajudant les persones a aprendre coses animadores de la Bíblia». Ella ens va respondre: «Si és sobre la Bíblia, entreu». Vam estar llegint i comentant diferents textos bíblics que parlaven sobre el Regne i el futur nou món. Allò la va impressionar molt. Així que, la setmana següent, va convidar alguns dels seus amics a unir-se a nosaltres. Amb el temps, tant ella com el seu marit van arribar a ser servents de Jehovà.

Quan vaig conèixer la meva esposa, portava deu anys buscant algú amb qui casar-me. Què em va ajudar a trobar la persona adequada? Havia pensat i orat molt sobre la pregunta: «Què m’agradaria que féssim un cop casats?».

Després del congrés de 1953 a l’estadi dels Yankees, vaig conèixer una germana anomenada Mary Aniol. Havia assistit amb la meva germana Jetha a Galaad i ara eren companyes d’assignació missional. La Mary em va parlar amb molt d’entusiasme de les assignacions que havia rebut al Carib i dels diversos cursos bíblics que havia dirigit al llarg dels anys. A mesura que ens coneixíem millor, ens adonàvem que teníem les mateixes metes. Així que el nostre amor va anar creixent i, l’abril de 1955, ens vam casar. La Mary ha demostrat en molts sentits ser un autèntic regal de Jehovà i tot un exemple a imitar. Sempre ha gaudit de qualsevol assignació que ha rebut. Ha treballat molt dur, s’ha interessat de tot cor per aquells que l’envoltaven i sempre ha posat els interessos del Regne en primer lloc (Mt. 6:33). Vam estar servint durant tres anys a l’obra itinerant, i el 1958 ens van convidar a Betel.

He après molt de la Mary. Per exemple, quan ens vam casar, vam decidir que llegiríem junts la Bíblia, i analitzaríem uns 15 versets cada vegada. Un de nosaltres llegia, i després comentàvem junts les lliçons que en podíem extreure i com les podíem posar en pràctica. Ella sovint m’explicava perles espirituals que havia après a Galaad o a les seves assignacions missionals. Allò em va ajudar a millorar els meus discursos i també la manera d’animar les germanes (Prov. 25:11).

La meva estimada Mary va morir el 2013. Desitjo tant tornar-la a veure al nou món! Mentrestant, estic completament resolt a seguir aprenent i confiant en Jehovà amb tot el meu cor (Prov. 3:5, 6). Em consola i m’anima molt pensar en tot el que podrà fer el poble de Jehovà al nou món. Sens dubte, el nostre Gran Instructor ens ensenyarà moltes més coses i el podrem arribar a conèixer millor. Sento que mai li podré agrair tot el que m’ha ensenyat fins ara i les moltes maneres com m’ha demostrat la seva bondat immerescuda.