Els meus pares eren catòlics devots, però quan van descobrir a la Bíblia que el nom de Déu és Jehovà, van començar a servir-lo amb molt d’entusiasme. El pare va deixar de tallar imatges de Jesús i va utilitzar la seva experiència com a fuster per transformar la planta baixa de casa nostra en la primera Sala del Regne de San Juan del Monte, un barri perifèric de Manila, la capital de les Filipines.

Des que vaig néixer, l’any 1952, vaig formar part de l’excel·lent rutina espiritual que els meus pares ja tenien amb els meus quatre germans i les meves tres germanes. A mesura que creixia, el pare m’animava a llegir un capítol de la Bíblia cada dia i estudiava amb mi moltes publicacions teocràtiques. A més, de tant en tant, els pares allotjaven a casa alguns superintendents itinerants i representants de la sucursal. Les experiències que ens explicaven en aquelles visites ens animaven molt i ens van motivar a tota la família a fer de la predicació el centre de la nostra vida.

Els meus pares em van deixar una gran herència espiritual. Després que la meva mare morís per una malaltia, el 1971 el meu pare i jo vam començar a servir com a pioners regulars. Però dos anys més tard, quan jo tenia 20 anys, el meu pare també va morir. Perdre’ls a tots dos em va fer sentir profundament buit i sol, però l’esperança de la Bíblia, «que és ferma i segura», em va ajudar a mantenir una actitud positiva i a no perdre l’estabilitat en sentit emocional i espiritual (Heb. 6:19). Poc temps després, vaig acceptar una assignació com a pioner especial a una illa remota anomenada Coron, a la província de Palawan.

Vaig arribar a Coron amb 21 anys. Com que havia crescut en una ciutat, em va sobtar molt descobrir que a l’illa gairebé no hi havia cotxes, motos, electricitat o aigua corrent. Encara que hi havia uns quants germans, jo era l’únic pioner i, per tant, a vegades em tocava sortir a predicar tot sol. Durant el primer mes, trobava tant  a faltar la meva família i els meus amics que recordo que moltes nits em queien les llàgrimes mentre mirava el cel estelat. Volia deixar la meva assignació i tornar a casa.

Durant aquells moments de solitud, acostumava a obrir el meu cor en oració a Jehovà i a meditar en pensaments positius que hagués llegit a la Bíblia o a les nostres publicacions. Sovint em venia a la ment Salm 19:14. Entenia que Jehovà arribaria a ser «la meva Roca i el meu Redemptor» si jo m’esforçava per meditar en coses que li agradessin, com ara les seves accions i les seves qualitats. Recordo llegir diverses vegades l’article de La Atalaya titulat «Usted nunca está solo». a Aquell article em va ajudar molt. Em va fer veure que, quan estava sol, en realitat estava a soles amb Jehovà i allò em donava una oportunitat única de fer-li oració, estudiar i meditar.

Poc temps després d’arribar a Coron, em van nomenar ancià. Com que era l’únic ancià que hi havia, em tocava dirigir l’Escola de predicació, la Reunió de servei, l’Estudi de llibre de congregació i l’Estudi de La Torre de Guaita. A més, cada setmana havia de presentar el discurs públic. Així que ja no tenia temps per sentir-me sol!

La predicació a Coron era meravellosa. Alguns dels meus estudiants van progressar fins al bateig. Però l’assignació no estava exempta de reptes. A vegades, havia de caminar mig dia per arribar al territori, sense saber on dormiria. Com que també predicàvem a moltes illes petites, sovint havia de viatjar en llanxa en dies de tempesta, encara que no sabia nedar. Durant totes aquelles proves, tinc clar que Jehovà em va cuidar i protegir. Temps més tard, vaig entendre que, en realitat, m’havia estat preparant per als nous reptes que afrontaria a la següent assignació.

El 1978, em van assignar a Papua Nova Guinea, al nord d’Austràlia. Es tracta d’un país muntanyós, gairebé de la mida d’Espanya, però que aleshores tenia tan sols tres milions d’habitants. Ara bé, s’hi parlaven més de 800 llengües! Afortunadament, però, la majoria de les persones parlaven el pidgin melanesi, popularment conegut com tok pisin.

Al principi, em van assignar a una congregació anglesa a la capital, Port Moresby. Però després, em vaig mudar a una congregació de l’idioma tok pisin i vaig començar a rebre classes per aprendre la llengua. Utilitzava a la predicació el que aprenia a les lliçons. Això em va ajudar a aprendre l’idioma molt més ràpid. De fet, al poc temps, vaig poder presentar el meu primer discurs públic en tok pisin. No m’ho podia creure quan, menys d’un any després d’arribar a Papua Nova Guinea, em van assignar com a superintendent de circuit de les congregacions que parlaven tok pisin a diverses províncies molt extenses.

Com que les congregacions estaven realment lluny les unes de les altres, havia d’organitzar molts congressos de circuit i viatjar llargues distàncies. Al principi, tot era nou —l’idioma, el país, els costums— i, per tant, em sentia terriblement sol. El relleu del país feia molt complicat viatjar per terra i gairebé cada setmana havia d’agafar un avió. A vegades, això implicava volar en avionetes petites que feien por, en les quals jo era l’únic passatger. Haver de volar d’aquella manera em posava tan nerviós com quan havia de viatjar en llanxa.

 Aleshores, molt poques persones tenien telèfon, així que havia de comunicar-me amb les congregacions per carta. Però en moltes ocasions jo arribava abans que la carta i havia de preguntar als veïns on vivien els germans. Quan els trobava, sempre em rebien amb els braços oberts i allò em recordava per què estava fent tants sacrificis. Al llarg d’aquella assignació, vaig veure la mà de Jehovà de ben a prop i la meva amistat amb ell no va deixar de créixer.

A la primera reunió que vaig assistir a l’illa de Bougainville, una parella se’m va apropar amb un somriure d’orella a orella i em va preguntar: «Te’n recordes de nosaltres?». La veritat és que recordava haver-los predicat quan tot just acabava d’arribar a Port Moresby. Havien començat a estudiar la Bíblia i, quan vaig marxar, un germà de la congregació va continuar fent-los el curs. Resulta que ara eren els meus germans! Aquesta va ser una de les moltes benediccions que vaig rebre durant els tres anys que vaig servir a Papua Nova Guinea.

Abans de marxar de Coron, l’any 1978, vaig conèixer una germana encantadora i molt treballadora anomenada Adel. Servia com a pionera regular mentre criava tota sola els seus dos fills, en Samuel i la Shirley, i a més atenia la seva mare que ja era gran. Així que el maig de 1981, vaig tornar a les Filipines per casar-me amb ella. A partir d’aquell moment, vam servir com a pioners regulars junts mentre cuidàvem la nostra família.

Tot i que era cap de família, el 1983 em van tornar a nomenar pioner especial i em van enviar a Linapacan Island, a la província de Palawan. Així que ens hi vam mudar tota la família. Aleshores, allà no hi havia cap altre testimoni. Al cap de més o menys un any, la mare de l’Adel va morir. Sens dubte, estar ocupats a la predicació ens va ajudar a aguantar aquell dolor. En poc temps, teníem molts estudiants, així que ens vam adonar de la necessitat de construir una Sala del Regne, i entre tots en vam construir una. Va ser commovedor veure com, en tan sols tres anys, vam arribar a tenir una assistència de 110 persones al Memorial. Amb el temps, moltes d’elles van progressar fins al bateig.

El 1986, em van assignar a l’illa de Culion, on hi havia una colònia de leprosos. Al poc d’arribar, també van nomenar pionera especial a l’Adel. A tots dos ens incomodava una mica la idea de predicar a persones que estaven desfigurades per la lepra, però els publicadors de la zona ens van explicar que aquelles persones havien rebut tractament i, per tant, el risc de contagi era molt baix. De fet, algunes d’elles assistien a les reunions a casa d’una germana. Ràpidament, ens vam acostumar al nostre nou territori i vam començar a gaudir molt de compartir les bones notícies amb aquells que sentien que tant Déu com la humanitat els havia marginat. Ens tocava el cor veure com persones que patien tant per una malaltia se sentien profundament alleujades al descobrir la meravellosa esperança de gaudir de salut perfecta en el futur (Lc. 5:12, 13).

Però, com es van adaptar a la vida a Culion en Samuel i la Shirley? Perquè tinguessin bones companyies,  vam convidar dues germanes joves de Coron a venir amb nosaltres. Així, tots quatre podien gaudir de predicar junts. Mentre l’Adel i jo estudiàvem la Bíblia amb alguns matrimonis, ells estudiaven amb els seus fills. Va arribar un moment en què entre tots estàvem estudiant amb onze famílies diferents. Al poc temps, hi havia tantes persones que progressaven que vam poder formar una nova congregació.

Com que al principi era l’únic ancià de la zona, la sucursal em va demanar que dirigís les reunions tant a Culion, on hi havia vuit publicadors, com a Marily, un poble on hi havia un altre grupet de nou publicadors. Entre l’un i l’altre hi havia un viatge de tres hores en barca. Un cop havíem celebrat les reunions a Marily, com a família caminàvem durant hores per la muntanya per poder arribar a Halsey, un poble on dirigíem un bon grapat de cursos bíblics.

Amb el temps, hi va haver tantes persones que van acceptar la veritat que vam construir dues Sales del Regne: una a Marily i una altra a Halsey. Tal com havia passat amb la construcció de la sala de Linapacan, la donació de la major part dels materials i la feina va estar a càrrec dels germans i les persones interessades. La sala de Marily, per exemple, tenia un aforament de 200 persones, però era ampliable, així que podíem celebrar allà els congressos.

L’any 1993, quan els nostres fills ja eren grans, ens van assignar a servir en l’obra itinerant a les Filipines. I el 2000, em van convidar a assistir a l’Escola de capacitació ministerial per preparar-me per ser un dels instructors. La veritat és que no em veia gens capacitat per a aquella tasca, però l’Adel em va animar molt i em va recordar que era Jehovà qui em donaria les forces per complir-la (Fili. 4:13). Ella parlava per experiència pròpia, ja que estava duent a terme la seva assignació malgrat patir problemes de salut.

El 2006, mentre servia com a instructor de l’escola, van diagnosticar Parkinson a l’Adel. Ens vam quedar glaçats! Quan vaig proposar-li deixar la nostra assignació per cuidar-la, em va respondre: «Si us plau, busca un metge que em pugui tractar, i Jehovà ens ajudarà a continuar endavant».  Durant els següents sis anys, va servir fidelment Jehovà sense queixar-se. Quan ja no podia caminar, sortia a predicar en cadira de rodes. Quan ja gairebé no podia parlar, feia comentaris d’una o dues paraules a les reunions. Fins que va morir, l’any 2013, l’Adel va rebre una infinitat de missatges amb paraules d’ànim i agraïment pel seu excel·lent exemple d’aguant. Jo havia compartit més de 30 anys amb la meva estimada Adel, una companya lleial i espiritual. Així és que, després de la seva mort, els sentiments de dol i de solitud van tornar a apoderar-se de mi.

Com que l’Adel volia que continués amb la meva assignació, vaig seguir tan ocupat com vaig poder en el servei a Jehovà. Això em va ajudar a superar els sentiments de soledat. Des del 2014 fins al 2017, em van assignar a visitar congregacions de parla tagal a diferents països on la nostra obra estava restringida. Després, em van demanar visitar les congregacions tagals de Taiwan, els Estats Units i el Canadà. El 2019, vaig tornar a ser instructor, però en aquesta ocasió de l’Escola per a proclamadors del Regne en anglès a l’Índia i Tailàndia. Totes aquestes assignacions em van permetre retrobar l’alegria. Res em fa més feliç que estar totalment ocupat en el servei a Jehovà.

Ha estat molt fàcil arribar a estimar els germans de cada assignació nova que he tingut, però alhora sempre m’ha costat molt acomiadar-me d’ells. En aquestes ocasions, he après a confiar completament en Jehovà i ell no m’ha decebut. Sempre m’ha fet costat i m’ha ajudat a acceptar tots els canvis que he tingut a la vida. Avui dia, serveixo com a pioner especial a les Filipines. Soc molt feliç aquí perquè la meva nova congregació ha arribat a ser una autèntica família per a mi. A més, m’omple de satisfacció veure com en Samuel i la Shirley continuen imitant la fe de la seva mare (3 Jn. 4).

És cert que al llarg de la meva vida he hagut d’afrontar molts problemes, incloent-hi veure com la meva estimada esposa patia i moria a causa d’una malaltia degenerativa. A més, he experimentat molts canvis de circumstàncies, però he comprovat com Jehovà «no està lluny de cadascun de nosaltres» (Fe. 17:27). La seva mà «no és tan curta que no pugui» ajudar i protegir els seus servents, fins i tot aquells que estan servint en territoris aïllats (Is. 59:1). Sí, Jehovà ha estat la meva Roca. M’ha donat el seu suport al llarg de tota la meva vida. Li agraeixo enormement que, en realitat, mai he estat sol.