ENTRE els molts germans que han anat a servir a països on hi ha necessitat, hi ha moltíssimes germanes solteres. Algunes d’elles han servit en aquests llocs durant dècades. Què les va ajudar a mudar-se a un país estranger? Què han après? Com els ha anat? Doncs bé, hem entrevistat algunes d’aquestes germanes. Si ets soltera i vols trobar més satisfacció ensenyant les veritats bíbliques, estem segurs que et beneficiaràs molt dels seus comentaris. En realitat, tots els servents de Déu ens en podem beneficiar.

Penses que no estàs preparat per anar a predicar a l’estranger? L’Anita, que té més de setanta anys, no es veia capaç de fer-ho. Ella va créixer a Anglaterra on va servir com a pionera des dels divuit anys. L’Anita diu: «M’encantava ensenyar a la gent sobre Jehovà, però mai se m’hauria passat pel cap que podria servir a l’estranger. No sabia idiomes i estava convençuda que mai n’aprendria. Per això, quan vaig rebre la invitació per a l’Escola de Galaad em vaig quedar de pedra. No podia creure que algú tan insignificant com jo pogués rebre una invitació com aquella. Però després vaig pensar que si Jehovà creia que ho podia fer almenys ho havia d’intentar. D’això ja en fa més de cinquanta anys. Des de llavors, he servit com a missionera al Japó». L’Anita afegeix: «De vegades, amb els ulls plens d’emoció, els dic a les germanes més joves: “Agafa la motxilla i acompanya’m a la millor aventura que mai hagis imaginat!”. I em complau dir que moltes ho han fet».

Moltes germanes que han servit a l’estranger també van tenir els seus dubtes abans de prendre aquest pas. Com van plantar cara als seus temors?

La Maureen, una germana de més de seixanta anys, explica: «Des que era una nena desitjava tenir una vida amb propòsit i ajudar els altres». Quan va fer vint anys es va mudar al Quebec, una regió del Canadà on hi havia necessitat de pioners. Ella afegeix: «Més tard, vaig rebre una invitació per assistir a l’Escola de Galaad, però tenia por d’anar a un lloc desconegut lluny dels meus amics. També hem preocupava deixar la meva mare, que per aquell temps estava cuidant del pare, ja que estava malalt. Vaig passar moltes nits plorant i orant a Jehovà sobre aquells assumptes. Però quan vaig  parlar amb els meus pares, em van animar a acceptar la invitació. A més, vaig veure com la congregació local es bolcava en ells. Sentir la mà de Jehovà em va ajudar a confiar que ell també cuidaria de mi. Ara, ja estava preparada per marxar!». L’any 1979, la Maureen va anar a l’Àfrica occidental on va servir com a missionera durant més de trenta anys. Actualment serveix com a pionera especial al Canadà, on també cuida de la seva mare. Pensant en els anys que va servir a l’estranger reconeix: «Jehovà sempre em va donar el que necessitava quan ho necessitava».

La Wendy, que ara té seixanta-cinc anys, va començar a servir de pionera a Austràlia quan era una adolescent. Ella recorda: «Era molt tímida, i se’m feia molt difícil parlar amb estranys. Però el servei de pioner em va preparar per parlar amb tot tipus de persones, així que vaig anar guanyant confiança en mi mateixa. Més tard, em vaig adonar que les meves inseguretats ja no m’eren una barrera. Servir de pionera m’estava ensenyant a confiar en Jehovà, i la idea de predicar a l’estranger m’atreia cada cop més. Per aquella època, una germana soltera, que durant més de trenta anys havia servit al Japó com a missionera, em va convidar a viatjar amb ella per predicar tres mesos en aquell país. Servir al seu costat va alimentar el meu desig de mudar-me a l’estranger». A mitjans dels vuitanta, la Wendy es va mudar a Vanuatu, una illa situada a uns 1.770 quilòmetres a l’est d’Austràlia.

Actualment, la Wendy encara està a Vanuatu i serveix en una oficina de traducció remota. Ella diu: «Veure com s’estan formant grups i congregacions en zones remotes és una gran alegria. Col·laborar amb Jehovà en aquestes illes és un privilegi que no puc expressar amb paraules».

La Kumiko, que té uns seixanta-cinc anys, estava servint com a pionera al Japó quan la seva companya la va animar a mudar-se al Nepal. Explica: «M’ho deia moltes vegades, però jo sempre li deia que no. Em preocupava haver d’aprendre una nova llengua i haver-me d’adaptar a una nova cultura. També havia de pensar d’on trauria els diners per poder viure a l’estranger. Mentre li donava voltes a l’assumpte, vaig tenir un accident de moto i vaig acabar a l’hospital. Llavors vaig pensar: “Qui sap que més em pot passar? I si em poso malalta i ja no puc anar a predicar a l’estranger? No ho puc intentar ni que sigui un any?”. Vaig orar intensament a Jehovà demanant-li que m’ajudes a actuar ». Desprès de sortir de l’hospital, la Kumiko va anar a visitar el Nepal, on més tard ella i la seva companya s’hi van acabar mudant.

Fent una ullada als gairebé deu anys que ha estat al Nepal, la Kumiko reconeix: «Aquells problemes que tant m’havien preocupat van anar desapareixent davant meu com les aigües del mar Roig. Estic molt feliç d’haver anat a servir on hi ha més necessitat. Quan predico a casa d’alguna família, sovint s’hi solen afegir cinc o sis veïns. Fins i tot els més menuts em demanen respectuosament tractadets de la Bíblia. És molt bonic predicar en un territori on la gent vol escoltar».

Ara bé, aquestes valentes germanes també van haver de passar per proves. Com les van superar?

La Diane, que ja té uns seixanta anys i és del Canadà, diu: «Al principi em va costar estar lluny de la meva família». Aquesta germana va servir com a missionera durant vint anys a la Costa d’Ivori. «Vaig demanar a Jehovà que m’ajudés a estimar les persones del territori. El germà Jack Redford, un dels meus instructors de Galaad, ens va dir que al principi potser ens afectaria molt trobar-nos cara a cara amb les condicions d’extrema pobresa en què vivia la gent del territori. Però també ens va aconsellar: “No mireu la pobresa. Mireu la gent, mireu-los a la cara, als seus ulls. Fixeu-vos en les seves reaccions quan escolten el missatge de la Bíblia”. Això és el que vaig fer i va ser una benedicció. Quan parlava amb la gent del Regne de Déu, veia com se’ls il·luminaven els ulls!» Què més va ajudar la Diane a servir a l’estranger? «Intentava ser al costat dels meus estudiants i vaig experimentar la felicitat de veure com arribaven a ser servents de Jehovà. La meva assignació es va convertir en casa meva. Tal com Jesús havia promès, vaig guanyar mares, pares, germans i germanes en sentit espiritual.» (Mc. 10:29, 30.)

L’Anne, que ara té uns quaranta-cinc anys, serveix a un país d’Àsia on l’obra està proscrita. Ella explica: «Durant els anys que vaig servir en diferents llocs de l’estranger vaig viure amb germanes que tenien cultures i personalitats molt diferents a la meva. Com a conseqüència, a vegades sorgien malentesos o ens ofeníem sense voler. Quan això passava, intentava apropar-m’hi i entendre millor la seva cultura. A més, em vaig esforçar per ser més carinyosa i comprensiva. Ara estic contenta perquè aquells esforços van donar el seu fruit i vaig acabar  fent bones amistats que m’han ajudat a mantenir-me en la meva assignació».

El 1993, l’Ute, una germana d’Alemanya que ara té uns cinquanta anys, va ser enviada a Madagascar com a missionera. Ella diu: «Al principi vaig haver de treballar molt per aprendre la llengua local, adaptar-me al clima humit i conviure amb la malària, les amebes i els paràsits. Però també vaig rebre molta ajuda. Les germanes locals, els seus fills i els meus estudiants van ser molt pacients i em van ensenyar l’idioma. I la meva companya em cuidava quan estava malalta. Però qui més em va ajudar va ser Jehovà. Sempre vessava les meves inquietuds en ell. Llavors esperava amb paciència –de vegades dies, de vegades mesos– que em contestés les oracions. Jehovà ha solucionat cadascun dels problemes que he tingut». Actualment, l’Ute porta vint-i-tres anys servint a Madagascar.

Com molts altres, les germanes solteres que han anat a predicar a l’estranger sovint expliquen que aquesta experiència les ha enriquit molt. Quines benediccions han rebut?

La Heidi, que és d’Alemanya i té uns setanta anys, serveix de missionera a la Costa d’Ivori des del 1968. Ella diu: «El que m’ha fet més feliç ha estat veure que els meus fills espirituals “caminen en la veritat”. Alguns d’ells ara són pioners o ancians de congregació, i molts em diuen mare o àvia. Un d’aquests ancians, la seva dona i els seus fills em veuen com una més de la família. Jehovà m’ha donat un fill, una jove i tres néts» (3 Jn. 4).

La Karen, del Canadà, té uns setanta anys i n’ha servit més de vint a l’Àfrica occidental. Ella explica: «Servir de missionera em va ensenyar a ser més abnegada, amorosa i pacient. A més, tenir companyes de diferents nacionalitats em va ajudar a ser més oberta de mires. Vaig aprendre que hi ha moltes maneres de fer les coses. És una benedicció tenir amics per tot el món! I malgrat que les nostres vides i assignacions han canviat, la nostra amistat perdura».

La Margaret, d’Anglaterra, està a punt de complir els vuitanta anys i ha servit com a missionera a Laos. Ella comenta: «Servir a l’estranger m’ha permès veure que Jehovà atrau persones de totes les races i cultures a la seva organització. Totes aquelles vivències van enfortir molt la meva fe. Sé que Jehovà està dirigint la seva organització i que el seu propòsit es complirà».

Les germanes solteres que han servit a l’estranger han contribuït molt positivament a l’avanç de la predicació. Sens dubte, totes elles mereixen molt d’encomi (Jut. 11:40). De fet, cada vegada són un exèrcit més gran (Sl. 68:11). I tu? Pots adaptar les teves circumstàncies i imitar el zel de les germanes que hem entrevistat en aquest article? Si ho fas, podràs viure en pròpia pell les següents paraules: «Tasteu, i vegeu que Jahveh és bo» (Sl. 34:8).