«CADA vegada que sentia les vivències d’amics que serveixen on hi ha necessitat de pioners, em moria de ganes de viure aquella experiència», diu la Sylviana, una pionera d’uns vint-i-cinc anys. «Però tenia por de no ser capaç de fer-ho», afegeix ella.

Et sents igual que la Sylviana? T’agradaria servir en un territori on es necessiten més germans per predicar, però et planteges si mai ho aconseguiràs? Si aquest és el teu cas, anima’t! Amb l’ajuda de Jehovà, milers de germans i germanes han pogut superar els obstacles que els hi impedien fer més a la predicació. Per saber com els va ajudar Jehovà, viatjarem fins a Madagascar, la quarta illa més gran del món.

Durant els darrers deu anys, més de setanta publicadors i pioners d’onze països han anat a servir a aquest indret d’Àfrica, on molta gent té interès per la Bíblia. a També hi ha molts germans locals que s’han mudat a altres zones d’aquesta gran illa per donar suport a la predicació. Què et sembla si en coneixem alguns?

En Louis i la Perrine, una parella d’uns trenta anys, es van mudar de França a Madagascar. Durant anys s’havien plantejat anar a servir a l’estranger, però la Perrine no ho tenia massa clar. Ella diu: «Em feia por anar a un lloc totalment desconegut. M’angoixava la idea de deixar la família, la congregació, la rutina, la nostra casa i la nostra ciutat. En realitat, l’obstacle més gran que vaig haver de superar van ser les meves pors». L’any 2012, la Perrine es va omplir de valor, i ella i el seu marit es van mudar. Què pensen ara de la decisió que van prendre? Ella diu: «Mirant enrere, ha estat molt enfortidor veure la mà de Jehovà a les nostres vides». En Louis afegeix: «Imagina’t! Al nostre primer Memorial a Madagascar van venir deu persones que estudiaven la Bíblia amb nosaltres!».

 Què va donar forces a en Louis i la Perrine per no deixar aquesta assignació quan van sorgir problemes? Van suplicar a Jehovà que els ajudés a aguantar (Fili. 4:13). En Louis explica: «Vam veure com Jehovà va respondre les nostres oracions i ens va donar la seva pau. Gràcies a això, ens vam poder centrar en les benediccions que ens portava el nostre servei. A més, alguns amics d’allà ens enviaven e-mails i cartes que ens van animar a no rendir-nos» (Fili. 4:6, 7; 2 Cor. 4:7).

Jehovà ha recompensat l’aguant d’en Louis i la Perrine. Ell diu: «L’octubre de 2014 vam assistir a l’Escola bíblica per a matrimonis a França. b Poder-hi anar va ser un regal inoblidable de part de Jehovà». Després de la graduació, els van tornar a enviar a Madagascar.

En Didier i la Nadine, un matrimoni francès de mitjana edat, es van traslladar a Madagascar l’any 2010. Ell explica: «Quan érem joves, servíem de pioners. Llavors vam tenir tres fills. Quan ja van ser adults, ens vam plantejar la possibilitat de servir en un país estranger». La Nadine reconeix: «Només el fet de pensar que ens separaríem dels nostres fills em feia enrere. Però ells ens van dir: “Si marxeu a servir a l’estranger, a algun lloc de necessitat, estarem orgullosos de vosaltres”. Les seves paraules ens van animar molt a fer el canvi. I, encara que vivim lluny, parlem sovint amb ells».

Aprendre malgaix va ser un repte per a la Nadine i en Didier. «Ja no tenim vint anys», diu ella amb un somriure. Què els ha ajudat? Primer van servir en una congregació francesa. Després, quan es van sentir més preparats per aprendre la llengua local, es van mudar a una congregació malgaixa. La Nadine diu: «Molta gent té ganes d’estudiar la Bíblia i sovint ens donen les gràcies per visitar-los. Al principi semblava un somni. M’encanta ser pionera en aquest territori. Quan em llevo al matí, em dic: “Genial! Avui vaig a predicar!”».

En Didier somriu mentre recorda l’època quan va començar a aprendre malgaix. «Estava dirigint una reunió però no entenia els comentaris dels germans. Jo em limitava a donar les gràcies. Després d’agrair el comentari d’una germana, els que s’asseien darrere d’ella em van començar a fer gestos per dir-me que la resposta no era correcta. Així és que ràpidament vaig donar comentari a un germà, qui va respondre bé, o això espero.»

En un congrés de l’any 2005, en Thierry i la seva dona, la Nadia, van veure la representació «Vayamos tras metas que honran a Dios». Aquesta representació  sobre Timoteu els va tocar el cor i els va animar encara més a servir a un lloc de necessitat. En Thierry diu: «Quan va acabar la representació, mentre aplaudíem, vaig mirar la meva dona i li vaig preguntar: “Què? Fem les maletes?”. Ella estava pensant exactament el mateix». Poc després, van començar a fer els canvis necessaris per poder marxar. La Nadia explica: «De mica en mica ens vam anar desfent de les nostres coses fins que tot el que teníem va cabre en quatre maletes».

Van arribar a Madagascar l’any 2006 i no van trigar gaire a disfrutar de la predicació. La Nadia diu: «Ens feia molt feliços parlar amb la gent».

Sis anys després, la seva situació va canviar. La mare de la Nadia, la Marie-Madeleine, vivia a França. Un dia va caure, es va trencar el braç i es va fer mal al cap. Després de parlar amb el metge de la seva mare, li van preguntar a la Marie-Madeleine si voldria anar a viure amb ells a Madagascar. Encara que tenia vuitanta anys, va acceptar encantada. Com se sent ara? Ella diu: «No sempre és fàcil adaptar-se però, tot i tenir limitacions, em sento molt útil a la congregació. I el que em fa realment feliç és saber que viure amb els meus fills fa que puguin continuar servint en aquest lloc de necessitat».

En Riana és un germà d’uns vint anys que va créixer a Alaotra Mangoro, una regió fèrtil situada a l’est de Madagascar. Li anava molt bé l’escola i volia cursar estudis superiors. Però, després d’estudiar la Bíblia, va canviar d’idea. Ell explica: «Em vaig esforçar de valent per acabar la secundària abans d’hora, i li vaig prometre a Jehovà: “Si aprovo l’examen final, em faré pioner”». Un cop es va graduar, va complir la seva promesa. Va anar a viure amb un germà pioner, va trobar una feina a temps parcial i va començar el servei de pioner. Ell diu: «És la millor decisió que he pres mai».

La seva família no entenia per què no volia tenir una carrera seglar. Ell explica: «El meu pare, el meu tiet i la meva tieta àvia m’animaven a fer estudis superiors, però jo no volia que res m’impedís ser pioner». Poc després, es va posar la meta de servir on hi havia més necessitat. Què el va moure a tenir aquell desig? Ell diu: «Uns lladres van entrar a casa i es van emportar moltes de les meves coses. Allò em va recordar les paraules de Jesús sobre acumular “tresors al cel”. Així és que vaig decidir esforçar-me més per aconseguir riqueses espirituals» (Mt. 6:19, 20). En Riana es va traslladar a l’extrem sud del país, a una regió afectada per la sequera situada a 1.300 quilòmetres de casa seva. En aquella zona hi viuen els antandroys, un grup ètnic de l’illa. Però, per què va decidir mudar-se allà?

Un mes abans del robatori, en Riana havia començat a estudiar la Bíblia amb dos homes d’aquella ètnia. Va aprendre algunes expressions en el seu idioma, i va pensar que molts antandroys encara no havien tingut l’oportunitat de conèixer la veritat. Ell diu: «Vaig fer oració i li vaig demanar a Jehovà que m’ajudés a mudar-me a la regió on es parla tandroy».

En Riana es va mudar, però de seguida es va topar amb un obstacle: no trobava feina. De fet, un home li va dir: «Per què has vingut aquí? La gent marxa a buscar-se la vida a la zona d’on vens tu». Després de dues setmanes, va marxar gairebé sense diners per assistir a un congrés regional, amb la incertesa de si podria tornar. L’últim dia del congrés, un germà va posar alguna cosa a la butxaca de l’abric d’en Riana. Eren els diners necessaris per tornar i obrir un petit negoci de venda de iogurts. Ell explica: «Vaig veure la mà de Jehovà just quan la necessitava. Gràcies a Ell, vaig poder ajudar més gent a conèixer la veritat». A més, hi havia molta feina a la congregació. Aquest germà afegeix: «Setmana sí, setmana no, havia de fer un discurs públic. Jehovà m’estava preparant mitjançant la  seva organització». Actualment, en Riana segueix predicant a persones que parlen tandroy i volen aprendre de Jehovà.

Jehovà ens assegura que aquells que vulguin ser beneïts ho seran pel «Déu de la veritat» (Is. 65:16). Si ens esforcem per superar els obstacles i fer més a la predicació, Jehovà ens beneirà. Medita en l’exemple de la Sylviana, mencionada al principi de l’article. Aquesta germana pensava que no seria capaç de servir en un lloc de necessitat. Per què? Ella mateixa diu: «La meva cama esquerra és uns nou centímetres més curta que la cama dreta. Per això camino coixa i m’esgoto ràpidament».

Així i tot, l’any 2014 la Sylviana i la Sylvie Ann, una jove pionera de la seva congregació, van anar a servir a un poblet que es trobava a 85 quilòmetres de casa seva. Malgrat els reptes, el somni de la Sylviana es va fer realitat. A més, va rebre una benedicció molt especial. Ella explica: «Just un any després d’arribar a la nova assignació, vaig veure com la Doratine, una mare jove amb qui estudiava la Bíblia, es batejava al congrés de circuit».

Les experiències d’aquests germans ens ensenyen que, si ens esforcem per superar els obstacles i fer més a la predicació, podrem viure en carn pròpia la promesa de Jehovà: «Jo t’enforteixo: sí, jo t’ajudaré» (Is. 41:10). Com a resultat, s’enfortirà la nostra amistat amb Jehovà. D’altra banda, oferir-se de tot cor, sigui al país on vivim o a l’estranger, ens prepara per a les activitats teocràtiques que farem en el nou món. Com va dir en Didier, «servir on hi ha necessitat és un bon entrenament per al futur». Tant de bo que més germans visquin aviat aquesta experiència!