«LA COLLITA és molt gran, però hi ha pocs segadors. Per això, pregueu a l’Amo de la sega que hi enviï més segadors» (Lc. 10:2). Aquestes paraules que Jesús va pronunciar fa uns 2.000 anys descriuen molt bé la situació actual de Myanmar. En aquest país, només hi ha uns 4.200 publicadors que porten el missatge a més de 55 milions de persones.

Tot i això, «l’Amo de la sega», Jehovà, ha tocat el cor de centenars de germans i germanes de diferents indrets per traslladar-se a aquest país del sud-est asiàtic i donar un cop de mà a la predicació. Què els ha motivat a deixar el seu país? Què els ha ajudat a prendre la decisió de fer aquest canvi? I quines benediccions estan rebent? Vegem-ho.

Fa uns anys, en Kazuhiro, un pioner del Japó, va patir un atac epilèptic, va perdre el coneixement i el van haver de portar a l’hospital. El doctor li va dir que no podria conduir durant dos anys. Allò el va deixar de pedra i es va preguntar: «I ara, com podré fer el que més m’agrada, ser pioner?». Llavors, va fer molta oració a Jehovà i li va suplicar que li mostrés la manera de continuar sent pioner.

En Kazuhiro explica: «Un mes després, un amic meu que servia a Myanmar es va assabentar de la meva situació. Em va trucar i em va dir: “A Myanmar, el mitjà de transport més comú és l’autobús. Si vens aquí, pots continuar sent pioner sense dependre del cotxe!”. Li vaig preguntar al metge si el meu estat de salut em permetria viure a Myanmar. Em va sorprendre molt el que em va dir: “Un neuròleg de Myanmar ara mateix està aquí de visita. Te’l presentaré. Si algun cop tornes a patir un atac epilèptic, ell pot tractar-te”. Vaig veure les paraules del metge com una resposta de Jehovà».

De seguida, en Kazuhiro va enviar un correu electrònic a la sucursal de Myanmar explicant el desig que tenien tant ell com la seva dona de ser pioners en aquell país. Els van respondre just cinc dies després, i els hi van dir: «Veniu, necessitem més pioners!». Ell i la seva dona, la Mari, van vendre els dos cotxes que tenien, van aconseguir els visats i van comprar els bitllets d’avió. A dia d’avui, serveixen feliçment en un grup de llengua de signes  a Mandalay. En Kazuhiro diu: «Aquesta experiència ens ha ajudat a tenir més fe en la promesa que trobem a Salm 37:5: “Encomana a Jahveh el teu camí, i confia en ell, i ell ho farà”».

L’any 2014, els germans de Myanmar van tenir el privilegi de ser amfitrions d’un congrés especial. Alguns delegats estrangers hi van assistir. Un d’ells va ser la Monique, una germana de 34 anys dels Estats Units. Ella diu: «Quan vaig tornar del congrés, li vaig demanar a Jehovà en oració quin era el següent pas que havia de fer. També vaig parlar amb els meus pares sobre les metes espirituals que tenia. Tots vam arribar a la conclusió que havia de tornar a Myanmar, però va passar temps i vaig fer moltes oracions abans de complir la meva meta». La Monique ens explica el perquè.

«Jesús va animar els seus seguidors a calcular les despeses. Així és que em vaig preguntar: “Tinc els mitjans econòmics per fer el canvi? Seré capaç de mantenir-me en aquell país sense treballar més del compte?”». Ella reconeix: «De seguida em vaig adonar que no tenia prou diners per anar a viure a l’altra punta del món». Llavors, com ho va aconseguir? (Lc. 14:28.)

La Monique explica: «Un dia, la meva encarregada va dir que volia parlar amb mi. Em vaig posar nerviosa perquè pensava que m’acomiadaria. Però, en lloc d’això, em va agrair la meva bona feina. Tot seguit, em va dir que havia pensat donar-me una bonificació, que va ser la quantitat exacta de diners que necessitava».

La Monique està servint a Myanmar des del desembre de 2014. Com se sent predicant a un lloc on hi ha tanta necessitat? Ella respon: «Estic molt contenta d’estar aquí. Dirigeixo tres cursos bíblics. Una de les meves estudiants té 67 anys. Sempre em rep amb un somriure i una forta abraçada. Quan va aprendre que el nom de Déu és Jehovà, se li van saltar les llàgrimes i va dir: “Aquesta és la primera vegada a la vida que sento que el nom de Déu és Jehovà. Encara que ets molt jove, m’has ensenyat el més important que podia haver après”. No cal dir que jo també em vaig posar a plorar. Viure experiències com aquesta fan que la teva vida servint a un lloc de necessitat sigui plena». No fa gaire que la Monique ha tingut el privilegi d’assistir a l’Escola per a proclamadors del Regne.

Un altre aŀlicient perquè alguns es decidissin anar a servir a Myanmar va ser l’Anuario de los testigos de Jehová 2013, que parlava d’aquest país. Una germana d’uns 30 anys que es diu Li ja vivia en un altre país del sud-est asiàtic. Tenia una feina de jornada completa, però l’Anuario la va animar a plantejar-se anar a servir a Myanmar. Ella relata: «Quan vaig assistir al congrés especial de Yangon el 2014, vaig conèixer un matrimoni que servia en un lloc de necessitat al camp xinès a Myanmar. Com que jo ja parlava xinès, vaig decidir anar-hi a viure per ajudar al grup xinès d’allà. La Monique i jo vam anar a viure juntes a Mandalay. Jehovà ens va beneir amb una feina de mitja jornada com a professores a la mateixa escola, i vam trobar un apartament per la zona. Tot i la calor i algunes incomoditats, m’agrada molt predicar aquí. La gent de Myanmar té una vida senzilla, però és educada i està disposada a escoltar el missatge. És molt emocionant veure com Jehovà està accelerant l’obra. Realment crec que ell és qui vol que estigui a Mandalay».

Molts germans que han anat a servir a llocs de necessitat han vist el poder de l’oració. Per exemple, en Jumpei i la Nao, d’uns 35 anys, estaven servint a una congregació de llengua de signes al Japó. Per què es van mudar a Myanmar? En Jumpei explica: «La meva dona i jo sempre havíem tingut la meta de servir en un lloc de necessitat a l’estranger. Un germà de la nostra congregació es va traslladar a Myanmar. Encara que havíem estalviat molt poc, el maig de 2010 també ens hi vam mudar. Els germans ens van rebre amb els braços oberts!». Què pensa en Jumpei sobre el camp de llengua de signes a Myanmar? «La gent té molt d’interès. Quan els hi ensenyem vídeos en llengua de signes, els sords es queden bocabadats. Estem molt contents d’haver pres la decisió d’haver vingut aquí.»

Com han pogut tirar endavant econòmicament en Jumpei i la Nao? «Després de tres anys, ens havíem quedat gairebé sense estalvis i no teníem prou diners per pagar el lloguer de l’any següent. Vam fer molta oració. De sobte, un dia vam rebre una carta de la sucursal que ens convidaven a servir com a pioners especials temporals. Vam confiar en Jehovà i vam veure que no ens va abandonar. Ens ha cuidat en tots sentits». Ara fa poc que aquesta parella ha assistit a l’Escola per a proclamadors del Regne.

Què va fer que en Simone, un germà d’Itàlia de 43 anys, i la seva dona, l’Anna, de 37 anys i de Nova Zelanda, es traslladessin a Myanmar? «Va ser l’Anuario del 2013», respon l’Anna. I en Simone diu: «És un enorme privilegi estar a Myanmar. Aquí la vida és més senzilla i puc dedicar més temps a predicar. És emocionant veure com et cuida Jehovà quan estàs servint en un lloc de necessitat» (Sl. 121:5). L’Anna explica: «Mai havia sigut tan feliç! Portem una vida senzilla i passo molt de temps amb el meu marit. Ara estem més a prop l’un de l’altre. A més, hem fet bons amics. Aquí la gent no té prejudicis contra els Testimonis i té molt d’interès en la veritat».

L’Anna diu: «Un dia, al mercat vaig predicar a una estudiant universitària i vam quedar per tornar-nos a veure. A la següent visita, ella va convidar una amiga. La propera vegada, va portar més amigues i, una altra vegada, encara més. Ara estudio la Bíblia amb cinc d’elles». En Simone afegeix: «La gent del territori és simpàtica i curiosa, i molts estan interessats. La veritat és que no tenim temps per atendre’ls a tots».

Què han fet alguns abans de mudar-se a Myanmar? La Mizuho, del Japó, explica: «El meu marit, en Sachio, i jo sempre havíem desitjat anar a algun país de necessitat, però no sabíem a quin.  Les experiències tan emocionants de l’Anuario del 2013 ens van tocar el cor i, des de llavors, ens vam començar a plantejar si era viable anar a viure a Myanmar». En Sachio afegeix: «Vam decidir visitar durant una setmana Yangon, la ciutat més important de Myanmar, per conèixer millor el país. Aquest primer contacte ens va convèncer que ens hi havíem de traslladar».

En Rodney i la seva dona, la Jane, tenen uns 50 anys i són d’Austràlia. Tenen dos fills, en Jordan i la Danica, i tots quatre serveixen a Myanmar des del 2010. En Rodney diu: «Ens va commoure la necessitat espiritual de la gent d’aquí. Recomano totalment a altres famílies que provin de servir en un lloc com Myanmar. És meravellós veure com aquesta experiència ens ha apropat a Jehovà com a família. Molts joves només pensen en els telèfons mòbils, els cotxes, les feines... En canvi, els nostres fills s’esforcen per aprendre noves paraules que puguin fer servir a la predicació. Busquen maneres de raonar amb aquells que no coneixen la Bíblia, es preparen comentaris per a la reunió i estan implicats en moltes altres activitats espirituals».

L’Oliver, un germà de 37 anys dels Estats Units, explica per què recomana servir en un lloc de necessitat: «Servir Jehovà fora de la meva zona de confort m’ha ajudat molt. Mudar-me lluny de casa m’ha fet confiar més en Jehovà passi el que passi. Estic servint al costat de germans que abans no coneixia i amb qui comparteixo les meves creences. Això només passa al poble de Jehovà!». Actualment, ell i la seva dona, l’Anna, segueixen servint amb entusiasme al camp xinès.

La Trazel, una germana d’Austràlia d’uns 50 anys, serveix a Myanmar des del 2004. Ella diu: «Sens dubte, recomano a aquells que tinguin les circumstàncies adients que vagin a servir on hi ha més necessitat. He viscut en primera persona que si tens el desig de servir Jehovà, ell beneeix els teus esforços. Ni en els meus somnis hagués pensat que serviria en un lloc com aquest. És la millor vida que mai m’hauria imaginat».

Desitgem que les experiències d’aquests germans t’animin a analitzar si pots ajudar les persones que tenen necessitat d’escoltar el missatge i que viuen en territoris poc predicats. Aquests germans t’estan dient: «Si us plau, vine a Myanmar i ajuda’ns!».