Quan vaig aconseguir vèncer els meus dubtes i vaig començar a servir de pioner, se’m va obrir una porta a una vida que ha superat totes les meves expectatives (Ef. 3:20). Potser et preguntes com va passar això. Deixa’m que t’ho expliqui.

Vaig néixer a Berlín (Alemanya) poc després que esclatés la Segona Guerra Mundial, el 1939. A mesura que s’acostava la fi de la guerra, el 1945, la ciutat patia constants bombardejos aeris. Durant un d’aquests, el nostre carrer va ser bombardejat i la meva família i jo vam escapar a un refugi antiaeri. Més tard vam fugir a Erfurt, on havia nascut la meva mare.

La mare tenia moltes ganes de trobar la veritat. Va llegir obres de filòsofs i va investigar diferents religions, però cap la va satisfer. El 1948, dues testimonis de Jehovà van trucar a la porta. La mare les va convidar a entrar i els va fer una pregunta rere una altra. No havia passat ni una hora quan ens va dir a la meva germana petita i a mi: «He trobat la veritat!». Poc després, la meva mare, la meva germana i jo vam començar a anar a les reunions a Erfurt.

El 1950 vam tornar a Berlín, on assistíem a la congregació Berlín-Kreuzberg. Després ens vam mudar a una altra zona de la ciutat i vam anar a la congregació Berlin-Tempelhof. Amb el temps la mare es va batejar, però jo no em sentia preparat. T’agradaria saber per què?

Em costava progressar perquè era molt tímid. Tot i que anava a predicar, durant dos anys no vaig ser capaç de parlar de la Bíblia amb ningú. Però això va canviar quan vaig començar a passar temps amb germans que havien demostrat la seva valentia i lleialtat a Jehovà. Alguns havien sobreviscut a camps de concentració nazis o a presons a l’Alemanya comunista.  D’altres havien arriscat la seva llibertat passant publicacions als germans de l’Alemanya Oriental. El seu exemple em va impressionar molt. Vaig pensar que si ells havien arriscat la seva vida i llibertat per Jehovà i els germans, com a mínim jo m’hauria d’esforçar per superar la meva timidesa.

Vaig començar a vèncer aquests sentiments quan el 1955 vaig participar en una campanya especial de predicació. El germà Nathan Knorr va anunciar en una carta publicada a l’Informant (‘L’informador’) * que aquesta campanya seria una de les més grans que mai s’havien organitzat. Ell va dir que si tots els publicadors hi participàvem «tindríem el millor mes de predicació de la història». I això és exactament el que va passar. Poc després em vaig dedicar a Jehovà, i el 1956 em vaig batejar amb el meu pare i la meva germana. Però aviat hauria de prendre una altra decisió important.

Durant anys vaig saber que el servei de pioner era el camí que havia de prendre a la vida, però ho seguia posposant. Vaig decidir aprendre a Berlín l’ofici de venda a l’engròs i comerç internacional. Llavors, per poder adquirir experiència i habilitat a la meva professió, el 1961 vaig acceptar una feina a Hamburg, la ciutat portuària més gran d’Alemanya. Com més m’implicava a la feina, més posposava el servei a temps complet. Què acabaria fent?

Estic agraït a Jehovà perquè va fer servir germans amorosos que em van ajudar a tenir objectius espirituals. Alguns del meus amics s’havien fet pioners i em van donar un bon exemple. A més, el germà Erich Mundt, que havia estat en un camp de concentració, em va animar a confiar en Jehovà. Em va dir que allà els germans que confiaven en si mateixos més tard van deixar que es debilités la seva fe. Però els que confiaven plenament en Jehovà es van mantenir fidels i van arribar a ser pilars a la congregació.

El germà Martin Poetzinger, que més tard va ser membre del Consell Rector, sempre animava els germans dient: «La valentia és la possessió més valuosa que podeu tenir». Després de meditar en aquestes paraules, vaig deixar la meva feina i em vaig fer pioner el juny de 1963. Va ser la millor decisió que he pres mai. Dos mesos més tard, abans de començar a buscar una nova feina, em van convidar a servir com a pioner especial. Pocs anys després, Jehovà em va fer un regal que va superar totes les meves expectatives: assistir a la classe 44 de l’Escola de Galaad.

Una de les lliçons més valuoses que vaig aprendre, especialment dels germans Nathan Knorr i Lyman Swingle, va ser que no abandonéssim la nostra assignació a la primera de canvi. Ens van animar a continuar-hi encara que fos difícil. El germà Knorr va dir: «En què us fixareu? En la brutícia, els insectes i la pobresa? O en els arbres, les flors i els somriures? Apreneu a estimar la gent!». Un dia, mentre el germà Swingle explicava per què alguns germans tiraven la tovallola, els ulls se li van omplir de llàgrimes i va haver de parar fins que es va recuperar. Això em va arribar al cor i vaig decidir no decebre mai Crist ni els seus germans fidels (Mt. 25:40).

Quan vam rebre les nostres assignacions, alguns betelites ens van preguntar amb curiositat on aniríem. Van fer comentaris positius de cada lloc, fins que jo vaig dir: «Al Congo (Kinshasa)». Es van quedar de pedra i van dir: «Vaja!, al Congo. Que Jehovà et cuidi». En aquell temps el país era notícia per la guerra, els mercenaris i els assassinats. Però jo seguia pensant en el que havia après a Galaad. El setembre de 1967,  després de la nostra graduació, en Heinrich Dehnbostel, en Claude Lindsay i jo vam sortir cap a Kinshasa, la capital del Congo.

Quan vam arribar a Kinshasa, vam estudiar francès tres mesos. Llavors, vam volar cap a Lubumbashi (abans coneguda com Elisabethville), a prop de la frontera amb Zàmbia, al sud del Congo. Allà vam anar a viure a una casa missional al centre de la ciutat.

Com que la major part del territori no s’havia predicat mai, era emocionant ser els primers que compartíem la veritat amb aquella gent. Aviat vam tenir més cursos bíblics dels que podíem dirigir. També vam donar testimoni a funcionaris i a policies. La majoria respectava molt la Paraula de Déu i la nostra predicació. Com que la gent parlava suahili, en Claude Lindsay i jo en vam aprendre. En poc temps, ens van assignar a una congregació d’aquest idioma.

Vam tenir moltes experiències meravelloses, però també vam afrontar reptes. Sovint vam haver d’aguantar les acusacions falses de soldats armats borratxos i de policies conflictius. Un dia, uns policies armats van interrompre la reunió a la casa missional i ens van portar a la comissaria. Allà ens van fer seure a terra fins que ens van deixar anar a les deu de la nit.

El 1969, em van assignar a l’obra itinerant. En aquell circuit vaig conèixer l’Àfrica  rural caminant llargues distàncies per llocs enfangats i plens de malesa. A un poble, una gallina amb els seus pollets va decidir passar la nit sota el meu llit. Mai oblidaré com em va ajudar a començar bé el dia amb els seus «crits d’alegria» abans de l’alba. També tinc un bon record d’aquells vespres al voltant d’una foguera conversant amb els germans sobre temes bíblics.

Amb tot, un dels reptes més difícils va ser tractar amb persones que afirmaven ser Testimonis, però donaven suport al moviment Kitawala. * Alguns es van infiltrar a les congregacions i van arribar a tenir responsabilitats. Molts d’aquests eren com «roques amagades», però no van enganyar els germans fidels (Jud. 12). Finalment, Jehovà va netejar les congregacions i moltes persones van acceptar la veritat.

El 1971 em van enviar a la sucursal a Kinshasa, on vaig coŀlaborar amb la correspondència, les comandes de publicacions i el Departament de Servei, entre d’altres. A Betel vaig aprendre com organitzar l’obra en un país enorme amb una infraestructura limitada. De vegades, el correu aeri trigava mesos a arribar a les congregacions. Es descarregava dels avions a barques, que durant setmanes es quedaven encallades entre tapissos densos de jacints d’aigua. Malgrat tots aquests reptes, sempre ens en sortíem.

M’impressionava veure com els germans organitzaven grans congressos amb pocs diners. Construïen les plataformes fent servir termiters, utilitzaven fulles llargues d’herba d’elefant per fer parets i les enrotllaven per fer de coixins i seure-hi. Empraven canyes de bambú per fer estructures i també estores de joncs com a sostres o taules. Tallaven trossets d’escorça d’arbre per fer la funció de claus. No podia deixar d’admirar aquells germans enginyosos que mai es rendien. Els vaig arribar a estimar moltíssim i els vaig trobar molt a faltar quan vaig rebre una nova assignació.

El 1974, em van traslladar a la sucursal de Kenya, a Nairobi. Hi havia molta feina a fer, ja que des d’allà se supervisava la predicació a deu països veïns, alguns d’ells sota proscripció. Vaig visitar aquells països en diverses ocasions, sobretot Etiòpia. Allà, els germans eren perseguits i van patir proves duríssimes. Molts d’ells van ser cruelment maltractats o tancats a la presó, i alguns fins i tot van ser assassinats. Però van aguantar fidelment perquè tenien una bona relació amb Jehovà i entre ells.

El 1980, la meva vida va fer un tomb meravellós quan em vaig casar amb la Gail Matheson, una germana del Canadà. Tots dos vam anar a la mateixa classe de Galaad i manteníem contacte per carta. La Gail servia com a missionera a Bolívia, i 12 anys més tard ens vam tornar a veure a Nova York. Poc després ens vam casar a Kenya. La Gail em fa molt feliç perquè és una persona espiritual i es conforma amb el que té. Encara que han passat els anys, sempre em fa costat i és la meva estimada companya.

El 1986, vam ser assignats a l’obra itinerant mentre jo també servia al Comitè de Sucursal. Aquesta obra incloïa visitar molts dels països que supervisava la sucursal de Kenya.

Recordo amb afecte els preparatius per a un congrés que vam fer el 1992 a Asmara (Eritrea), quan la nostra obra no estava proscrita en aquella zona. Només vam poder trobar un graner molt lleig que per dintre era encara pitjor del que semblava per fora. Quan va arribar el dia del congrés, vaig quedar bocabadat en veure com els germans ho havien transformat en un lloc digne per adorar  Jehovà. Moltes famílies havien portat teles de colors per dissimular amb bon gust les parts més lletges. Vam tenir un congrés emocionant i alegre amb una assistència de 1.279 persones.

L’obra itinerant era un repte, ja que ens allotjàvem cada setmana a llocs molt diferents. Una vegada vam estar a una mansió a la platja i una altra, a una barraca de metall en un camp de treballadors, on hi havia els lavabos a uns 100 metres. Però els records més macos que tenim són dels dies que passàvem predicant amb publicadors i pioners entusiastes. Quan vam rebre una nova assignació, vam haver de deixar amics molt estimats que sabíem que trobaríem molt a faltar.

A finals dels 80 i principis dels 90, la nostra obra va rebre reconeixement legal a diversos països que estaven sota la sucursal de Kenya. Això va fer que s’obrissin noves sucursals i oficines de país. El 1993 se’ns va assignar a l’oficina d’Addis Abeba (Etiòpia), on s’acabava de reconèixer l’obra després de dècades de clandestinitat.

Jehovà ha beneït l’obra a Etiòpia. Molts germans s’han fet pioners. Més del vint per cent dels publicadors han servit de pioners regulars cada any des del 2012. També, les escoles teocràtiques han aportat la formació necessària a molts germans. El 2004 la família Betel es va traslladar a unes noves instaŀlacions, on a més es va construir una Sala de Congressos. I arreu del país s’han construït més de 120 Sales del Regne.

Amb el temps, la Gail i jo vam fer molt bons amics a Etiòpia. Els germans són amables i tendres, i els estimem de tot cor. Fa poc vam començar a patir problemes de salut i, per això, ara servim a la sucursal de l’Europa central. Aquí estem ben cuidats, però trobem molt a faltar els nostres amics d’Etiòpia.

Hem vist com Jehovà ha fet créixer la seva obra (1 Cor. 3:6, 9). Per exemple, quan vaig predicar per primera vegada als miners ruandesos que van anar al Congo per cercar coure, no hi havia cap publicador a Ruanda. Ara hi ha més de 30.000 germans en aquell país. El 1967, al Congo (Kinshasa) hi havia uns 6.000 publicadors. Avui dia, n’hi ha uns 230.000 i més d’un milió de persones van assistir al Memorial el 2018. I el nombre de publicadors ha augmentat a més de 100.000 a tots els països que havien estat sota la sucursal de Kenya.

Fa més de 50 anys, Jehovà va fer servir diferents germans per ajudar-me a començar el servei a temps complet. Tot i que encara lluito amb la timidesa, he après a confiar plenament en Ell. El que he experimentat a l’Àfrica m’ha ajudat a cultivar paciència i a estar content amb el que tinc. La Gail i jo admirem els germans que són molt hospitalaris, i que mostren aguant i confiança en Jehovà. Em sento profundament agraït per la Seva bondat immerescuda. Realment Jehovà m’ha donat molt més del que m’esperava (Sl. 37:4).