Vaig néixer l’any 1954 en el si d’una família catòlica de classe mitjana de Saint Paul, Minnesota (EUA). Soc el segon de cinc fills, i vaig estudiar en una escola catòlica. Tot i que era escolanet, no sabia gairebé res de la Bíblia. Havia perdut la meva fe en l’església, però seguia creient que hi havia un Creador.

Durant el meu primer any a la Facultat de Dret William Mitchell, uns testimonis de Jehovà van trucar a la meva porta. Com que estava ocupat fent la bugada, aquell matrimoni es va oferir amablement a tornar un altre dia. Quan van tornar, tenia dues preguntes per a ells: «Per què els va millor la vida a les persones dolentes?» i «Què hem de fer per ser feliços?». Vaig acceptar el llibre La verdad i un exemplar de la Bíblia amb unes cobertes de color verd llampant. També vaig acceptar un curs bíblic. Allò em va obrir els ulls. Em va impressionar molt aprendre que el Regne de Déu és el govern que tant necessitem i que governarà aquí a la terra. Sabia que els governs humans són un autèntic fracàs i que l’únic que han aconseguit  és omplir el món de dolor, patiment, injustícies i tragèdies.

Em vaig dedicar a Jehovà a principis del 1982, i em vaig batejar al congrés «Verdad del Reino», que es va celebrar al centre cívic de Saint Paul. La setmana següent, allà mateix, vaig fer l’examen d’accés a l’advocacia que em qualificava per exercir com a advocat. A començaments d’octubre vaig saber que l’havia aprovat.

En aquell congrés vaig conèixer en Mike Richardson, un betelita de Brooklyn, i em va dir que s’havia creat una oficina jurídica a la seu mundial. Vaig recordar les paraules de l’eunuc etíop de Fets 8:36, i em vaig preguntar a mi mateix: «Què impedeix que m’ofereixi per treballar a l’oficina jurídica?». Així és que vaig emplenar la soŀlicitud de Betel.

Als meus pares no els va agradar gens que em fes testimoni. El meu pare em va preguntar què aportaria a la meva carrera treballar per als testimonis de Jehovà. Jo li vaig explicar que treballaria com a voluntari i que rebria una ajuda econòmica de 75 dòlars al mes (la quantitat de diners que rebia un betelita).

Després de complir amb alguns compromisos laborals, vaig començar el meu servei al Betel de Brooklyn l’any 1984. Em van assignar a l’oficina jurídica. Haig de dir que l’experiència que havia adquirit em va preparar per al que vindria.

El novembre del 1983 es va comprar el Teatre Stanley a Jersey City, a prop de Nova York. Els germans van demanar permís per renovar la instaŀlació elèctrica i d’aigua de l’edifici. Quan es van reunir amb els funcionaris locals, els van explicar que volien utilitzar el teatre com a Sala de Congressos dels testimonis de Jehovà. I allò no els va fer gens de gràcia. La normativa urbanística prohibia que hi hagués centres de culte fora de zones residencials. I, com que el teatre estava a una zona de negocis del centre de la ciutat, els funcionaris van denegar els permisos. Els germans van apeŀlar la decisió, però també es va rebutjar l’apeŀlació.

Durant la meva primera setmana a Betel, l’organització va presentar una demanda al Tribunal Federal de Districte per impugnar la  denegació dels permisos. Feia poc que havia acabat els dos anys de la formació en pràctiques en el Tribunal Federal de Districte a Saint Paul. Per això, estava familiaritzat amb casos com aquell. Un dels nostres advocats va aŀlegar que el Teatre Stanley s’havia fet servir per a diversos tipus d’esdeveniments, des de cinema fins a concerts de rock. Llavors, per què hauria de ser iŀlegal celebrar-hi un esdeveniment religiós? Aquest tribunal va analitzar amb cura l’assumpte i va dictaminar que Jersey City havia violat la nostra llibertat religiosa. Finalment, el tribunal va ordenar que s’aprovessin els permisos soŀlicitats. Allà vaig començar a veure com beneïa Jehovà l’ús dels recursos legals per defensar la seva obra. Estava tan feliç d’haver-hi aportat el meu granet de sorra!

Els germans van posar en marxa un enorme projecte de reforma i, menys d’un any després, el 8 de setembre de 1985, es va celebrar la graduació de la classe 79 de Galaad a la Sala de Congressos de Jersey City. Em vaig sentir privilegiat d’haver contribuït a avançar els interessos del Regne com a part de l’equip jurídic. La satisfacció que vaig sentir per haver guanyat aquell cas va superar la de qualsevol victòria legal que hagués aconseguit abans d’entrar a Betel. No podia ni imaginar-me els grans privilegis que Jehovà tenia guardats per a mi.

Als anys 80, era molt comú que els doctors i els hospitals no respectessin el desig dels testimonis de Jehovà de no rebre tractaments que impliquessin l’ús de la sang. I encara era pitjor per a les germanes embarassades. Els jutges creien que elles no tenien dret a rebutjar una transfusió, ja que, sota el seu criteri, sense una transfusió el nadó podria perdre la seva mare.

El 29 de desembre del 1988, la germana Denise Nicoleau va patir una greu hemorràgia després de donar a llum. El seu nivell d’hemoglobina va baixar per sota de 5, i el seu metge li va demanar permís per posar-li una transfusió de sang. La germana s’hi va negar. L’endemà al matí, l’hospital va intentar obtenir una ordre judicial que autoritzés el seu personal a administrar el que ells consideraven una transfusió de sang necessària. Així és que el jutge, sense donar l’oportunitat a la germana Nicoleau ni al seu marit d’explicar la seva posició i sense informar-los, va autoritzar la transfusió.

El divendres 30 de desembre, malgrat que aquesta germana, el seu marit i altres familiars s’hi negaven rotundament, se li va administrar la transfusió. Aquella tarda, molts familiars i alguns ancians van ser arrestats per, presumptament, intentar bloquejar el pas dels metges per  impedir la transfusió. El dia següent a primera hora, els mitjans de comunicació de Nova York i Long Island es van fer ressò dels arrestos.

El dilluns al matí, vaig anar a parlar amb en Milton Mollen, el jutge president, i li vaig exposar els fets, emfatitzant que el jutge del cas havia signat el consentiment per autoritzar la transfusió sense deixar que els afectats s’expliquessin. El jutge Mollen em va demanar que anés al seu despatx aquella mateixa tarda per analitzar els fets i les lleis pertinents. El responsable del meu departament, en Philip Brumley, em va acompanyar. El jutge també havia convidat l’advocat de l’hospital a aquesta reunió. La nostra conversa es va anar escalfant, fins al punt que en Philip em va escriure una nota a la seva llibreta que deia: «Relaxa una mica el to». Aquell va ser un bon consell, ja que estava obcecat intentant rebatre tots els arguments de l’advocat.

Després d’una hora, el jutge Mollen va dir que aquest cas seria el primer de la llista l’endemà al matí. Mentre sortíem del seu despatx, el jutge va dir: «Demà aquest advocat ho tindrà magre». Això volia dir que el pressionarien molt per defensar la seva posició. En aquell moment vaig sentir com si Jehovà m’estigués confirmant que teníem moltes possibilitats de guanyar. Era increïble sentir que Déu ens estava utilitzant per complir la seva voluntat.

Aquella nit vam treballar fins ben tard preparant la nostra aŀlegació. El jutjat estava a prop del Betel de Brooklyn, així és que l’endemà al matí, els companys de l’oficina jurídica hi vam anar caminant. Després que els quatre jutges van escoltar les nostres aŀlegacions, van anuŀlar l’autorització per a la transfusió. El Tribunal Suprem va dictar sentència a favor de la germana i, a més, va establir que signar una ordre sense escoltar els implicats és una violació dels drets constitucionals fonamentals.

Poc després, el Tribunal d’Apeŀlació de Nova York va reconèixer el dret de la germana Nicoleau de rebre tractament sense sang. Aquesta va ser la primera de quatre victòries legals relacionades amb les transfusions de sang arreu dels Estats Units, en les quals vaig tenir el privilegi de participar (consulta el  requadre « Victòries legals a diferents tribunals suprems»). També vaig coŀlaborar amb altres advocats a Betel en casos relacionats amb custòdies de fills, divorcis, compra i venda de propietats, i usos urbanístics.

Quan vaig conèixer la Dawn, era una germana divorciada i estava criant sola tres fills. Mantenia la seva família i era pionera. Encara que la seva vida no havia estat fàcil, em va impressionar molt la seva determinació de servir Jehovà. El 1992 vam assistir al congrés de districte «Portadores de Luz» a Nova York, i li vaig demanar si volia que comencéssim a sortir junts. Un any després ens vam casar. La Dawn és un regal de Jehovà; és una dona espiritual i amb sentit de l’humor. Ella m’ha recompensat amb bé tots els dies de la nostra vida junts (Prov. 31:12).

Quan ens vam casar, els nens tenien 11, 13 i 16 anys. Com que volia ser un bon pare per a ells, vaig estudiar amb atenció tota la informació que s’havia publicat sobre com ser un bon padrastre i ho vaig posar en pràctica. Teníem una política de portes obertes amb els amics dels nostres fills, i ens encantava tenir sempre a casa adolescents plens d’energia. Tot i que hem hagut d’afrontar reptes al llarg dels anys, em fa molt feliç veure que els nens m’han arribat a estimar com un pare i em consideren un bon amic.

L’any 2013, la Dawn i jo ens vam traslladar a Wisconsin per cuidar els nostres pares que s’havien fet grans. Sorprenentment el meu servei a Betel no s’havia acabat. Em van convidar a continuar oferint assessorament legal a l’organització com a voluntari temporal.

El setembre del 2018, em vaig adonar que necessitava tossir sovint per aclarir-me la gola. El meu metge em va fer algunes proves, però no em va saber dir què em passava. Més endavant, un altre doctor em va aconsellar que anés a veure un neuròleg. El gener de 2019, el neuròleg em va dir que aparentment patia una malaltia rara neurològica anomenada paràlisi supranuclear progressiva (PSP).

Tres dies després, mentre estava patinant sobre gel, vaig caure i em vaig trencar el canell dret. Havia patinat tota la meva vida; per això, em vaig adonar que passava alguna cosa, estava perdent la coordinació. La malaltia avançava molt ràpid i estava afectant la meva capacitat de parlar, de moure’m i, fins i tot, d’empassar.

Soc molt feliç d’haver pogut fer servir la meva experiència com a advocat per ajudar l’organització de Jehovà. També he tingut el privilegi d’escriure diversos articles a revistes especialitzades, i de participar a seminaris sobre dret i medicina arreu del món defensant el dret dels servents de Déu de triar tractaments mèdics sense sang. Amb tot, tal com diu Lluc 17:10, soc un esclau que no mereixo res. Només he fet el que havia de fer.