Salta al contingut

Salta a l'índex

BIOGRAFIA

L’interès personal porta benediccions eternes

L’interès personal porta benediccions eternes

Amb la meva mare i la meva germana, la Pat, el 1948

LA MEVA àvia, que era anglicana, va dir a la meva mare: «La meva església no ensenya la veritat, així que busca-la a un altre lloc». Per tant, la meva mare es va posar a buscar la religió verdadera, però va descartar els testimonis de Jehovà. De fet, em va dir que m’amagués quan vinguessin a casa nostra. Llavors, el 1950, la seva germana petita va començar a estudiar la Bíblia amb els testimonis, i la mare se li va unir. Estudiaven juntes a casa de la tieta i, amb el temps, totes dues es van batejar.

La meva família i jo vivíem a Toronto, i el meu pare era sacerdot de l’Església unida del Canadà. Per això, cada diumenge ens enviava a la meva germana i a mi a l’escola dominical, i després l’acompanyàvem al servei religiós de les onze del matí. El mateix dia a la tarda, anàvem amb la mare a la Sala del Regne, així que vèiem clarament la diferència entre les dues religions.

Durant el Congrés internacional «Voluntat Divina» de 1958 amb la família Hutcheson

La mare va explicar el que havia après al Bob i la Marion Hutcheson, uns amics seus de tota la vida, i ells també van acceptar la veritat. El 1958, se’m van endur amb els seus tres fills al Congrés internacional de vuit dies «Voluntat Divina», a Nova York. Ara m’adono de l’esforç que van haver de fer perquè jo hi pogués anar, però aquell congrés és un dels millors records de la meva vida.

L’INTERÈS PERSONAL DELS ALTRES TÉ UN GRAN IMPACTE EN LA MEVA VIDA

Quan era adolescent, vivíem a una granja i m’encantava cuidar els animals. Per això em vaig plantejar anar a la universitat per ser veterinari. La mare ho va explicar a un ancià de la congregació, i ell, amb tacte, em va recordar que vivim als últims dies. També em va dir que pensés com afectaria la meva amistat amb Jehovà estudiar allà durant tants anys (2 Tim. 3:1). Al final, vaig decidir no fer estudis universitaris.

Però encara no tenia gaire clar què faria quan acabés l’institut. Tot i que sortia a predicar cada cap de setmana, no gaudia gaire de fer-ho, i no em veia servint com a pioner. Al mateix temps, el meu pare i el meu tiet, que no servien Jehovà, volien que treballés a temps complet a una empresa d’assegurances important de Toronto. Com que el tiet hi tenia un alt càrrec, vaig acabar acceptant la feina.

Allà, a Toronto, no participava regularment a les activitats espirituals perquè treballava moltes hores i m’ajuntava amb gent del món. Al principi vivia amb el meu avi, que no era testimoni, però amb el temps va morir i vaig haver de buscar un altre lloc on viure.

Els Hutcheson, que se m’havien endut al Congrés del 1958, eren com uns pares per a mi. Em van convidar a viure amb ells i em van ajudar a cultivar la meva amistat amb Jehovà. El 1960, quan el seu fill John es va batejar, jo també ho vaig fer. El John es va fer pioner, i això em va animar a predicar més. Els germans de la congregació van veure el meu progrés espiritual i, amb el temps, vaig ser nomenat servent de l’Escola de predicació. a

COMENÇO A SER PIONER AMB UNA COMPANYA MERAVELLOSA

El dia del nostre casament el 1966

El 1966 em vaig casar amb la Randi Berge, una pionera amb moltes ganes d’anar a servir on hi hagués més necessitat. El nostre superintendent de circuit ens va mostrar interès personal i ens va proposar anar a ajudar a la congregació d’Orillia, a Ontario. Així que vam fer les maletes i vam marxar.

De seguida que vam arribar a Orillia, em vaig unir a la Randi en el servei de pioner. Ella m’havia contagiat el seu entusiasme. Quan em vaig esforçar de valent per ser un bon pioner, em vaig adonar que em feia molt feliç utilitzar la Bíblia i veure com la gent acceptava la veritat. Va ser tot un regal poder ajudar una parella molt maca d’Orillia a fer els canvis necessaris per arribar a ser servents de Jehovà.

CANVIEM D’IDIOMA I DE MANERA DE PENSAR

En un viatge a Toronto, vaig conèixer l’Arnold MacNamara, un dels germans que dirigia l’obra des de la sucursal. Ell ens va preguntar si estaríem disposats a ser pioners especials, i de seguida li vaig dir: «I tant! A qualsevol lloc menys al Quebec!». Estava influenciat per l’opinió negativa que tenien els canadencs de parla anglesa sobre la província del Quebec, on es parlava francès. En aquell moment, hi havia un moviment polític que lluitava per la independència del Quebec.

L’Arnold em va contestar: «Ara mateix, és l’únic lloc on la sucursal està enviant pioners especials». Així és que no vaig dubtar en acceptar. Sabia que la Randi volia servir allà. Amb el temps, em vaig adonar que aquella va ser una de les millors decisions de la nostra vida.

Després de fer un curs de francès de cinc setmanes, la Randi i jo vam marxar amb una altra parella a Rimouski, que està a uns 540 quilòmetres al nord-est de Mont-real. Em vaig adonar que encara teníem molt per aprendre quan vaig llegir alguns anuncis a una reunió. En comptes de dir que al pròxim congrés tindríem molts «delegats austríacs», vaig dir que tindríem molts «delegats estruços»!

La Casa Blanca de Rimouski

A Rimouski, a nosaltres quatre se’ns van afegir quatre pioneres solteres i la família Huberdeau amb les seves dues filles. Els Huberdeau van llogar una casa amb set habitacions, i la resta de pioners coŀlaboràvem amb les despeses. Li dèiem la Casa Blanca perquè els pilars i la façana eren de color blanc. Normalment, hi vivíem entre dotze i catorze persones. Com que la Randi i jo érem pioners especials, predicàvem als matins, a les tardes i als vespres. Així que agraíem molt que sempre hi hagués algú que pogués predicar amb nosaltres, inclús els vespres més freds d’hivern.

Passàvem tant de temps junts que aquests pioners fidels es van convertir en la nostra família. A vegades sèiem al voltant d’una foguera o teníem el «dia dels pieroguis» i cuinàvem tots junts una mena de pasta farcida. Un dels germans era músic, així que moltes nits de dissabte passàvem l’estona cantant i ballant.

El territori de Rimouski va produir molt de fruit! En només cinc anys, vam tenir l’alegria de veure com alguns estudiants de la Bíblia es batejaven, i la congregació va créixer fins a arribar a tenir 35 publicadors.

Servir al Quebec ens va ensenyar molt i ens va ajudar a ser millors pioners. Jehovà ens va ajudar a la predicació i sempre va cobrir les nostres necessitats materials. A més, vam aprendre a estimar les persones que parlaven francès, el seu idioma i la seva cultura. Això ens va fer obrir el cor «de bat a bat» a altres cultures (2 Cor. 6:13).

De cop i volta, la sucursal ens va demanar que anéssim a servir a Tracadie, una població a la costa est de Nova Brunswick. Això va ser un repte perquè acabàvem de llogar un apartament, i jo tenia un contracte de treball de mitja jornada a l’escola de la ciutat. A més, alguns dels nostres estudiants s’acabaven de fer publicadors, i també teníem una Sala del Regne a mig construir.

Vam estar orant sobre aquest canvi durant tot el cap de setmana i també vam anar a visitar Tracadie, que era bastant diferent a Rimouski. Al final, vam decidir que si Déu ens volia allà, hi aniríem. Vam posar a prova Jehovà i ell va eliminar tots els obstacles (Mal. 3:10). Com sempre, l’espiritualitat, l’esperit de sacrifici i el sentit de l’humor de la Randi van fer que tot fos més fàcil.

L’únic ancià de la nostra nova congregació era el Robert Ross. Ell i la seva dona, la Linda, havien sigut pioners allà i, després de néixer el seu primer fill, van decidir quedar-s’hi. Tot i que havien de cuidar un nen petit, ens van donar una afectuosa benvinguda, i ens va animar moltíssim el seu exemple de determinació i entusiasme a la predicació.

LES BENEDICCIONS DE SERVIR ALLÀ ON HI HAGI NECESSITAT

Un hivern en el nostre primer circuit

Després de servir com a pioners durant dos anys a Tracadie, vam tornar a rebre una sorpresa inesperada: ens van convidar a servir a l’obra itinerant. Vam estar set anys a circuits de parla anglesa i després ens van enviar a un circuit francès al Quebec. El superintendent de districte que teníem, el Léonce Crépeault, em felicitava quan feia discursos, però després em preguntava: «Com podries fer que els teus discursos fossin més pràctics?». b L’interès personal que em va mostrar em va ajudar a ensenyar d’una manera més específica i propera.

Una de les assignacions que més recordo va ser la que vaig tenir al Congrés internacional «Fe victoriosa» del 1978 a Mont-real. Vaig treballar al departament d’alimentació. S’esperava una assistència de 80.000 persones i just s’havia implementat una manera diferent d’organitzar el departament. Tot era nou: l’equip, el menú i la manera de preparar el menjar. També teníem 20 remolcs refrigerats que a vegades no funcionaven bé. Volíem deixar-ho tot preparat, però no vam poder entrar a l’estadi fins a la mitjanit del dia abans, ja que hi havia un esdeveniment esportiu. A més, vam haver d’engegar els forns abans de la matinada per poder tenir a punt l’esmorzar. Vam acabar esgotats, però també vam aprendre molt de la resta de voluntaris, que eren treballadors, madurs i divertits. Aquesta experiència ens va unir i les amistats que vam fer encara duren fins al dia d’avui. Va ser increïble poder viure un congrés tan memorable al Quebec, una província on hi havia hagut una forta persecució durant els anys quaranta i cinquanta!

La Randi i jo ajudant en la preparació d’un congrés regional a Mont-real el 1985

Vaig aprendre molt dels altres superintendents durant els congressos regionals a Mont-real. Un dels anys, el David Splane, que ara és membre del Consell Rector, va ser responsable de l’oficina del congrés. Un altre any, em van demanar a mi que en fos el responsable, i el David em va ajudar molt.

L’any 2011, després de gaudir durant 36 anys de l’obra itinerant amb la Randi, vaig rebre una invitació per servir com a instructor a l’Escola per a ancians de congregació. És cert que durant dos anys vam dormir a 75 llits diferents, però tots els sacrificis van valdre la pena. Al final de cada setmana, els ancians estaven molt agraïts perquè veien que el Consell Rector es preocupa molt per la seva espiritualitat.

Temps després, vaig ser instructor a l’Escola per a proclamadors del Regne. Molts estudiants se sentien sobrepassats per l’horari, ja que tenien classe durant set hores al dia, al vespre feien deures durant tres hores i, a més, havien de preparar quatre o cinc presentacions o discursos cada setmana. L’altre instructor i jo els ajudàvem a veure que només ho aconseguirien amb l’ajuda de Jehovà. Sempre recordaré com els impactava veure que, si confiaven en Jehovà, podien aconseguir molt més del que creien possible.

L’INTERÈS PERSONAL PORTA BENEDICCIONS ETERNES

L’interès personal que la meva mare mostrava als altres va ajudar els seus estudiants a progressar, i fins i tot va fer que el meu pare canviés d’actitud pel que fa a la veritat. Tres dies després de la mort de la meva mare, el meu pare ens va sorprendre assistint a un discurs públic a la Sala del Regne. Des de llavors, no va deixar d’anar a les reunions durant 26 anys. Tot i que el meu pare mai es va batejar, els ancians em van explicar que sempre era el primer en arribar a la reunió.

La meva mare també va ser un molt bon exemple per als seus fills. Les meves tres germanes i els seus marits serveixen lleialment Jehovà. Dues d’elles estan a diferents sucursals: una a Portugal i l’altra a Haití.

Ara, la Randi i jo servim com a pioners especials a Hamilton, Ontario. Quan estàvem a l’obra itinerant, ens agradava molt acompanyar els germans a les seves revisites i cursos. Però, ara, ens fa molt feliços veure com els nostres estudiants creixen espiritualment. A més, l’amistat que estem fent amb els germans i germanes de la congregació ens anima molt perquè veiem com Jehovà els ajuda, tant en els bons com en els mals moments.

Mirant enrere, estem molt agraïts per l’interès personal que tantes persones ens han demostrat. Nosaltres, alhora, ens esforcem per preocupar-nos molt pels altres i els animem a servir Jehovà amb tot el seu cor (2 Cor. 7:6, 7). Per exemple, a una família, la dona, el fill i la filla estaven en el servei a temps complet. Jo li vaig preguntar al marit si alguna vegada s’havia plantejat ser pioner i ell em va contestar que ja estava donant suport a tres pioners. Així que li vaig preguntar: «Creus que pots ajudar-los millor que Jehovà?». El vaig animar a gaudir del que ells estaven gaudint i, en sis mesos, va començar el servei de pioner.

La Randi i jo continuarem parlant «a la generació futura» de les «obres meravelloses» de Jehovà, i desitgem que servir Déu els faci tan feliços com a nosaltres (Sl. 71:17, 18).

a Actualment anomenat superintendent de la reunió Vida i predicació.

b Consulta la biografia del germà Léonce Crépeault a La Torre de Guaita de febrer de 2020, pàgines 26 a 30.