AQUELLS exemplars junts semblaven un arc iris. Mentre els fullejava, vaig veure unes iŀlustracions tan boniques que em van fer volar la imaginació. Així és que, des de petit, vaig tenir ganes d’aprendre més de la Bíblia i de les coses que s’explicaven en aquells llibres.

A mesura que la Segona Guerra Mundial amenaçava l’Índia, el meu món s’ensorrava. Els meus pares es van divorciar, i jo era incapaç d’entendre per què dues persones que estimava se separaven. Em vaig sentir paralitzat emocionalment i abandonat. Com que era fill únic, no vaig rebre el suport i el consol que tant necessitava.

La meva mare i jo vivíem a Karachi, la capital de la província. Un dia, en Fred Hardaker, un doctor de certa edat que era testimoni de Jehovà, va picar a la porta de casa. Ell era de la mateixa religió que el missioner que havia donat els llibres als meus pares. Li va oferir un curs bíblic a la mare. Ella no el va acceptar, però li va dir que jo podria estar interessat.  Just la setmana següent, vaig començar a estudiar la Bíblia amb ell.

Unes setmanes després, vaig començar a assistir a les reunions que es feien a la clínica del germà Hardaker. Uns 12 germans grans es reunien allà per parlar de la Bíblia. Em van cuidar i consolar com si fos el seu fill. M’emociono quan recordo que s’asseien al meu costat, s’ajupien per estar a la meva alçada, i parlaven amb mi com a veritables amics. Era just el que necessitava en aquell moment.

Aviat, en Fred em va dir que l’acompanyés a predicar. Em va ensenyar a utilitzar el gramòfon portàtil per reproduir gravacions de breus discursos. N’hi havia que eren bastant directes i a algunes persones del territori no els hi agradaven. Però jo trobava emocionant predicar als altres. M’encantava aprendre de la Bíblia i parlar de la veritat.

Com que l’exèrcit japonès es preparava per envair l’Índia, les autoritats britàniques pressionaven cada cop més els testimonis de Jehovà. El juliol de 1943 vaig sentir aquella pressió en primera persona. El director de l’escola, un sacerdot anglicà, em va expulsar perquè segons ell era un mal exemple per als altres estudiants. Va dir a la mare que no encaixava en aquella escola i que relacionar-me amb els Testimonis no em feia cap bé. Ella es va escandalitzar i em va prohibir estar amb els germans. Llavors, em va enviar amb el meu pare a Peshawar, una ciutat que estava a uns 1.370 quilòmetres al nord. A l’allunyar-me de l’aliment espiritual i de la companyia dels germans, la meva amistat amb Jehovà es va debilitar.

El 1947 vaig tornar a Karachi per buscar feina. Mentre estava allà, vaig anar a la clínica del Dr. Hardaker, qui em va donar una calorosa benvinguda.

«Bé, què és el que et fa mal?», em va preguntar pensant que hi havia anat per visitar-me.

«Doctor, no estic malalt físicament sinó espiritualment. Necessito estudiar la Bíblia», li vaig respondre.

«Quan t’agradaria començar?», em va dir.

«Ara mateix, si és possible», li vaig contestar.

Vam passar una tarda meravellosa estudiant la Bíblia. Em sentia com si hagués tornat a casa en sentit espiritual. La meva mare em va intentar impedir que em relacionés amb els Testimonis, però aquesta vegada estava decidit a fer meva la veritat. El 31 d’agost de 1947 em vaig batejar, i amb 17 anys vaig començar a servir com a pioner regular.

La meva primera assignació com a pioner va ser Quetta, una antiga base militar britànica. El 1947 el territori es va dividir entre l’Índia i el Pakistan. * Aquest fet va desencadenar una onada de violència religiosa, que va ocasionar un dels moviments migratoris més grans de la història. Uns 14 milions de refugiats van haver de fugir. Els musulmans de l’Índia se’n van anar cap al Pakistan, i els hindús i els sikhs del Pakistan, cap a l’Índia. Enmig d’aquell caos, vaig pujar a un tren a Karachi, que estava ple de gom a gom. Vaig anar quasi tot el viatge fins a Quetta agafat com vaig poder d’una barana de fora del tren.

A Quetta vaig conèixer en George Singh, un pioner especial d’uns 25 anys. En George em va donar una bicicleta vella amb la que em podia moure per tot el territori muntanyós, tot i que de vegades l’havia d’empènyer. La major part del temps predicava sol. En sis mesos vaig començar disset cursos bíblics, i alguns dels estudiants van acceptar la veritat. Un d’ells, que era oficial de l’exèrcit i es deia Sadiq Masih, ens va ajudar a en George i a mi a traduir algunes publicacions bíbliques a l’urdú, l’idioma oficial del Pakistan. Amb el temps, en Sadiq es va convertir en un predicador molt entusiasta.

Temps més tard, vaig tornar a Karachi i vaig servir amb dos missioners que acabaven d’arribar de l’Escola de Galaad: en Henry Finch i en Harry Forrest. Em van ensenyar tantes coses! Una vegada vaig acompanyar el germà Finch a predicar al nord del Pakistan. Al peu d’una serralada ben alta, vam trobar moltes persones humils que parlaven  urdú i que necessitaven escoltar la veritat. Dos anys després, vaig poder assistir a l’Escola de Galaad i em van assignar al Pakistan, on servia part del meu temps com a superintendent de circuit. Allà vivia en una casa missional a Lahore amb tres missioners més.

Malauradament, el 1954 els missioners de Lahore van tenir xoc de personalitats i, per això, la sucursal en va reassignar a alguns. Com que vaig cometre l’error de posicionar-me, em van haver d’aconsellar amb fermesa. Em vaig sentir fatal, pensava que havia fracassat. Així és que vaig tornar a Karachi i després a Londres per començar una nova etapa.

A la meva congregació de Londres hi havia molts betelites. Un d’ells era en Pryce Hughes, el servent de la sucursal, que em va fer de pare espiritual. Em va explicar que un dia va rebre consell directe del germà Rutherford, qui supervisava l’obra mundial. Quan es va intentar justificar, el germà Rutherford el va renyar. Em va sorprendre que m’ho expliqués amb un somriure. Em va dir que al principi es va molestar, però que després es va adonar que necessitava aquell consell i que era una mostra de l’amor de Jehovà (Heb. 12:6). La seva experiència em va arribar al cor i em va ajudar a recuperar el goig.

En aquell temps, la meva mare va venir a viure a Londres i va acceptar un curs bíblic amb el germà John Barr, qui després va ser membre del Consell Rector. Ella va progressar ràpidament i es va batejar el 1957. Més tard, vaig saber que, abans de morir, el meu pare també havia estudiat la Bíblia.

El 1958 em vaig casar amb la Lene, una germana danesa que vivia a Londres. L’any següent, Jehovà ens va beneir amb una filla, la Jane, la primera dels cinc fills que vam tenir. A més, vaig rebre responsabilitats a la congregació de Fulham. Però amb el temps, la Lene va tenir problemes de salut i vam haver de marxar a viure a un lloc amb un clima més càlid. Així doncs, el 1967 ens vam mudar a Adelaide, a Austràlia.

A la nostra congregació a Adelaide hi havia 12 germans ungits que portaven la davantera en la predicació. Per tant, se’ns va fer molt fàcil tornar a tenir una bona rutina espiritual.

L’any 1979 va néixer en Daniel, el nostre cinquè fill. Tenia síndrome de Down i els metges ens van  dir que no viuria molts anys. * Encara ara em costa expressar la tristesa tan gran que vam sentir. Vam fer tot el que vam poder per cuidar-lo bé, sense deixar de banda els altres fills. De vegades, en Daniel es posava blau per falta d’oxigen a causa de dos forats que tenia al cor, i havíem de córrer cap a l’hospital. Tot i la mala salut, era molt inteŀligent i carinyós, i estimava molt Jehovà. Quan fèiem l’oració abans dels àpats, s’agafava les manetes, abaixava el cap i deia de tot cor: «Amén!». Només després de fer això començava a menjar.

Quan en Daniel tenia quatre anys, li van diagnosticar una leucèmia greu. La Lene i jo estàvem esgotats en sentit físic i emocional. Estava a punt de patir una crisi nerviosa. Amb tot, quan sentíem que tocàvem fons, en Neville Bromwich, el nostre superintendent de circuit, ens va venir a veure. Aquella nit, amb llàgrimes als ulls, ens va abraçar i vam plorar junts. Les seves paraules amoroses i la seva compassió ens van consolar moltíssim. Va marxar a la una de la matinada. Poc després en Daniel va morir. La seva pèrdua va ser l’experiència més traumàtica de les nostres vides. No obstant, vam aguantar el dolor convençuts que res, ni tant sols la mort, pot separar en Daniel de l’amor de Jehovà (Rm. 8:38, 39). Tenim tantes ganes de tornar a estar amb ell quan ressusciti en el nou món! (Jn. 5:28, 29.)

Després d’haver patit dos ictus cerebrals, encara serveixo com a ancià de congregació. Tot el que he viscut m’ajuda a mostrar empatia i compassió als altres, especialment a aquells que passen per problemes. En lloc de jutjar-los, em pregunto: «Com ha influït en les seves emocions i manera de pensar el que han viscut? Com els hi puc demostrar que m’importen? Com els puc ajudar a fer la voluntat de Jehovà?». M’encanta cuidar la congregació! De fet, quan dono consol i ànim als altres, tinc la sensació que jo mateix rebo aquest consol.

En moments d’angoixa em sento com el salmista, que va dir sobre Jehovà: «En la multitud dels meus pensaments dins meu, les teves consolacions alegraran la meva ànima» (Sl. 94:19). Déu mai m’ha deixat quan he passat per problemes familiars, oposició religiosa, decepcions personals i depressió. Realment, Jehovà ha sigut un Pare per a mi!