DES DE temps antics, els israelites estaven acostumats a fer contribucions per donar suport a l’adoració verdadera. Però el pagament d’impostos va arribar a ser una autèntica càrrega per als jueus en el temps de Jesús.

Per tal de promoure l’adoració de Déu al tabernacle i, més tard, al temple, tots els homes jueus havien de pagar cada any mig sicle (dues dracmes). Al segle primer, aquest impost s’utilitzava per contribuir al manteniment del temple que Herodes havia construït, i per cobrir les despeses dels sacrificis que s’hi feien. Quan alguns jueus li van preguntar a Pere què pensava el seu Mestre sobre aquest impost, Jesús no va dir que no s’hagués de pagar. De fet, li va dir a Pere on trobaria una moneda per pagar aquest tribut (Mt. 17:24-27).

El poble de Déu d’aquella època també havia de pagar el delme, és a dir, la desena part de totes les seves collites o dels seus ingressos (Lev. 27:30-32; Nom. 18:26-28). Els líders religiosos insistien que s’havia de pagar de manera rigorosa el delme de tots els fruits del camp, fins i tot «de la menta, el fonoll i el comí». Jesús no va criticar el pagament del delme, però sí que va posar de manifest l’actitud tan hipòcrita dels escribes i dels fariseus (Mt. 23:23).

En aquell temps, els jueus estaven sota la governació dels romans, i aquests els havien imposat diversos impostos. Un d’aquests era sobre la propietat, i l’havien de pagar amb diners o altres productes. Es calcula que aquesta taxa equivalia entre el 20 i el 25% del que la terra en qüestió produïa. A més, cada jueu havia de pagar un altre tribut. De fet, va ser amb relació al pagament d’aquest impost que els fariseus van voler posar a prova a Jesús. Però ell va explicar clarament el punt de vista apropiat que havien de tenir, quan va dir: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu» (Mt. 22:15-22).

En algunes regions, quan algú volia introduir-hi o treure’n mercaderies, també havia de pagar un tipus de taxa o aranzel. Aquesta es pagava a llocs com ara ports, ponts, encreuaments o entrades de ciutats i mercats.

Sens dubte, els impostos que la gent havia de pagar sota la dominació romana eren excessius. Segons l’historiador romà Tàcit, durant el regnat de l’emperador Tiberi, quan Jesús era a la terra, «les províncies de Síria i de Judea, extenuades sota les càrregues, demanaven una disminució de tributs».

Un factor que empitjorava encara més la situació era la manera com es recaptaven aquells tributs. Els drets de recaptació eren subhastats al millor postor. Aquest sovint s’aprofitava econòmicament de la recaptació. A més, contractava altres persones perquè fessin el cobrament dels impostos i aquestes, alhora, també en treien benefici. Sembla que Zaqueu tenia contractats aquest tipus de cobradors (Lc. 19:1, 2). No és d’estranyar que la gent se sentís oprimida i tingués una opinió molt negativa d’aquells a qui havien de pagar els impostos.