Durant la Segona Guerra Mundial, els meus pares van emigrar d’Estònia a Alemanya, on vaig néixer. En aquella època s’estaven preparant per traslladar-se al Canadà. Quan vam arribar-hi, ens vam instaŀlar a prop d’Ottawa. El primer lloc on vam viure va ser el racó pintat d’un galliner. Érem extremadament pobres, però esmorzàvem ous cada dia!

Un dia, uns testimonis de Jehovà van llegir Apocalipsi 21:3, 4 a la meva mare. El que va aprendre la va emocionar tant que es va posar a plorar. La llavor de la veritat va arrelar a casa, i tant el meu pare com la meva mare van progressar ràpidament i es van batejar.

Els meus pares no dominaven gaire l’anglès, però tenien clar que el servei a Jehovà era el més important a la seva vida. Quasi cada dissabte, després de passar-se la nit treballant a una foneria de níquel a Sudbury, Ontario, el meu pare sortia a predicar amb la meva germana petita, la Sylvia, i amb mi. A més, cada setmana estudiàvem en família l’article de La Torre de Guaita. El pare i la mare estimaven moltíssim Jehovà i em van ajudar a cultivar aquest mateix amor. Això em va motivar a dedicar-me a Déu el 1956, quan tenia 10 anys. Al llarg de la vida, recordar l’amor tan gran per Jehovà que sentien els meus pares m’ha donat forces per seguir servint-lo.

Quan vaig acabar l’institut, em vaig deixar emportar per les distraccions d’aquest món. Pensava que si era pioner no tindria diners per complir el meu somni de volar i veure món. Vaig trobar feina a una ràdio local fent de discjòquei. Aquella feina m’encantava, però em relacionava amb gent que no estimava Jehovà i, com que treballava els vespres, acostumava a perdre’m les reunions. Al final, la meva consciència educada per la Bíblia em va motivar a fer alguns canvis.

Vaig anar a viure a Oshawa, Ontario. Allà vaig conèixer el Ray Norman, la seva germana Lesli i altres pioners que es van preocupar molt per mi. Al veure com de feliços eren, em vaig replantejar les meves metes. Ells em van animar a començar el servei de pioner i ho vaig fer el setembre de 1966. Era molt feliç i em semblava que tot anava bé, però no m’imaginava les sorpreses que vindrien i com em canviarien la vida.

Mentre estava a l’institut, havia soŀlicitat servir a Betel, a Toronto. Més tard, quan ja era pioner, em  van convidar a servir-hi per quatre anys. Però m’agradava molt la Lesli i em feia por no tornar-la a veure si acceptava la invitació. Després de fer moltes oracions intenses, vaig decidir acceptar la invitació a Betel i, amb el cor trencat, em vaig acomiadar de la Lesli.

Vaig servir a la bugaderia de Betel i, més tard, a les oficines. Mentrestant, la Lesli era pionera especial a Gatineau, al Quebec. Sovint em preguntava què estaria fent ella i si jo havia pres la decisió correcta. Llavors, un dia vaig tenir una de les millors sorpreses de la meva vida: van convidar a Betel el Ray, el germà de la Lesli! I, de fet, va acabar sent el meu company d’habitació. Això em va permetre recuperar l’amistat amb la Lesli. Ens vam casar el meu darrer dia d’assignació a Betel, el 27 de febrer de 1971.

A la Lesli i a mi ens van assignar a una congregació francesa al Quebec. Després d’un temps, quan tenia 28 anys, em va sorprendre que em convidessin a servir com a superintendent de circuit. Em veia massa jove i poc capacitat, però les paraules de Jeremies 1:7, 8 em van animar molt. No obstant això, la Lesli havia tingut dos accidents de cotxe i no dormia gaire bé. Ens preguntàvem com ens ho faríem per servir a l’obra de circuit. Llavors, la Lesli em va dir: «Si Jehovà ens convida a fer alguna cosa, no ho hauríem de provar?». Així que vam acceptar la invitació i vam gaudir molt de l’obra itinerant durant 17 anys.

La vida al circuit era molt ocupada i no sempre dedicava prou temps a la Lesli. Necessitava aprendre una altra lliçó. Un dilluns de bon matí, van trucar a la porta, però no hi havia ningú. Només vaig veure un cistell amb estovalles, fruita, formatge, pa, vi, gots i una nota que deia: «Emporta’t la dona de pícnic». Feia un dia esplèndid, però li vaig dir a la Lesli que m’havia de preparar uns discursos, així que no podríem anar-hi. Ella es va quedar trista, però ho va entendre. Quan vaig seure al despatx, la meva consciència em va començar a molestar. Vaig pensar en Efesis 5:25 i 28. M’estava dient Jehovà que tingués més en compte les necessitats emocionals de la meva dona? Així que vaig fer una oració i vaig dir a la Lesli: «Va, som-hi» i es va posar molt contenta. Vam agafar el cotxe, vam anar a prop d’un riu, vam estendre les estovalles i vam passar un dels millors dies de la nostra vida. Fins i tot vaig tenir prou temps per preparar-me els discursos!

A l’obra de circuit vam tenir moltes assignacions, de la Colúmbia Britànica a Terranova, i totes van ser meravelloses. Estava complint el meu desig de viatjar. Alguna vegada havia pensat en l’Escola de Galaad, però no volia ser missioner a l’estranger. Creia que els missioners eren gent  especial i jo no m’hi veia capaç. A més, tenia por que m’enviessin a un país de l’Àfrica on hi hagués malalties i guerres. Era feliç al Canadà.

El 1992, quan s’estava obrint l’obra als països que havien format part de l’antiga Unió Soviètica, ens van preguntar si estaríem disposats a servir a Estònia com a missioners. Sincerament, allò ens va agafar per sorpresa. Però vam fer molta oració i novament vam pensar: «Si Jehovà ens convida a fer-ho, per què no ho hauríem de provar?». Així que vam acceptar aquella invitació i jo vaig pensar: «Bé, com a mínim, no és l’Àfrica».

Ràpidament ens vam posar a aprendre estonià. Quan portàvem uns dos mesos al país, ens van assignar a l’obra itinerant. La nostra assignació consistia en visitar 46 congregacions i diferents grups als tres països bàltics, així com a Kaliningrad, Rússia. Això implicava aprendre una mica de letó, de lituà i de rus. No va ser gens fàcil, però els germans valoraven molt els nostres esforços i van ser de gran ajuda. El 1999 es va obrir una sucursal a Estònia i em van convidar a formar part del seu Comitè, juntament amb el Toomas Edur, el Lembit Reile i el Tommi Kauko.

Gràcies a aquella assignació, vam poder conèixer molts germans que havien estat deportats a Sibèria. Tot i haver sigut greument maltractats i haver estat molt lluny de les seves famílies, no mostraven cap tipus de ressentiment ni ràbia. Havien aconseguit mantenir intacte el zel i el goig a la predicació. El seu exemple ens va ensenyar que podem aguantar i ser feliços davant de qualsevol prova.

Vam treballar de valent durant anys, vam descansar poc i la Lesli va començar a sentir-se molt cansada. No vam saber reconèixer la fatiga com a símptoma de fibromiàlgia. Fins i tot, ens vam plantejar seriosament l’opció de tornar al Canadà. Llavors, ens van convidar a l’Escola per a membres de comitè de sucursal a Patterson, Nova York. Però vaig pensar que no hi podríem anar. Tot i així, després de molta oració, vam acceptar i Jehovà va beneir aquesta decisió. Va ser durant aquesta escola que la Lesli va rebre l’atenció mèdica que necessitava. D’aquesta manera, vam poder tornar a la nostra rutina.

De nou a Estònia, un vespre del 2008, vaig rebre una trucada de la seu mundial per preguntar-me si acceptaria una assignació a la República Democràtica del Congo. Vaig quedar bocabadat, sobretot perquè esperaven una resposta per al dia següent. En un primer moment, no vaig dir res a la Lesli perquè sabia que ella no podria dormir aquella nit. Però vaig ser jo qui no va poder dormir, ja que vaig estar orant a Jehovà explicant-li el meu neguit sobre mudar-nos a l’Àfrica.

El dia següent vaig parlar amb la Lesli i vam pensar: «Si Jehovà ens està convidant a anar  a l’Àfrica, com sabem que no ens en sortirem o que no ho gaudirem si no ho provem?». Així va ser com, després de 16 anys a Estònia, vam volar cap a Kinshasa, al Congo. La sucursal allà era un oasi de pau i verdor. Una de les primeres coses que la Lesli va coŀlocar a la nostra habitació va ser una targeta que ha conservat des que vam sortir del Canadà, que diu: «Floreix allà on estiguis plantat». Després de conèixer els germans, dirigir cursos bíblics i gaudir de ser missioners, ens vam adonar que érem molt feliços. Amb el temps, vam tenir el privilegi de visitar sucursals a altres 13 països africans. Això ens va permetre veure la bellesa de la diversitat. Les meves antigues pors es van esfumar, i vam agrair molt a Jehovà que ens enviés a servir a l’Àfrica.

Al Congo, vam poder tastar aliments que mai ens hauríem imaginat, com ara alguns insectes. Quan vam veure com en gaudien els germans, vam decidir provar-los i no ens en penedim en absolut.

A l’est del país, alguns grups armats estaven atacant diferents pobles i agredien les dones i els nens. Va ser tot un privilegi poder portar ajuda espiritual i humanitària a aquella zona. Ens va emocionar veure que, tot i que la majoria dels germans tenien molt poc en sentit material, mantenien ben forta la seva esperança en la resurrecció, el seu amor per Jehovà i la seva lleialtat a l’organització. El seu exemple ens va tocar el cor, i ens va motivar a reexaminar i enfortir els motius pels quals servíem Jehovà. Alguns d’aquells germans havien perdut les seves cases i les seves collites. Allò ens va fer veure clarament que en qualsevol moment podem perdre els nostres béns materials i que el que realment importa són els béns espirituals. Malgrat les dificultats, aquells germans gairebé mai es queixaven. La seva actitud ens va animar a afrontar les proves i els problemes de salut amb valentia.

Llavors va arribar la següent sorpresa. Ens van demanar si ens podíem traslladar a la sucursal de Hong Kong. Mai havíem imaginat viure a l’Orient però, al veure com Jehovà ens havia  cuidat en totes les altres assignacions, vam decidir acceptar la invitació. I així va ser com el 2013, amb llàgrimes als ulls, ens vam acomiadar dels nostres estimats amics i de les meravelles de l’Àfrica, sense saber què ens esperava.

Va ser un gran canvi arribar a Hong Kong, una ciutat tan cosmopolita i bulliciosa. Era tot un repte aprendre cantonès, però els germans ens van acollir amb amor i, a més, ens va agradar molt la seva gastronomia. L’obra creixia ràpidament, però els preus del sector immobiliari es van disparar, així que el Consell Rector va prendre la sàvia decisió de vendre la majoria de les propietats de la sucursal. Poc després, el 2015, ens van traslladar a Corea del Sud, on servim ara. Aprendre un nou idioma no és fàcil, i encara ens queda un llarg camí per fer, però ens anima que els germans ens diguin que el nostre coreà està millorant.

Fer nous amics pot ser complicat, però hem notat que quan prenem la iniciativa en mostrar hospitalitat als altres, és més fàcil coneixe’ls. També hem vist que amb els germans tenim més similituds que diferències, i que Jehovà ens ha creat amb la meravellosa capacitat d’obrir el nostre cor i arribar a estimar molts amics diferents (2 Cor. 6:11).

Al llarg de la nostra vida, hem vist que és important acceptar tothom, igual que ho fa Jehovà, i estar atents per veure com ell ens mostra amor i ens guia a les nostres vides. Quan ens sentim tristos o ens preguntem si els germans ens estimen, tornem a llegir targetes o cartes de bons amics. Jehovà sempre contesta les nostres oracions donant-nos la calma i les forces que necessitem.

A més, la Lesli i jo hem après la importància d’apartar temps per estar junts, independentment de com d’ocupats estiguem. També ens hem adonat que hem de riure’ns de nosaltres mateixos, especialment quan aprenem un idioma nou. A banda d’això, cada nit busquem algun motiu especial per donar gràcies a Jehovà.

Sincerament, em pensava que mai podria ser missioner o viure a l’estranger, però em fa feliç veure que, amb l’ajuda de Jehovà, tot és possible. Em venen a la ment les paraules de Jeremies, quan va dir: «M’has enganyat, oh Jehovà» (Jer. 20:7). I és que Jehovà ens ha donat moltes sorpreses precioses i benediccions que no podríem haver imaginat; fins i tot ha satisfet el meu desig de viatjar en avió. Hem fet visites a sucursals de cinc continents, i hem volat a més llocs dels que podria haver somiat de nen. En totes les assignacions, he agraït molt poder comptar amb el suport i la bona disposició de la Lesli.

La Lesli i jo intentem tenir sempre present a qui servim i per què ho fem. Estem convençuts que les benediccions que gaudim ara són només un tast de la vida eterna, quan Jehovà obri la mà i satisfaci «el desig de tots els éssers vius» (Sl. 145:16).