Per respondre a aquesta pregunta hem de tenir en compte una sèrie de factors. Per començar, els cristians hem de ser honrats. A més, tenim la responsabilitat d’obeir les lleis del país on vivim, sempre i quan no entrin en conflicte amb les lleis de Jehovà (Mt. 22:21; Rm. 13:1, 2; Heb. 13:18). També ens esforcem per respectar els sentiments i els costums locals, i per estimar els altres com a nosaltres mateixos (Mt. 22:39; Rm. 12:17, 18; 1 Tes. 4:11, 12). Aplicar aquests principis probablement influirà en el punt de vista dels cristians d’arreu del món sobre donar regals o propines.

En molts països, els ciutadans no han de donar res als funcionaris per obtenir els serveis que els corresponen, perquè aquests ja cobren de l’estat per la seva feina i no demanen ni esperen rebre res més a part del seu sou. I fins i tot, en molts llocs és il·legal que els funcionaris demanin o acceptin coses de valor a canvi d’un servei oficial. De fet, un regal es podria considerar suborn encara que el ciutadà, tard o d’hora, acabés rebent el servei sol·licitat. En aquests casos, un cristià ni tan sols s’hauria de plantejar si farà regals o donarà propines als treballadors públics perquè aquests regals són clarament incorrectes.

Tot i això, hi ha funcionaris que viuen en països on no existeixen aquestes lleis o no s’apliquen estrictament i, per tant, no tenen la mateixa actitud envers la feina que fan. En alguns d’aquests llocs, els treballadors públics s’aprofiten de la seva posició per fer xantatge demanant diners o altres favors a les persones a qui se suposa que han de servir, i no estan disposats a fer cap feina sense rebre un regal a canvi. Per exemple, demanen propines per legalitzar els matrimonis, cobrar els pagaments d’impostos o atorgar permisos de construcció, entre altres coses. En el cas de no rebre la propina que esperen, els funcionaris poden crear expressament obstacles per fer més difícil, sinó impossible, el procés d’obtenir els serveis als quals tenen dret els ciutadans. Fins  i tot hi ha un país on els bombers no comencen a apagar el foc si abans no se’ls hi dóna una propina important.

A algunes persones que viuen en aquests països els sembla que no tenen altre remei que donar propines. En aquests casos, un cristià podria veure la propina com un preu addicional que s’ha de pagar per obtenir un servei legítim. Així i tot, el cristià ha d’estar alerta per evitar que la corrupció que l’envolta difumini el límit entre el que és correcte i el que és incorrecte als ulls de Déu. Una cosa és donar una propina per aconseguir allò que és un dret, i una altra molt diferent, donar-la per aconseguir una cosa il·legal. En una atmosfera on regna la corrupció, algunes persones donen diners als funcionaris per tal d’obtenir un servei que no els pertany, o donen una «propina» a un policia o inspector del govern per evitar una multa justificada. Evidentment, seria igual d’incorrecte corrompre algú amb un «regal» que deixar-se corrompre acceptant-lo. Qualsevol d’aquestes dues accions distorsionaria la justícia (Èx. 23:8; Deut. 16:19; Prov. 17:23).

Molts cristians madurs que tenen la seva consciència entrenada per la Bíblia no se senten còmodes fent els regals o donant les propines que demanen els funcionaris. I és que pensen que fent això poden estar acceptant o promovent la corrupció. Per aquesta raó, quan se’ls demana que facin aquest tipus de regals s’hi neguen rotundament.

Tot i que els cristians madurs entenen que fer un regal per obtenir una cosa il·legal podria ser el mateix que subornar, alguns reconeixen que hi ha llocs on no està mal vist donar algun detall d’agraïment quan se sol·licita un servei legítim o quan es vol evitar una demora innecessària. En altres casos, alguns cristians que han rebut atenció mèdica en un hospital públic han volgut fer un regal als metges i als infermers per demostrar la seva gratitud. En fer això després de rebre el tractament, i no abans, han demostrat que no tenien la intenció de subornar o d’esperar un tracte preferencial.

És evident que no podem examinar totes les situacions possibles en un article. Per tant, siguin quines siguin les circumstàncies del lloc on vivim, quan els cristians hem de decidir com actuar, ho fem de manera que ens quedem amb la consciència tranquil·la (Rm. 14:1-6). No hem de fer res que sigui il·legal (Rm. 13:1-7). També hem d’evitar qualsevol pràctica que embruti el nom de Jehovà o que faci entrebancar els altres (Mt. 6:9; 1 Cor. 10:32). Les nostres decisions han de ser un reflex de l’amor que tenim pels altres (Mc. 12:31).

Al capítol 15 de Lluc trobem una impactant il·lustració sobre un home que té un ramat de cent ovelles. Quan una d’elles es perd, l’home deixa les altres noranta-nou al desert i se’n va darrere l’ovella perduda «fins que la troba». Jesús continua dient: «Quan la troba, se la posa sobre les espatlles, amb alegria. I en arribar a casa, crida els amics i els veïns, dient-los: Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat la meva ovella perduda». Com a conclusió, Jesús diu: «Us dic que així hi haurà més alegria en el cel per un pecador penedit, que no pas per noranta-nou justos que no tenen necessitat de penediment» (Lc. 15:4-7).

El context mostra que Jesús va explicar aquesta il·lustració per corregir la manera de pensar dels escribes i els fariseus, ja que el criticaven perquè es relacionava amb recaptadors d’impostos i pecadors (Lc. 15:1-3). Jesús va destacar que en el cel hi ha alegria quan un pecador es penedeix. Per això, ens hauríem de preguntar: «Si al cel hi ha alegria, no hi hauria d’haver alegria també a la terra quan un pecador es penedeix, se’n torna i fa “rectes els camins per als [seus] peus”?» (Heb. 12:13).

Quan un germà és readmès a la congregació, tenim bons motius per alegrar-nos. Tot i que haurà de continuar mantenint-se fidel a Déu, ja ha demostrat el seu penediment i per aquesta raó ha estat readmès. Nosaltres, per la nostra part, estem contents que s’hagi penedit. Per tant, quan els ancians anuncien que s’ha readmès un germà, no està malament que els presents aplaudeixin espontàniament i de manera digna.

En els dies de Jesús, alguns habitants de Jerusalem pensaven que la piscina de Betzata tenia el poder de curar quan es removia l’aigua (Jn. 5:1-7). Per aquesta raó, la gent que volia curar-se es reunia en aquell lloc.

S’ha descobert que aquella piscina era un bany ritual jueu. Per omplir i mantenir el nivell de la piscina s’utilitzava l’aigua emmagatzemada d’un dipòsit adjacent que es trobava dins del mateix complex. Els descobriments que s’han fet en aquell lloc mostren que les dues piscines estaven separades per una presa. Aquesta tenia una comporta que es podia obrir i deixava passar l’aigua per un canal, des del dipòsit fins al fons del bany jueu. En aquelles ocasions, la corrent de l’aigua devia remoure la superfície de la piscina.

És digne de destacar que Joan 5:4, on es menciona que un àngel removia l’aigua, no es troba en antics manuscrits grecs de renom, com ara el Còdex Sinaític, el qual data del segle IV. * Amb tot, a Betzata, Jesús va sanar un home que havia estat malalt durant trenta-vuit anys. Aquell home es va curar instantàniament sense ni tan sols entrar a la piscina.