A LA dècada de 1910 els meus pares van emigrar de Tbilisi (Geòrgia) a l’oest del Canadà, i es van instaŀlar en una petita granja prop de Pelly, a la província de Saskatchewan. Érem 6 germans i jo n’era el més petit. Vaig néixer el 1928. El pare havia mort 6 mesos abans i la mare va morir quan jo encara era un nen. Poc temps després va morir la Lucy, la meva germana gran, amb 17 anys. Com a conseqüència, els meus germans i jo vam anar a viure amb l’oncle Nick qui ens va cuidar.

Un dia, quan encara era un marrec, la meva família em va veure estirant-li la cua a un dels cavalls de la granja, ni més ni menys que un semental. Horroritzats per por que em donés una coça, em van cridar que el deixés estar, però no els vaig fer cas. Estava girat d’esquena i no els podia sentir. Afortunadament no va passar res, però aquell dia la meva família va saber que jo era sord.

Un amic de la família va suggerir que estudiés en una escola de sords. Així que l’oncle em va portar a una escola per a nens sords que estava a Saskatoon, Saskatchewan. L’escola es trobava molt lluny de casa i, com que només tenia 5 anys, estava mort de por. Només podria visitar la família durant les vacances. Amb el temps vaig aprendre la llengua de signes i m’ho passava bé jugant amb els meus companys.

El 1939 la Marion —la meva germana gran— es va casar amb el Bill Danylchuck, i es van fer càrrec de la meva altra germana, la Frances, i de mi. Ells van ser els primers de la família a tenir contacte amb els Testimonis de Jehovà. Durant les vacances d’estiu, feien el que podien per ensenyar-me totes les coses que estaven aprenent de la Bíblia.  No m’era fàcil comunicar-me amb ells perquè no sabien la llengua de signes. Però està clar que van veure que m’interessaven els temes espirituals. Vaig entendre que hi havia relació entre el que feien i el que deia la Bíblia, així és que els acompanyava a predicar. Poc després, vaig expressar el meu desig de batejar-me, i el 5 de setembre de 1941 el Bill em va batejar dins un bidó. Com que l’aigua era d’un pou, estava glaçada!

A l’estiu del 1946 vam assistir a un congrés a Cleveland, Ohio (EUA). El primer dia del congrés les meves germanes em van anar escrivint notes del que s’anava dient per tal de seguir el programa. Ara bé, el segon dia em vaig assabentar que hi havia un grupet de germans sords amb un intèrpret a la llengua de signes. Em vaig posar molt content! Per fi vaig poder gaudir del programa i entendre les veritats de la Bíblia!

Per aquells volts havia acabat la Segona Guerra Mundial i es respirava un ambient nacionalista. Després d’aquell congrés, vaig tornar a l’escola decidit a ser fidel a Jehovà, i vaig deixar de saludar la bandera i cantar l’himne nacional. També vaig deixar de participar en algunes celebracions i ja no assistia als serveis religiosos obligatoris. El personal de l’escola no estava gens content amb mi i em van intentar intimidar, de vegades amb mentides, perquè canviés d’opinió. Això va crear bastant rebombori entre els companys d’escola, però vaig aprofitar l’oportunitat per predicar. Amb el temps alguns com el Larry Androsoff, el Norman Dittrick i l’Emil Schneider van acceptar la veritat i avui dia continuen servint Jehovà.

Sempre que he visitat altres ciutats, m’he proposat predicar als sords. Per exemple, en un casal de sords de Mont-real vaig parlar amb l’Eddie Taeger, un jove que formava part d’una banda. Fins la seva mort l’any passat, va servir a la congregació de llengua de signes de Laval, a Quebec. També vaig conèixer el Juan Ardanez, un noi que, tal com van fer els bereans, va investigar per confirmar que el que li deia era la veritat de la Bíblia (Fe. 17:10, 11). Ell també es va acabar batejant i va servir d’ancià a Ottawa, Ontario, fins que va morir.

El 1950 em vaig mudar a Vancouver. Tot i que m’encantava predicar als sords, mai oblidaré l’ocasió en què vaig predicar pel carrer a la Chris Spicer, una dona oient que va acceptar una subscripció de les revistes. Ella volia que conegués el seu marit, el Gary, i per això vaig anar a casa seva i vam conversar durant una bona estona escrivint-nos notes. No vaig saber res més d’ells fins que,  anys més tard, em van veure en un congrés a Toronto, Ontario. Aquell dia el Gary es batejava. Això em va ensenyar la importància de predicar en tot moment perquè mai sabem on ni quan creixeran les llavors de la veritat.

Temps més tard vaig tornar a Saskatoon. Allà vaig conèixer una dona que em va demanar que estudiés la Bíblia amb les seves dues filles bessones, la Jean i la Joan Rothenberger, que eren sordes. Curiosament elles anaven a la mateixa escola que jo havia anat. Les noies van començar a compartir amb els seus companys tot el que estaven aprenent. Amb el temps, cinc d’ells es van fer Testimonis, entre els que hi havia l’Eunice Colin, qui vaig conèixer en aquella escola per a nens sords durant el meu darrer any. L’Eunice em va oferir un caramelet i em va dir si podíem ser amics. Anys més tard, aquella noieta es convertiria en una part molt important de la meva vida: la meva esposa!

Quan la mare de l’Eunice va saber que la seva filla estava estudiant la Bíblia, va parlar amb el director de l’escola perquè la desanimés, i aquest li va prendre les publicacions bíbliques. Però l’Eunice estava decidida a no deixar Jehovà. Finalment quan es va voler batejar, els seus pares li van dir: «Si et fas testimoni de Jehovà, hauràs de sortir de casa». Amb 17 anys, va haver de marxar de casa, i una família de Testimonis la va convidar a viure amb ells. L’Eunice va continuar amb el seu curs bíblic, i amb el temps es va batejar. El 1960 ens vam casar, però els seus pares no van voler venir a la nostra boda. Així i tot, amb els anys van començar a respectar-nos per les nostres creences i per com educàvem els nostres fills.

Hem tingut set xicots, i els set són oients. Això ha estat tot un repte, però sempre ens hem assegura’t que aprenguessin bé la llengua de signes per comunicar-nos bé amb ells i ensenyar-los la veritat. S’ha de dir que els germans de la congregació ens han ajudat molt. Per exemple, en certa ocasió, un pare ens va escriure una nota per explicar-nos que un dels nostres fills deia paraulotes a la Sala del Regne. En aquell moment vam parlar amb el nostre fill sobre el tema. Quatre d’ells —el James, el Jerry, el Nicholas i l’Steven— serveixen fidelment Jehovà amb les seves famílies, i són ancians de congregació. A més, el Nicholas i la seva dona, la Deborah, serveixen a la sucursal de Gran Bretanya coŀlaborant amb la traducció a llengua de signes; i l’Steven i la seva dona, la Shannan, a la sucursal dels Estats Units, com a part de l’equip de traducció a llengua de signes.

Un mes abans de fer 40 anys de casats, l’Eunice va perdre la lluita contra el càncer. Al llarg d’aquell mal tràngol, va demostrar ser molt valenta. La seva fe en la resurrecció sempre li va donar forces. Em moro de ganes de tornar a veure-la.

El febrer de 2012 vaig caure i em vaig trencar el maluc. Estava clar que a partir d’aquell moment necessitaria ajuda, així que em vaig anar a viure amb un dels meus fills i la seva dona. Ara estem en la congregació de llengua de signes de Calgary, on continuo servint d’ancià. Et pots creure que després de tants anys aquesta és la primera vegada que estic en una congregació de llengua de signes? Com que des del 1946 sempre havia estat a congregació anglesa, pot ser que et preguntis com m’ho vaig fer per alimentar-me en sentit espiritual. Jehovà ha complert la seva promesa de cuidar els orfes (Sl. 10:14). Agraeixo els esforços que tots han fet escrivint-me notes, aprenent la llengua de signes o fent-me d’intèrprets com podien.

Sincerament, de vegades m’he sentit molt desanimat i he volgut llançar la tovallola perquè no comprenia el que es deia o perquè pensava que no s’entenien les necessitats dels sords. Però en aquells moments recordava el que Pere li va dir a Jesús: «Senyor, ¿a qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna» (Jn. 6:66-68). Com molts altres germans sords del meu temps, he après a ser pacient i a confiar en Jehovà i la seva organització. I la veritat, me n’he beneficiat molt! Ara tinc molt aliment espiritual en el meu idioma, i disfruto d’estar amb els germans als congressos i les reunions en llengua de signes americana. Realment puc dir que he tingut una vida plena de satisfacció i felicitat servint Jehovà, el nostre Déu.