La paraula amén significa ‘certament’ o ‘que així sigui’. Aquesta paraula ve d’una expressió hebrea que vol dir ‘fidel’ o ‘digne de confiança’. De vegades, s’utilitzava en un context legal. Després que una persona feia un jurament, deia «amén» per confirmar que el que havia dit era veritat i que n’acceptava les conseqüències (Nom. 5:22). Quan deia «amén» en públic, encara tenia més raons per complir la seva promesa (Neh. 5:13).

Un exemple destacat d’això es troba al capítol 27 de Deuteronomi. Després que els israelites entressin a la Terra Promesa, es van reunir entre la muntanya d’Ebal i la muntanya de Garizim. Allà van escoltar la Llei, però no només això, també van afirmar que l’acceptaven. Com ho van fer? Després d’escoltar les conseqüències de ser desobedients, responien en veu alta: «Amén!» (Deut. 27:15-26). Imagina’t l’escena! Milers i milers d’homes, dones i nens responent en veu alta alhora (Jos. 8:30-35). Sens dubte, el poble mai oblidaria el que va dir aquell dia, i va complir el que va prometre. De fet, el relat diu: «Israel va servir Jahveh tots els dies de Josuè, i tots els dies dels ancians que van sobreviure Josuè, i que coneixien tota l’obra que Jahveh havia fet a favor d’Israel» (Jos. 24:31).

Jesús també va utilitzar la paraula amén per confirmar que el que deia era cert, però ho va fer d’una manera diferent. En lloc de fer servir aquesta expressió per respondre a una afirmació, la va utilitzar per introduir veritats importants. Ell va dir «amén us dic», que en català s’ha traduït com «us  asseguro». En ocasions, Jesús va repetir dues vegades l’expressió hebrea amén, que en català s’ha traduït com «us ben asseguro», per emfatitzar que la frase que deia a continuació era totalment certa (Mt. 5:18; Jn. 1:51). Jesús es podia expressar amb aquesta convicció perquè totes les promeses de Déu es farien realitat mitjançant ell (2 Cor. 1:20; Ap. 3:14).

Els israelites també utilitzaven la paraula amén quan lloaven Jehovà i li feien oració (Neh. 8:6; Sl. 41:13). Al dir «amén», demostraven que estaven d’acord amb l’oració, i que era com si la fessin seva. D’aquesta manera, tots els presents hi participaven i gaudien d’adorar junts Jehovà. Això és el que va passar quan el rei David va portar l’arca de Jehovà a Jerusalem. Durant la celebració, aquest rei va fer una oració sincera i emotiva en forma de cançó, que està registrada a 1 Cròniques 16:8-36. Els assistents estaven tan emocionats que van dir: «Amén. Que Jahveh sigui lloat!». La seva resposta a l’uníson va fer que aquella ocasió fos encara més especial.

Els cristians del primer segle també utilitzaven la paraula amén per alabar Jehovà. Sovint els escriptors de la Bíblia incloïen aquesta expressió a les seves cartes (Rm. 1:25; 16:27; 1 Pe. 4:11). El llibre d’Apocalipsi diu que alguns éssers espirituals van glorificar Jehovà dient: «Amén! Alabeu Jah!» (Ap. 19:1, 4). Els primers cristians tenien el costum de dir «amén» al final de les oracions que feien a les reunions (1 Cor. 14:16). Ara bé, no era una paraula que diguessin sense pensar.

Després de repassar l’origen de la paraula amén i com l’han utilitzat els servents de Déu, podem entendre millor per què és important que acabem les nostres oracions amb aquesta expressió. Al dir «amén» quan  acabem d’orar, confirmem que ens hem expressat amb sinceritat. A més, si diem «amén» després d’una oració pública, encara que sigui en silenci, mostrem que hi estem d’acord. Vegem altres raons per les quals el nostre «amén» és important.

Les oracions formen part de la nostra adoració. Adorem Jehovà no només amb el que es diu en una oració sinó també amb el nostre comportament. Per això, si volem dir «amén» de manera sincera, hem de mantenir una bona actitud durant l’oració i escoltar amb atenció.

Ens uneix com a servents de Jehovà. Durant les oracions fetes en públic, tota la congregació està unida escoltant el mateix (Fe. 1:14; 12:5). Quan tots responem a la vegada, ens sentim més units. Tant si diem «amén» en veu alta com en el nostre cor, pot ser que Jehovà se senti més motivat a contestar l’oració.

Lloem Jehovà. El nostre Pare observa tot el que fem per adorar-lo (Lc. 21:2, 3). Ell sap quins són els nostres motius i el que hi ha al nostre cor. Fins i tot, si hem d’escoltar la reunió per telèfon, podem estar segurs que el nostre humil «amén» no passa desapercebut per a Jehovà i és una manera d’alabar-lo amb la resta de la congregació.

Encara que ens pugui semblar que el nostre «amén» és poca cosa, és molt important. Una enciclopèdia bíblica diu que, amb aquesta paraula, els servents de Déu poden expressar «la confiança, aprovació ferma i esperança segura que senten en el seu cor». Per tant, esforcem-nos perquè el nostre «amén» sempre sigui agradable per a Jehovà (Sl. 19:14).