Salta al contingut

Salta a l'índex

BIOGRAFIA

Jehovà mai m’ha fallat

Jehovà mai m’ha fallat

Vaig ser una de les quatre nenes seleccionades per entregar un ram de flors a l’Adolf Hitler després que fes un discurs. Per què em van escollir? El meu pare estava ben implicat en el partit nazi i era el xòfer d’un dels líders d’una seu local d’aquell partit. La meva mare era una catòlica devota i volia que fos monja. Tot i que els dos em pressionaven molt, no vaig acabar sent ni nazi ni monja. Deixa que t’ho expliqui.

EM VAIG criar a Graz, Àustria. Quan tenia set anys, em van enviar a una escola religiosa. Allà em va impactar la immoralitat sexual que hi havia entre els sacerdots i les monges. Per això, al cap d’un any, la meva mare em va deixar marxar d’aquella escola.

La meva família, amb el pare vestit amb el seu uniforme de militar

Més tard, em van enviar a un internat. Però, una nit, el meu pare em va venir a buscar perquè havien bombardejat Graz. Ens vam refugiar a un poble que es deia Schladming. Just després d’arribar i d’haver creuat un pont, aquest va volar pels aires. En una altra ocasió, uns avions que volaven baix ens van disparar a la meva àvia i a mi quan érem al pati de casa. Cap al final de la guerra, sentíem que tant el govern com l’església ens havien fallat.

APRENC EN QUI CONFIAR

L’any 1950, una testimoni de Jehovà va parlar de la Bíblia amb la mare. Jo escoltava les seves converses i, fins i tot, acompanyava la mare a alguna reunió. Amb el temps es va convèncer que era la veritat i es va batejar el 1952.

En aquella època, la congregació on anava semblava un casal d’àvies. Temps després, vaig visitar una altra congregació on hi havia molta gent jove. Quan vaig tornar a Graz, vaig començar a assistir a totes les reunions i aviat vaig veure que allò era la veritat. També vaig aprendre que Jehovà és un Déu que sempre dona suport als seus servents, fins i tot quan passem per situacions molt difícils i ens sentim sols (Sl. 3:5, 6).

Volia compartir el que estava aprenent amb els altres i vaig començar amb els meus germans. Les meves quatre germanes grans havien marxat de casa i treballaven de mestres. Les vaig anar a visitar als diferents pobles on vivien i les vaig animar a estudiar la Bíblia. Finalment, els meus sis germans es van batejar.

Durant la segona setmana que predicava casa per casa, vaig conèixer una dona d’uns 30 anys que va començar a estudiar la Bíblia. Amb el temps, ella, el seu marit i els seus dos fills es van batejar. Aquella experiència va enfortir la meva fe. Per què dic això? Doncs perquè mai havien estudiat la Bíblia amb mi de manera formal. Així és que m’havia de preparar bé per a cada sessió d’estudi. Primer estudiava detingudament la informació i després em preparava per ensenyar-li a ella. Això em va ajudar a conèixer millor la Bíblia i l’abril de 1954 em vaig batejar.

«SE’NS PERSEGUEIX, PERÒ NO SE’NS ABANDONA»

El 1955 vaig assistir als congressos internacionals que es van celebrar a Alemanya, França i Anglaterra. Quan era a Londres, vaig conèixer el germà Albert Schroeder, qui era instructor de l’Escola bíblica de Galaad i després va ser membre del Consell Rector. Vam visitar el Museu Britànic, i el germà Schroeder ens va ensenyar alguns manuscrits bíblics on apareixia el nom de Déu en hebreu. Allò em va fer estimar més Jehovà i la veritat, i em va ajudar a estar més decidida que mai a defensar la Paraula de Déu.

Amb la meva companya (dreta), servint com a pioneres especials a Mistelbach (Àustria)

L’1 de gener de 1956 vaig començar a ser pionera, i quatre mesos més tard, em van convidar a servir de pionera especial a Mistelbach, un poblet d’Àustria. En aquell moment no hi havia Testimonis al poble, però vaig haver d’afrontar un repte personal. La pionera amb qui servia i jo érem molt diferents. Jo era una noia de ciutat d’uns 19 anys i ella, una noia de poble de 25. M’encantava dormir fins tard i ella era molt matinera. Al vespre, jo estava ben desperta però ella volia anar a dormir aviat. Amb tot, els principis bíblics ens van ensenyar a conviure amb les nostres diferències, i ens vam entendre molt bé.

En realitat, vam haver de fer front a altres reptes. Tot i patir de vegades oposició, Jehovà no ens va abandonar (2 Cor. 4:7-9). Un dia, mentre estàvem predicant en una zona rural, la gent va deslligar els gossos. Tot d’una, la meva companya i jo ens vam trobar envoltades de gossos enormes que lladraven i ensenyaven les dents. Ens vam agafar la mà i vaig orar: «Jehovà, si us plau, si ens ataquen, fes que morim ràpid!». Quan els gossos estaven a un pas de nosaltres, es van parar de cop, van moure la cua i se’n van anar. Vam sentir com Jehovà ens protegia. Després d’aquell incident, vam predicar a tot el poblet i, per a sorpresa nostra, els veïns ens van escoltar molt bé. Potser els hi va sorprendre que els gossos no ens ataquessin o que haguéssim continuat predicant després de l’ensurt. Alguns d’ells, fins i tot, es van fer Testimonis.

Un temps més tard, ens vam trobar amb un altre perill. El nostre llogater va arribar a casa begut, dient que ens mataria perquè estàvem molestant els veïns. La seva dona va intentar calmar-lo, però no ho va aconseguir. Nosaltres sentíem tota la conversa des de la nostra habitació del pis de dalt. Ràpidament vam posar cadires contra la porta i vam començar a fer les maletes. Llavors, quan vam obrir la porta, l’home ens estava esperant a dalt, amb un gran ganivet. Així és que vam marxar cames ajudeu-me per la porta del darrere i vam creuar el jardí amb tot el que teníem per no tornar mai més.

Després, ens vam allotjar en una habitació d’un hotel i ens hi vam quedar gairebé un any. Això va beneficiar la nostra predicació perquè l’hotel estava al centre del poble i algunes persones preferien estudiar la Bíblia allà. Aviat vam començar a fer l’Estudi de llibre i l’Estudi de La Torre de Guaita a la nostra habitació. Cada setmana venien unes 15 persones!

Ens vam quedar a Mistelbach un any més fins que em van reassignar a Feldbach, al sud-est de Graz. Vaig tenir una nova companya i allà tampoc hi havia congregació. Vivíem en una habitació molt petita al segon pis d’una cabanya de fusta. Sentíem el soroll del vent quan passava entre els troncs, i intentàvem tapar els forats amb diaris. També havíem d’agafar aigua d’un pou. Però tots aquests esforços van valdre la pena. Pocs mesos després, es va formar un grup i, amb el temps, uns 30 membres d’una mateixa família amb qui vam estudiar es van batejar.

Totes aquestes experiències em van ajudar a valorar més el que Déu ha fet per mi i per tots aquells que el serveixen fidelment. Encara que ningú ens pugui ajudar, Jehovà sempre és al nostre costat (Sl. 121:1-3).

SENTIM L’AJUDA DE JEHOVÀ

El 1958 es va preparar un congrés internacional a Nova York, a l’estadi dels Yankees i al Polo Grounds. Vaig soŀlicitar anar-hi, i la sucursal d’Àustria em va demanar si estaria disposada a anar a la 32a classe de l’Escola de Galaad. Com podria negar-m’hi? De seguida vaig dir que sí.

A classe, m’asseia al costat del germà Martin Poetzinger, qui va viure experiències terribles als camps de concentració nazis. Més tard, va ser membre del Consell Rector. Durant les classes, sovint ell em preguntava en veu baixa: «Erika, què significa això en alemany?».

A meitat de curs, el germà Nathan Knorr ens va dir quina seria la nostra assignació. En el meu cas, el Paraguai. Com que era tan jove, necessitava l’autorització del meu pare per entrar al país. Un cop me la va donar, vaig viatjar al Paraguai el març de 1959. Em van assignar amb una nova companya a la casa missional, a Asunción.

Poc després, vaig conèixer en Walter Bright, un graduat de la 30a classe de Galaad. Amb el temps, ens vam casar i junts vam vèncer nous obstacles. Cada vegada que teníem un problema, llegíem la promesa de Jehovà registrada a Isaïes 41:10: «No tinguis por, perquè jo sóc amb tu. No et desficiïs, perquè jo sóc el teu Déu, jo t’enforteixo». Aquestes paraules ens recordaven que si fèiem tot el possible per mantenir-nos fidels i posar el Regne en primer lloc, Jehovà mai ens abandonaria.

Més endavant, ens van assignar a un lloc no molt lluny de la frontera del Brasil. Els capellans animaven els joves a llençar pedres contra la casa missional on vivíem, que no es trobava en les millors condicions. Després, en Walter va començar a estudiar la Bíblia amb el cap de la policia. Ell es va assegurar que alguns agents de policia vigilessin casa nostra durant una setmana, i els que ens perseguien no ens van molestar més. Aviat ens van traslladar a una zona més tranquiŀla, a l’altra banda de la frontera del Brasil. Això ens va anar molt bé perquè així podíem fer reunions tant al Paraguai com al Brasil. Abans de deixar aquella assignació, ja hi havia dues congregacions petites.

Amb el meu marit, en Walter, servint com a missioners a Asunción (Paraguai)

JEHOVÀ EM CONTINUA AJUDANT

Els metges m’havien dit que no podia tenir fills. Imagina’t com ens vam quedar, l’any 1962, quan vam saber que estava embarassada! Per tant, ens vam instaŀlar a Hollywood, a Florida, prop de la família d’en Walter. Durant uns quants anys, no vam poder servir com a pioners, ja que havíem de cuidar la nostra família. Tot i això, vam continuar posant el Regne en primer lloc a la nostra vida (Mt. 6:33).

Quan vam arribar a Florida, el novembre de 1962, ens va sorprendre molt que la gent no veia bé que els blancs i els negres es reunissin junts. Per aquest motiu, els germans negres es reunien i predicaven separats dels germans blancs. Però Jehovà no fa diferències i, poc després, a les congregacions es van començar a reunir germans de les dues races. És evident que Ell estava darrere d’aquell canvi. Actualment, hi ha dotzenes de congregacions a la zona.

Per desgràcia, l’any 2015 en Walter va morir d’un tumor cerebral. Durant 55 anys va ser un marit exceŀlent, va estimar molt Jehovà i va ajudar una pila de germans. Tinc tantes ganes de tornar-lo a veure quan ressusciti amb una salut perfecta! (Fe. 24:15.)

Soc molt feliç de portar més de 40 anys servint Jehovà a temps complet i d’haver rebut tantes benediccions. Per exemple, en Walter i jo hem ajudat 136 persones a arribar al bateig. És clar, també hem hagut d’afrontar dificultats. Però mai les hem vist com un motiu per deixar de ser fidels a Déu. Al contrari, ens hem apropat més a ell, amb la confiança absoluta que sempre resol els assumptes en el seu moment i a la seva manera. I t’asseguro que ho fa! (2 Tim. 4:16, 17.)

Trobo molt a faltar en Walter, però ser pionera m’ajuda a seguir endavant. Em va molt bé estar ocupada ensenyant als altres i compartir amb ells l’esperança de la resurrecció. Soc incapaç de comptar amb els dits de la mà les vegades que Jehovà m’ha ajudat. Sens dubte, he pogut sentir com ell ha complert la seva promesa: «Jo t’enforteixo: sí, jo t’ajudaré; sí, jo et sostindré amb la mà dreta de la meva justícia» (Is. 41:10).