1. Descriu la destrucció de Jerusalem.

L’ANY 607 abans de la nostra era, l’impressionant exèrcit babiloni dirigit pel rei Nabucodonosor II va conquerir la ciutat de Jerusalem. La Bíblia descriu aquella matança amb les següents paraules: «[Nabucodonosor] matà els seus joves amb l’espasa a la casa de llur santuari, i no tingué compassió del jove ni de la verge, del vell ni del decrèpit [...]. I cremaren la casa de Déu, i enderrocaren la muralla de Jerusalem, i calaren foc a tots els seus palaus, i destruïren tots els seus objectes valuosos» (2 Cròn. 36:17, 19).

2. Quina advertència va donar Jehovà, i què els passaria als jueus?

² La destrucció de Jerusalem no hauria d’haver agafat per sorpresa els seus habitants. Per què? Perquè durant anys els profetes de Déu van advertir als jueus que, si no obeïen la Llei de Jehovà, serien entregats en mans dels babilonis. Molts d’ells moririen a fil d’espasa, i els qui escapessin vius serien portats a l’exili a Babilònia (Jer. 15:2). Com seria la seva vida a l’exili? Hi ha alguna relació entre el captiveri dels jueus a Babilònia i els cristians?

3. Quina diferència hi havia entre l’exili a Babilònia i l’esclavitud que van patir els israelites a Egipte? Explica-ho.

³ Tot el que havien predit els profetes es va complir. Mitjançant Jeremies, Jehovà havia aconsellat als futurs exiliats que acceptessin la nova situació i visquessin de la millor manera possible. Va dir: «Construïu cases [a Babilònia] i habiteu-les, i planteu horts i mengeu-ne el fruit; i procureu la pau de la ciutat on us he deportat, i pregueu per ella a Jahveh, perquè en la seva pau tindreu la vostra pau» (Jer. 29:5, 7). Els jueus que van seguir les instruccions de Jehovà van viure una vida relativament normal. Els babilonis els van permetre atendre els seus propis assumptes i, fins i tot, viatjar lliurement per l’imperi. La ciutat de Babilònia era un important centre de negocis i, segons alguns documents que s’han descobert, molts jueus van aprendre l’art de la compravenda i d’altres van arribar a ser bons artesans. De fet, alguns es van fer rics. Sens dubte, l’exili a Babilònia no tenia res a veure amb l’esclavitud que havien patit segles abans a Egipte (llegeix Èxode 2:23-25).

4. Qui més va patir l’exili a part dels jueus rebels, i per què no podien obeir completament la Llei?

⁴ Alguns dels jueus exiliats eren servents fidels de Jehovà. Encara que no es mereixien aquell càstig, van haver de patir com la resta. És veritat que tenien el necessari en sentit material, però, i en sentit espiritual? La situació no era fàcil perquè el temple de Jerusalem i l’altar estaven completament destruïts, i ja no existia un sacerdoci que funcionés de manera organitzada. Ara bé, els jueus fidels s’esforçaven per obeir la Llei. Per exemple, Daniel, Xadrac, Meixac i Abed-Negó van rebutjar menjar aliments que estaven prohibits per la Llei. La Bíblia també diu que Daniel orava regularment a Jehovà (Dan. 1:8; 6:10). Tot i això, els jueus fidels no podien complir tot el que manava la Llei perquè estaven sota el domini d’una nació pagana.

5. Què havia promès Jehovà al seu poble, i per què semblava impossible que es realitzés?

⁵ Tornarien els jueus a adorar Jehovà com Ell volia? Tot indicava que no, ja que els babilonis mai alliberaven els seus captius. Ara bé, aquesta nació no va tenir en compte que Jehovà havia promès que alliberaria el seu poble. I, de fet, així ho va fer. Déu sempre compleix les seves promeses (Is. 55:11).

6, 7. Per què és necessari que ajustem la nostra manera de pensar sobre aquest assumpte?

⁶ Han passat els cristians per una situació semblant a la dels jueus exiliats? Durant dècades, aquesta revista va dir que els servents de Déu de temps moderns van estar sota el captiveri babiloni des de l’any 1918 al 1919. Tot i això, en aquest article i el següent veurem per què era necessari refinar la nostra manera de pensar sobre aquest assumpte.

⁷ Pensa en el següent. Babilònia la Gran és l’imperi mundial de la religió falsa. Perquè el poble de Déu hagués entrat en el captiveri babiloni l’any 1918, hauria d’haver caigut en mans de la religió falsa en aquell temps. Ara bé, la realitat mostra que, durant els anys previs a la Primera Guerra Mundial, els cristians ungits s’estaven separant de Babilònia  i, per tant, començaven a alliberar-se del seu domini. A més, hem de recordar que la persecució que va sofrir el poble de Déu durant aquella guerra va ser principalment causada pels governs, no per la religió falsa. Tenint en compte això, sembla que el poble de Déu no va entrar en el captiveri de Babilònia l’any 1918.

8. Què va passar després de la mort dels apòstols? (Mira la imatge del principi.)

⁸ Durant la Pentecosta de l’any 33 de la nostra era, milers de jueus i prosèlits van ser ungits amb esperit sant i van arribar a ser un «llinatge escollit, un sacerdoci reial, una nació santa, un poble adquirit» (llegeix 1 Pere 2:9, 10). Els apòstols van cuidar molt les congregacions. Però, després de la seva mort, van aparèixer homes que parlaven «coses perverses, per arrossegar els deixebles darrere d’ells» (Fe. 20:30; 2 Tes. 2:6-8). Aquests homes admiraven les filosofies d’Aristòtil i de Plató, i van començar a ensenyar idees falses en lloc de la veritat de la Paraula de Déu. Molts d’ells tenien responsabilitats i servien com a superintendents a la congregació, i temps més tard se’ls va conèixer com a bisbes. S’estava formant una classe clerical, tot i que Jesús havia dit: «Tots vosaltres sou germans» (Mt. 23:8).

9. Explica com va començar l’Estat romà a donar suport al cristianisme apòstata, i amb quin resultat.

⁹ L’any 313 de la n. e., Constantí, un emperador romà que era pagà, va atorgar el reconeixement legal al cristianisme apòstata. A partir d’aquell moment, l’Estat i l’Església van començar a treballar colze a colze. Per exemple, Constantí va celebrar una trobada amb diferents líders religiosos que es va conèixer com el concili de Nicea. Després d’aquesta reunió, l’emperador va condemnar a l’exili un sacerdot anomenat Ari per haver negat que Jesús fos Déu. Més tard, durant l’època en què Teodosi I era emperador romà (379-395 de la n. e.), l’Església catòlica va ser reconeguda com la religió oficial de l’imperi. Els historiadors afirmen que Roma va arribar a ser cristiana a l’època de l’emperador Teodosi. Per aquell temps el cristianisme apòstata ja era una de les moltes religions paganes de l’Imperi romà que formaven part de Babilònia la Gran. Tot i aquest panorama, un petit grup de cristians ungits es va continuar esforçant per servir Jehovà fidelment, però cada cop se sentien menys les seves veus (llegeix Mateu 13:24, 25, 37-39). Ara sí que estaven sota el captiveri de Babilònia!

10. Per què va començar la gent a qüestionar l’Església?

¹⁰ Tot i això, durant els primers segles de la nostra era, força gent encara podia llegir la Bíblia en grec o llatí. Per tant, podien comparar les ensenyances bíbliques amb els dogmes de l’Església. Quan alguns d’ells llegien la Paraula de Déu, rebutjaven de ple les ensenyances de l’Església. Però, per desgràcia, expressar la seva opinió públicament era molt perillós, i fins i tot els podia costar la vida.

11. Com va arribar a estar la Bíblia sota el control de l’Església?

¹¹ Amb el pas del temps, la majoria de persones va deixar de parlar aquelles llengües, i l’Església es va encarregar de prohibir la traducció de la Bíblia en els idiomes del poble. Així doncs, els únics  que la podien llegir eren aquells que tenien una educació molt elevada, entre ells els clergues, encara que no tots sabessin llegir i escriure bé. A més, les persones que expressaven el seu desacord amb les ensenyances de l’Església eren greument castigades. Per tant, els cristians ungits que podien reunir-se, ho feien en grups petits sense cridar l’atenció. Igual que els jueus exiliats a Babilònia, el «sacerdoci reial» no podia funcionar de manera organitzada. Babilònia la Gran tenia el control absolut sobre la gent!

12, 13. Quins factors van fer que la religió falsa comencés a perdre el control sobre la gent?

¹² Tornarien els cristians verdaders a servir Jehovà amb llibertat i com a ell li agrada? És clar que sí! Un raig d’esperança va aparèixer en plena foscor espiritual gràcies a dos factors principals. El primer va ser la invenció de la impremta a mitjans del segle XV. Abans d’aquest invent, la Bíblia es copiava a mà de manera meticulosa, i per això era difícil i car tenir-ne una. Un copista hàbil podia tardar uns deu mesos a fer-ne una còpia! A més, els materials amb què es feien les bíblies, com la vitel·la o el pergamí —que eren de pell d’animal—, eren molt costosos. D’altra banda, amb una premsa i paper es podien arribar a fer unes mil tres-centes pàgines per dia.

¹³ El segon factor principal va ser la traducció de la Paraula de Déu en les llengües que parlava la gent a principis del segle XVI. Molts traductors valents van dur a terme aquesta feina, tot i que això posés en joc la seva vida. Imagina’t la reacció de l’Església; estava horroritzada! Si la Bíblia arribava a les mans de  les persones en el seu idioma, es convertiria en una bomba de rellotgeria i això els feia molta por als líders religiosos. A mesura que la Bíblia estigués disponible i la gent la comencés a llegir, es farien preguntes com: «On diu la Bíblia que hi hagi un purgatori? On es parla de pagar misses pels morts? Què diu dels papes i dels cardenals?». Per a l’Església això era una barbaritat, i no ho podia consentir. Com s’atrevia la gent a qüestionar els seus líders religiosos? Per això, l’Església va contraatacar. Molts homes i dones van ser jutjats com a heretges i condemnats per no acceptar les ensenyances de l’Església. Aquestes ensenyances de vegades es basaven en les filosofies d’Aristòtil i de Plató, homes que van viure segles abans de Jesús. L’Església dictava la sentència i l’estat l’executava. L’objectiu estava clar: evitar que la gent llegís la Bíblia i qüestionés l’Església. Encara que, en molts casos, aquesta estratègia va funcionar, algunes persones valentes no es van deixar dominar per Babilònia la Gran. Havien tastat la veritat de la Paraula de Déu i en volien més! Sens dubte, l’alliberament de la religió falsa s’acostava.

14. (a) Què va ajudar a entendre millor les veritats bíbliques a finals del segle XIX? (b) Com va buscar el germà Russell la veritat? Explica-ho.

¹⁴ Moltes persones que volien conèixer les veritats bíbliques van fugir a altres països on les esglésies no tenia tant de poder. Volien llegir, estudiar i conversar sobre la Bíblia sense que ningú els hi digués el que havien de creure. Un d’aquests països va ser Estats Units. Allà, a finals del segle XIX, Charles Taze Russell i alguns companys van començar a estudiar la Bíblia de manera sistemàtica. Inicialment l’objectiu del germà Russell era determinar quina religió ensenyava la veritat. Per fer-ho, va comparar amb molt de compte les creences de diferents religions, tant cristianes com no, amb el que ensenya la Paraula de Déu. Quin en va ser el resultat? Cap d’aquelles religions es basava completament en la Bíblia. En una ocasió, el germà Russell es va reunir amb un grup de líders religiosos locals. Tenia l’esperança que acceptessin les veritats bíbliques que ell i els seus companys havien descobert, i que les ensenyessin a les seves esglésies. Però la resposta dels clergues va ser clara: no tenien cap interès en la seva proposta. Davant d’aquella situació, els Estudiants de la Bíblia van entendre que no podien servir Déu juntament amb aquells que formaven part de la religió falsa (llegeix 2 Corintis 6:14).

15. (a) Quan van entrar els cristians verdaders sota el captiveri de Babilònia la Gran? (b) Quines preguntes contestarem en el següent article?

¹⁵ Fins ara hem vist que els cristians verdaders van entrar sota el captiveri de Babilònia la Gran poc després de la mort dels apòstols. Ara bé, ens poden sorgir les següents preguntes: Quines altres proves tenim que durant els anys previs a 1914 els ungits es van anar separant de la religió falsa? ¿És cert que a Jehovà no li va agradar que els seus servents baixessin el ritme a la predicació durant la Primera Guerra Mundial? ¿Van violar la seva neutralitat cristiana alguns germans i, per tant, van perdre el favor de Jehovà? I, finalment, si el poble de Déu va entrar en el captiveri de Babilònia la Gran al segle II, quan en va sortir? Aquestes són bones preguntes que analitzarem en el següent article.