Abans de dir-vos què va passar, deixeu-me explicar com vaig començar a servir a temps complet.

Vaig néixer el 1942, a la bonica illa caribenya de Curaçao. El meu pare era de Surinam, però es va traslladar a aquesta illa per treballar. Un parell d’anys abans que jo nasqués, es va batejar i va ser un dels primers testimonis de Jehovà de Curaçao. a Cada setmana, estudiava la Bíblia amb mi i els meus germans, tot i que no sempre l’hi posàvem fàcil. Quan jo tenia 14 anys, ens vam mudar a Surinam perquè el meu pare pogués cuidar la seva mare, que s’havia fet gran.

A Surinam, vaig començar a fer amistat amb germans i germanes joves de la congregació que estaven molt actius en el seu servei a Jehovà. Eren uns anys més grans que jo i servien com a pioners regulars. Quan parlaven sobre les experiències que tenien a la predicació, les seves cares radiaven felicitat. Després de les reunions, aprofitàvem per tenir converses sobre temes bíblics; de vegades, ho fèiem mentre contemplàvem el cel estrellat. Els meus amics em van ajudar a saber què volia fer amb la meva vida: volia treballar de valent per a Jehovà. Així que als 16 anys em vaig batejar i, més tard, als 18, vaig començar a servir com a pioner regular.

Vaig aprendre moltes lliçons com a pioner, i aquestes m’han ajudat durant tot el meu servei a temps complet. Per exemple, una de les primeres coses que vaig aprendre és la importància de capacitar els altres. Quan vaig començar a servir com a pioner, un missioner que es deia Willem van Seijl es va convertir en el  meu mentor. b Em va ensenyar com atendre les responsabilitats de la congregació. En aquell moment, no era conscient que necessitava tant aquella capacitació. L’any següent, em van nomenar pioner especial i, just després, vaig haver de fer-me càrrec de grups aïllats que estaven enmig de la selva de Surinam. Com agraeixo la capacitació tan oportuna que em van donar germans com en Willem! Des de llavors, m’he esforçat per seguir el seu exemple i dedicar temps a capacitar els altres.

La segona lliçó que vaig aprendre va ser la importància de ser organitzat i tenir una vida senzilla. A principi de cada mes, el meu company de predicació, que també era pioner especial, i jo planificàvem el que necessitaríem per a les següents setmanes. Després, un de nosaltres feia el llarg viatge fins a la capital per comprar-ho. Havíem d’anar amb molt de compte a l’hora de gastar la nostra mensualitat i havíem de racionar les provisions perquè ens duressin tot el mes. Si se’ns acabava alguna cosa mentre estàvem a la selva, ningú ens podia donar un cop de mà. Estic convençut que haver après des de ben jove a ser organitzat i portar una vida senzilla m’ha ajudat a continuar centrat en el meu servei a Jehovà al llarg de tots aquests anys.

La tercera lliçó que vaig aprendre és que ensenyar a les persones en la llengua del seu cor porta molts beneficis. Des de petit parlava holandès, anglès, papiamentu i sranan tongo (també conegut com sranan), que és l’idioma més parlat de Surinam. Però, mentre era a la selva, em vaig adonar que les persones responien millor a les bones notícies si els predicàvem en la seva llengua. Tot i que se’m va fer difícil parlar-ne algunes, com per exemple el saramaka, ja que utilitza tons alts i baixos, l’esforç va valer la pena. Al llarg de la meva vida, he pogut ajudar moltes persones a aprendre de Jehovà perquè parlava la llengua del seu cor.

És clar, també he viscut moments que m’han fet passar vergonya. Per exemple, en una ocasió, a una estudiant de la Bíblia que parlava saramaka i li feia mal l’estómac li volia preguntar com es trobava, però en realitat li vaig preguntar si estava embarassada. No cal dir que la meva pregunta no li va fer cap gràcia. Tot i que sovint ficava la pota, allà on he servit, sempre he intentat aprendre la llengua materna de les persones.

El 1970, em van nomenar superintendent de circuit. Aquell mateix any, vaig presentar a molts grups aïllats de la selva la projecció de diapositives titulada «Una visita a la seu mundial dels testimonis de Jehovà». Per poder arribar a aquests grups, alguns germans i jo navegàvem pels rius en una canoa llarga i estreta. Anàvem carregats amb un generador, un bidó de benzina, llums de petroli i un equip per projectar les diapositives. Un cop allà, havíem de transportar tot l’equipament per la densa selva  fins a arribar al lloc on es presentaria la projecció. Amb tot, el que més recordo d’aquests viatges és com valoraven els programes espirituals aquelles persones que vivien a indrets tan aïllats. Em feia molt feliç ajudar els altres a aprendre sobre Jehovà i la part terrestre de la seva organització. Les benediccions espirituals que he rebut superen sense cap dubte els sacrificis que he fet al treballar de valent per a Jehovà.

Tot i que sabia que ser solter tenia molts avantatges en el meu servei a Jehovà, desitjava casar-me. Per això, vaig començar a fer oracions específiques per trobar una germana que pogués gaudir amb mi de servir en aquesta difícil assignació a la selva. Aproximadament un any després, l’Ethel, una pionera especial que tenia un gran esperit de sacrifici, i jo vam començar a festejar. Des de ben joveneta, l’Ethel admirava profundament l’apòstol Pau i, igual que ell, també volia donar el millor de si mateixa en la predicació. Ens vam casar el setembre de 1971 i vam començar a servir junts en l’obra itinerant.

L’Ethel es va criar en una família molt humil, així que li va ser fàcil adaptar-se a aquesta assignació a la selva. Per exemple, quan visitàvem congregacions que estaven molt aïllades, no ens emportàvem gaires coses, i ens havíem de banyar i rentar la roba als rius. També ens vam haver d’acostumar a menjar tot el que els nostres amfitrions ens donaven, com ara iguanes, piranyes o qualsevol altra cosa que haguessin caçat o pescat. Quan no hi havia plats, menjàvem en fulles de plàtan. Quan no hi havia coberts, menjàvem amb els dits. L’Ethel i jo pensem que fer sacrificis per treballar de valent per a Jehovà ens ha ajudat a formar una corda triple (Ecl. 4:12). No canviaríem el que hem viscut per res del món!

El que he explicat al principi ens va passar en tornar de visitar uns germans a una regió  aïllada de la selva. Quan la canoa va entrar a una zona de ràpids, es va enfonsar, però de seguida va sortir a la superfície. Afortunadament, no vam caure de la canoa i portàvem armilles salvavides. Amb tot, la canoa s’havia omplert d’aigua, així que vam haver de buidar els pots que dúiem amb menjar, llançar-lo al riu i, llavors, utilitzar-los per treure l’aigua.

Com que ens havíem quedat sense menjar, vam posar-nos a pescar mentre baixàvem pel riu. Però, al veure que no teníem cap mena d’èxit, vam orar a Jehovà i li vam demanar que ens donés el menjar per a aquell dia. Tot just després d’orar, un dels germans va tirar la canya al riu i va pescar un peix tan gran que vam menjar-ne tots cinc aquella nit i en vam quedar satisfets.

Després de cinc anys en l’obra itinerant, l’Ethel i jo vam rebre una benedicció inesperada: aviat seríem pares! Estava molt content per aquesta notícia, encara que no sabia com afectaria això les nostres vides. Tots dos teníem un gran desig de continuar en el servei a temps complet si era possible. El 1976, va néixer el nostre fill Ethniël, i dos anys i mig després, en Giovanni.

Com que a Surinam hi havia molta necessitat en aquell temps, la sucursal va fer els preparatius perquè pogués continuar com a superintendent de circuit mentre criàvem els nostres fills. Quan els nens eren petits, em van assignar circuits que tenien menys congregacions. Normalment, això em permetia servir un parell de setmanes com a superintendent de circuit i passar la resta del mes com a pioner a la congregació on estàvem assignats. L’Ethel i els nens m’acompanyaven quan visitava les congregacions que estaven a prop de casa. Ara bé, quan havia d’anar a la selva per visitar les congregacions i assistir als congressos, viatjava sol.

M’havia d’organitzar molt bé per poder atendre totes les meves responsabilitats. M’assegurava que cada setmana tinguéssim el nostre estudi de família. Quan jo estava visitant els germans de la selva, l’Ethel dirigia l’estudi de família a casa amb els nens. Però sempre que podíem fèiem coses els quatre junts. L’Ethel i jo teníem el costum de planificar temps lliure amb els nostres fills per jugar amb ells o fer alguna excursió a prop de casa. Sovint, em quedava despert fins ben entrada la nit per preparar les  meves assignacions. I, tal com la dona capaç que es descriu a Proverbis 31:15, l’Ethel s’aixecava ben d’hora al matí perquè poguéssim llegir el text del dia i esmorzar en família abans que els nens anessin a l’escola. Estic molt agraït de tenir la meva dona. Sempre ha sigut molt abnegada i m’ha ajudat a complir amb les responsabilitats que Jehovà m’ha donat.

Com a pares, ens vam esforçar molt per ajudar els nostres fills a estimar Jehovà i la predicació. Volíem que fessin del servei a temps complet la seva vida, però no perquè nosaltres volguéssim, sinó perquè fos la seva decisió. Sovint els explicàvem com aquest servei els ajudaria a ser molt feliços. Sense deixar de banda les dificultats que es poden afrontar al servir a temps complet, sempre destacàvem com Jehovà ens havia ajudat i beneït com a família. També ens asseguràvem que els nostres fills passessin temps amb germans que posaven Déu en primer lloc a la seva vida.

Jehovà ens va donar el que necessitàvem per tirar endavant la nostra família. És clar, sempre m’he esforçat per fer la meva part, com a cap de família. Durant el temps que vaig estar de pioner especial a la selva, vaig aprendre a planificar i estalviar per comprar el que necessitàvem. Però de vegades, per molt que ens esforcéssim, se’ns feia difícil aconseguir tot el que ens calia. Estic convençut que, en aquelles ocasions, Jehovà ens va ajudar. Per exemple, a finals dels anys 80 i principis dels 90, hi va haver una guerra civil a Surinam. En aquella època, de vegades, ens va costar obtenir les coses bàsiques. Tot i així, Jehovà ens va donar el necessari (Mt. 6:32).

Al llarg d’aquests anys, Jehovà sempre ens ha cuidat, ens ha fet molt feliços i ens ha ajudat a tenir una vida plena. Els nostres fills han sigut una benedicció, i ensenyar-los a servir Jehovà ha estat un gran privilegi. Estem molt contents que ells també hagin decidit fer del servei a temps complet la seva vida. Tant l’Ethniël com en Giovanni han assistit a escoles teocràtiques, i ara serveixen a la sucursal de Surinam juntament amb les seves dones.

Malgrat que l’Ethel i jo ja ens hem fet grans, encara continuem molt actius treballant per a Jehovà com a pioners especials. De fet, estem tan ocupats que encara no he trobat temps per aprendre a nedar! Però no em penedeixo de res. Fent una mirada enrere, estic convençut que la decisió que vaig prendre de fer del servei a temps complet la meva vida ha sigut una de les millors decisions que he pres mai.