Paul: El novembre de 1985, ens trobàvem a bord d’un avió rumb a Libèria, a l’Àfrica occidental. Aquesta era la nostra primera assignació com a missioners i estàvem molt emocionats. Quan l’avió va fer una aturada al Senegal, l’Anne va dir: «En poc més d’una hora, arribarem a Libèria!». Llavors vam sentir el següent anunci: «Que els passatgers amb destinació a Libèria baixin de l’avió. Hi ha hagut un cop d’estat que ens impedeix aterrar en aquest país». Així que ens vam quedar allotjats amb missioners del Senegal i ens vam passar els següents deu dies escoltant notícies esgarrifadores de Libèria. Només parlaven de camions carregats de cadàvers i de tocs de queda que els ciutadans havien de respectar estrictament si no volien que els matessin.

Anne: La veritat és que nosaltres no som gens aventurers. De fet, des de petita sempre m’han dit «Annie, la poruga». Fins i tot em fa por travessar el carrer! Tot i així, estàvem decidits a anar a Libèria.

Paul: L’Anne i jo vam créixer a la mateixa regió de l’oest d’Anglaterra i vivíem a 8 quilòmetres l’un de l’altre. Tots dos vam començar a servir com a pioners en acabar l’institut. Tant els meus pares com la mare de l’Anne sempre ens van animar a servir a temps complet i es van alegrar molt quan van veure que centràvem les nostres vides a fer més per Jehovà. Als 19 anys, em van convidar a Betel i, quan l’Anne i jo ens vam casar, el 1982, ella també va començar a servir com a betelita.

Anne: Betel ens encantava, però sempre havíem volgut anar a servir a un país de més necessitat. A la sucursal, vam tenir el privilegi de treballar amb germans que havien sigut missioners. El seu exemple i les seves experiències van refermar aquell desig. Així que, cada nit durant tres anys, vam orar a Jehovà sobre el nostre anhel de ser missioners. Quan finalment, el 1985, vam rebre una invitació per assistir a la 79a classe de Galaad, no ens ho podíem creure! La nostra assignació va ser Libèria, a l’Àfrica occidental.

Paul: Vam embarcar en el primer vol que va sortir cap a Libèria. L’ambient que es respirava era molt tens i encara hi havia tocs de queda. La gent tenia tanta por que el simple espetec del motor d’un cotxe provocava el pànic col·lectiu als mercats. Per calmar-nos, l’Anne i jo llegíem els Salms cada nit. Malgrat les dificultats, la nostra assignació ens feia molt  feliços. L’Anne servia com a missionera i jo treballava a Betel amb el germà John Charuk. a Ell portava molts anys vivint a Libèria i coneixia molt bé la situació dels germans. Vaig aprendre molt d’en John.

Anne: Per què ens agradava tant Libèria? Pels germans. Eren tan afectuosos, tan amables i tan fidels a Jehovà... Vam connectar amb ells de seguida. Es van convertir en la nostra família i els seus consells ens van enfortir molt. A més, la predicació era simplement meravellosa. La gent s’enfadava si marxaves massa aviat de casa seva! Als carrers trobaves persones parlant de la Bíblia. Fins i tot podies apropar-te a elles i unir-te a la seva conversa. Teníem tants cursos bíblics, que atendre tots els estudiants era un gran repte. Però, a qui no li agraden aquesta mena de reptes?

Paul: Després de quatre anys de relativa pau, el 1989 va esclatar una guerra civil. El 2 de juliol de 1990, les tropes rebels van prendre el control de la zona on es trobava la sucursal. Durant tres mesos vam estar completament aïllats. Ni tan sols vam poder contactar amb les nostres famílies o amb la seu mundial. L’anarquia regnava als carrers, violaven les dones i el menjar escassejava. Aquesta terrible situació va durar 14 anys i va afectar tot el país.

Anne: Membres d’algunes tribus mataven individus d’altres. Els carrers estaven plens d’homes vestits d’una manera molt estrafolària que eren molt violents i anaven ben armats. Es dedicaven a anar d’una casa a l’altra per endur-se tot el que podien. Alguns d’aquests homes deien que matar una persona era com «matar un pollastre». Arreu del país hi havia punts de control on s’apilaven els cadàvers de les persones que havien assassinat quan intentaven passar. Alguns d’aquests punts estaven prop de Betel. Desgraciadament, alguns dels nostres estimats germans van ser assassinats, incloent-hi dos missioners.

Els germans van arriscar les seves vides per amagar testimonis que pertanyien a les tribus que estaven sent atacades. Els missioners i els betelites també vam fer tot el que vam poder per protegir els germans. Alguns dels testimonis que van haver de fugir es van refugiar a Betel. Un grup d’aquests germans dormia a la planta de baix i un altre, a les habitacions de dalt. Nosaltres vam compartir la nostra habitació amb una família de set membres.

Paul: Cada dia els combatents intentaven entrar a la sucursal per veure si hi amagàvem algú. Així que vam idear un sistema de seguretat: dos germans vigilaven des d’una finestra mentre uns altres dos anaven a la porta de fora per parlar amb els homes que volien entrar. Si els germans de la porta deixaven les mans al davant, significava que tot anava bé però, si les  col·locaven darrere l’esquena, volia dir que els combatents s’estaven posant agressius. Quan passava això, els dos que estaven a la finestra corrien a amagar els germans que estaven en perill.

Anne: Després de moltes setmanes, un grup d’homes extremadament violents i armats amb metralletes van aconseguir entrar a la força. Una germana i jo ens vam tancar a dins d’un lavabo. Allà hi teníem un moble amb doble fons que fèiem servir d’amagatall, i la germana s’hi va esmunyir. Els homes m’havien seguit escales amunt i van començar a colpejar la porta amb molta violència. Per impedir que hi entressin, en Paul els va dir: «La meva dona és al bany». Mentrestant, vaig tancar el petit compartiment on la germana s’havia amagat, tot i que no vaig poder evitar fer soroll. Aleshores, vaig tornar a posar les coses als prestatges. Com que fer allò em va prendre un temps considerable, estava segura que aquells homes sospitaven alguna cosa. Tenia tanta por que vaig començar a tremolar de cap a peus. Sabia que en aquell estat no podia obrir la porta, així que vaig suplicar a Jehovà que m’ajudés. Llavors, vaig sortir del bany i els vaig saludar amb una veu calmada. Un d’ells em va empentar, va anar directe cap al moble, el va obrir i va regirar tots els prestatges. Encara que no s’ho creia, no hi va trobar res. Després, ell i la resta dels homes van començar a escorcollar les golfes i les altres habitacions de Betel, però de nou no hi van trobar res.

Paul: Durant mesos, no vam tenir gairebé res per menjar. A Betel, el nostre únic «esmorzar» era l’adoració del matí. Però l’aliment espiritual ens va ajudar a sobreviure i ens va donar les forces que necessitàvem per seguir endavant.

Sabíem que si el menjar i l’aigua s’exhaurien del tot, hauríem de sortir de la sucursal i, segurament, els germans que s’hi amagaven serien executats. Sovint, però, Jehovà s’encarregava de fer-nos arribar provisions just a temps i de maneres sorprenents. Era com un miracle! La veritat és que ens va cuidar molt bé a tots i ens va ajudar a mantenir la calma.

Com més foscor i problemes hi havia al país, més brillava la llum de la veritat. Malgrat que els germans havien de fugir constantment per salvar la vida, mantenien la calma i la seva fe seguia intacta. Alguns d’ells deien que tot allò era un entrenament per a la gran tribulació. Els ancians i els joves van ser molt valents i van prendre la iniciativa de cuidar els germans en tots els sentits. Els testimonis que es van veure forçats a fugir a altres zones es van mantenir units i van aprofitar aquella situació per obrir nous territoris de predicació. Celebraven les reunions a ple bosc en Sales del Regne improvisades que construïen amb el que hi trobaven. Aquelles reunions eren com un bot salvavides enmig d’un mar agitat. Mantenir-se actius en la predicació també els va ajudar molt. Quan col·laboràvem a distribuir articles de primera necessitat, com ara roba i menjar, molts dels germans en comptes de demanar roba, ens demanaven bosses per predicar. Era impressionant! Els estralls de la guerra van fer que moltes persones volguessin escoltar el missatge de les bones notícies. Els impactava veure l’amor i la felicitat de la germandat. Els nostres  germans eren una llum enmig de la foscor (Mt. 5:14-16). De fet, gràcies a ells, fins i tot alguns homes violents que havien participat en aquella guerra es van fer testimonis de Jehovà.

Paul: Vam haver de sortir de Libèria en diverses ocasions, tres de manera breu i dues durant tot un any. Una germana missionera va expressar molt bé els nostres sentiments, quan va dir: «A Galaad t’ensenyen a posar el cor a la teva assignació i això és exactament el que hem fet. Així que haver de deixar els nostres germans en aquelles circumstàncies ens va trencar el cor». Afortunadament, vam continuar donant suport als germans i a l’obra de predicar a Libèria des dels països veïns.

Anne: El maig de 1996, quatre de nosaltres vam sortir de la sucursal en un cotxe carregat de documents sobre la nostra obra a Libèria. Volíem fer 16 quilòmetres per creuar la ciutat fins a arribar a un lloc més segur però, just en aquell moment, els rebels van atacar la nostra zona. Alguns d’ells van disparar a l’aire, van aturar el nostre cotxe i a tres ens van treure del vehicle. Aleshores, ells hi van pujar i es van endur el cotxe amb en Paul a dins. Tots tres estàvem en xoc. De sobte, en Paul va aparèixer caminant enmig de la multitud amb el front ensagnat. Tot va passar tan ràpid que, en veure’l, vam pensar que li havien disparat, però de seguida ens vam adonar que, si això fos cert, no estaria caminant. Un dels rebels l’havia colpejat al fer-lo fora del cotxe. Afortunadament, la ferida no era greu.

A prop d’allà, hi havia un camió militar ple de persones aterrides que estava a punt de marxar. Els quatre ens vam enfilar a la part de fora del camió i, com vam poder, ens vam agafar a l’estructura del vehicle amb la punta dels dits. El conductor va arrencar a tanta velocitat que de poc sortim volant. Li vam suplicar que s’aturés, però tenia tanta por que ni ens sentia. No sabem com però, d’alguna manera, ens vam mantenir agafats al camió fins que finalment es va parar. Quan vam baixar del vehicle, ens tremolava tot el cos per l’immens esforç que havíem fet i per tot l’estrès que havíem passat.

Paul: Ens miràvem els uns als altres totalment perplexos. No ens podíem creure que estiguéssim vius. L’únic que dúiem a sobre era la nostra roba bruta i esquinçada. Vam haver de passar la nit al ras al costat d’un helicòpter mig destrossat i ple de forats de bala que l’endemà ens portaria a Sierra Leone. Quan vam arribar a Sierra Leone, estàvem molt agraïts d’estar vius però, alhora, terriblement amoïnats pels nostres germans.

Anne: Vam arribar a la sucursal de Freetown, Sierra Leone, sans i estalvis, i els germans ens van cuidar molt bé. Però, aleshores, vaig començar a patir episodis d’estrès posttraumàtic. Al meu cap veia una vegada i una altra escenes dels horrors que havia viscut a Libèria. Durant el dia, estava morta de por i en un estat d’alerta permanent. Tot el que m’envoltava semblava irreal i confús. A la nit, em despertava tremolant i amarada de suor. Em faltava l’aire i tenia la sensació que alguna cosa terrible estava a punt de passar. En Paul m’abraçava, orava amb mi i cantàvem plegats cançons del Regne fins que el meu cos deixava de tremolar. En aquell moment no sabia què em passava. Pensava que m’estava tornant boja i que hauria de deixar de ser missionera.

Mai oblidaré el que va passar just després. Aquella mateixa setmana vam rebre dues revistes: la ¡Despertad! del 8 de juny de 1996, on es va publicar l’article «Qué hacer ante los ataques de pánico», que em va ajudar a comprendre el que m’estava passant, i La Atalaya del 15 de maig de 1996, que contenia l’article «¿De dónde proviene su fuerza?». En aquest article apareixia la foto d’una papallona amb una ala malmesa. L’article deia que, encara que les papallones tinguin les ales trencades, poden continuar volant i alimentant-se. De la mateixa manera, pot ser que nosaltres estiguem trencats emocionalment però, gràcies a l’esperit de Jehovà, podem seguir ajudant els altres. Aquells articles van ser just el que necessitava. Jehovà els va utilitzar per enfortir-me (Mt. 24:45). Vaig fer recerca d’altres articles similars i els vaig guardar en una carpeta per tenir-los a mà. Amb el temps, els meus símptomes d’estrès posttraumàtic es van anar dissipant.

Paul: Cada vegada que tornàvem a Libèria, érem molt feliços. La guerra ja havia acabat i es van fer  plans per començar un projecte de construcció a la sucursal. Però sobtadament, a finals de 2004, quan portàvem gairebé 20 anys servint a Libèria, vam rebre un canvi d’assignació.

Acceptar la nova assignació no va ser gens fàcil. Els germans de Libèria eren la nostra família espiritual i els estimàvem amb tot el cor. Però vam recordar que per anar a Galaad també havíem deixat enrere les nostres famílies i que Jehovà ens havia beneït moltíssim. Així que vam començar una nova etapa a Ghana.

Anne: Vam vessar moltes llàgrimes quan vam marxar de Libèria. Ens va sorprendre molt el consell que ens va donar en Frank, un germà gran i savi. Ens va dir: «Ens heu d’oblidar!». Llavors es va explicar: «Sabem que ens recordareu sempre, però ara heu de posar el vostre cor en la nova assignació. És Jehovà qui us l’ha donat. Així que centreu-vos en els germans d’allà». Les seves paraules ens van enfortir molt i ens van ajudar a començar de zero en un país on no ens coneixien.

Paul: Estimar els germans de Ghana va ser molt fàcil. En aquest país hi havia moltíssims testimonis i la seva fe era ben ferma. Vam aprendre molt de tots ells. Però, després d’haver servit 13 anys a Ghana, va arribar un altre canvi. Aquest cop ens van demanar que anéssim a Kenya, a la sucursal de l’Àfrica oriental. Tot i que trobàvem molt a faltar els germans de Ghana i Libèria, de seguida vam sentir que els germans de Kenya eren la nostra família. De fet, encara servim en aquest país. Kenya és un territori immens de molta necessitat.

Anne: Al llarg dels anys, m’ha tocat passar per situacions terribles que m’han afectat tant físicament com emocionalment. Encara avui, si sento el so d’una arma de foc, l’estómac se’m regira i se m’entumeixen les mans. El nostre Pare celestial no ens protegeix d’aquestes coses de manera miraculosa, però he après a confiar en ell i a deixar que m’enforteixi de diverses maneres, com ara mitjançant el suport que em donen els germans. També m’he adonat que, quan mantens una rutina espiritual constant, Jehovà t’ajuda a continuar en la teva assignació.

Paul: Alguns germans ens pregunten: «Us agrada la vostra assignació?». El país on serveixes pot ser molt bonic, però tot d’una es pot convertir en un lloc molt perillós i inestable. Així que el que més ens agrada de la nostra assignació són els nostres estimats germans i germanes. Malgrat que tinguem costums i antecedents diferents, els servents de Jehovà som una família unida. Quan ens van enviar com a missioners, pensàvem que nosaltres enfortiríem els germans, però la veritat és que ells ens han enfortit a nosaltres.

Cada vegada que arribem a una nova assignació, ens sentim com a casa. Experimentem un miracle de Jehovà molt especial: la nostra germandat. Sabem que mentre ens mantinguem units amb la congregació, estarem protegits i serem part de la família de Déu. Estem totalment convençuts que, si continuem confiant en Jehovà, ell ens enfortirà passi el que passi (Fili. 4:13).