Els meus pares van començar a estudiar la Bíblia amb els testimonis de Jehovà a principis dels anys quaranta. Tot i que temps després van deixar el curs, la meva mare va continuar rebent exemplars de les revistes La Torre de Guaita i Desperta’t! L’any 1950, ens van convidar a un congrés internacional que se celebraria a Nova York, i tota la família hi vam assistir.

Poc després, el germà Lawrence Jeffries va començar a visitar-nos, i es va esforçar molt per ensenyar-me la veritat. Al principi, jo no estava d’acord amb el fet que els testimonis de Jehovà no servissin a l’exèrcit i es mantinguessin al marge de la política. Una vegada li vaig dir a en Lawrence que, si tots els americans es neguessin a agafar les armes, qualsevol enemic podria entrar i fer-se amb el control del país. Ell em va contestar: «Què creus que faria Jehovà si tots els habitants dels Estats Units fossin els seus servents i algú vingués per atacar-los?». Aquell raonament i molts d’altres em van ajudar a adonar-me que qui estava equivocat era jo. Això va despertar el meu interès.

Passava hores llegint números antics de La Torre de Guaita i Desperta’t! que la meva mare tenia guardats al soterrani. Amb el temps, em vaig adonar que el que estava aprenent era la veritat, i vaig acceptar el curs bíblic que m’havia ofert el germà Lawrence. A més, vaig començar a anar a totes les reunions. Com que m’encantava el que estava aprenent, em vaig fer publicador. Un punt d’inflexió a la meva vida va ser quan em vaig adonar que «el gran dia de Jehovà és a prop» (Sof. 1:14). Ara la meva meta ja no era anar a la universitat, el que volia era ensenyar als altres el que diu la Bíblia.

Vaig acabar l’institut el 13 de juny de 1956 i, tres dies després, em vaig batejar a un congrés de circuit. En aquell moment no em podia ni imaginar l’allau de benediccions que rebria gràcies a dedicar  la meva vida a aprendre i ensenyar sobre Jehovà.

Sis mesos després de batejar-me, vaig començar a servir com a pioner regular. Un dia vaig llegir un article que es va publicar al Ministeri del Regne de desembre de 1956, en anglès, on es parlava d’anar a servir on hi hagués més necessitat. Jo tenia les circumstàncies adients per fer-ho, i volia anar a predicar allà on hi havia pocs publicadors (Mt. 24:14).

Aleshores, em vaig mudar a Edgefield, a Carolina del Sud. Allà la congregació era molt petita; només hi havia quatre publicadors i, amb mi, n’érem cinc. Les reunions les celebràvem a la sala d’estar d’un germà. En aquella època, jo dedicava 100 hores cada mes a parlar de les veritats bíbliques. Estava molt ocupat entre la predicació i els discursos que presentava a les reunions, però em vaig adonar que com més feia a la congregació, més aprenia de Jehovà.

Una dona amb qui estudiava la Bíblia tenia una funerària a Johnston, una ciutat propera. Va ser molt amable amb mi i em va oferir una feina a temps parcial que em va venir de perles. A més, ens va permetre utilitzar un petit edifici de la seva propietat com a Sala del Regne.

En aquell temps, en Jolly Jeffries, el fill del germà que m’havia ensenyat la veritat, es va mudar des de Nova York a servir a la meva congregació i es va convertir en el meu company de predicació. Vivíem a una petita caravana que ens havia deixat un germà.

Al sud del país els sous eren molt baixos. Per un dia de treball cobràvem entre dos i tres dòlars. Un cop, vaig anar a comprar menjar i vaig gastar les últimes monedes que em quedaven. Al sortir de la botiga, un home se’m va apropar i em va dir: «Vols treballar per a mi? Et pagaré un dòlar l’hora». Aquell home em va oferir treballar tres dies fent tasques de neteja a una obra. Estava clar que Jehovà m’estava ajudant perquè em quedés a Edgefield. Malgrat que tenia pocs ingressos, vaig poder assistir al congrés internacional que es va celebrar a Nova York l’any 1958.

El segon dia de congrés va ser molt especial per a mi perquè vaig conèixer la Ruby Wadlington, que servia com a pionera regular a Gallatin, a l’estat de Tennessee. Com que tots dos teníem la meta de ser missioners, vam assistir a la reunió per a l’Escola de Galaad que es va fer a aquell congrés. Després vam començar a escriure’ns per carta. Més endavant, em van convidar a presentar un discurs a Gallatin, i vaig aprofitar per demanar a la Ruby que es casés amb mi. Aleshores, em vaig mudar a la seva congregació i el 1959 ens vam casar.

Quan tenia 23 anys, em van nomenar servent de congregació (actualment coordinador del consell d’ancians) a Gallatin. Vam ser la primera congregació que en Charles Thompson visitava com a superintendent de circuit. Tot i que era un germà amb molta experiència, em va demanar la meva opinió sobre quines eren les necessitats dels germans i què havien fet altres superintendents per  ajudar-los. Vaig aprendre d’ell que és molt important fer preguntes i informar-se bé abans de prendre qualsevol decisió.

El maig de 1964, em van convidar a assistir a l’Escola del ministeri del Regne que es va fer a South Lansing, a Nova York, i va tenir una durada d’un mes. Allà els instructors van enfortir molt el meu desig de conèixer millor Jehovà i apropar-me més a ell.

El gener de 1965, ens van convidar a la Ruby i a mi a servir a l’obra itinerant. El primer circuit que ens van assignar era molt extens. Anava des de Knoxville, a Tennessee, fins a pràcticament Richmond, a Virgínia, i incloïa congregacions de Carolina del Nord, Kentucky i Virgínia de l’Oest. Només visitàvem congregacions de germans negres perquè, a causa de les lleis de segregació racial que encara estaven vigents al sud del país, les persones blanques i les negres no es podien reunir al mateix lloc. Els germans del circuit eren molt pobres, i vam aprendre a compartir amb ells tot el que teníem. En aquell temps, un superintendent de circuit amb molta experiència em va ensenyar una lliçó molt important. Em va dir: «Sigues un germà. Quan visitis les congregacions no et comportis com si en fossis l’amo. Només podràs ajudar els publicadors si et veuen realment com el seu germà».

Mentre visitàvem una petita congregació, la Ruby va començar un curs bíblic amb una noia que tenia una filleta d’un any. Quan ningú podia encarregar-se de dirigir el curs bíblic, la Ruby el seguia fent per carta. A la següent visita que vam fer a aquella congregació, aquesta estudiant va assistir a totes les reunions. Temps més tard, van assignar dues pioneres especials a servir allà i li van poder continuar el curs. Poc després, aquesta noia es va batejar. El 1995, uns trenta anys més tard, mentre érem al Betel de Patterson, una germana jove va saludar la Ruby i es va presentar. Ves per on, era la filla d’aquella noia que havia estudiat amb la Ruby! Ara aquesta germana i el seu marit estaven assistint a la classe número 100 de l’Escola de Galaad.

El segon circuit que ens van assignar es trobava al centre de Florida. En aquell moment necessitàvem comprar un cotxe i en vam trobar un de molt econòmic. Malauradament, la primera setmana se li va espatllar la bomba d’aigua, i no teníem diners per pagar la reparació. Vaig trucar un germà que probablement ens podria ajudar. Ell ens va enviar un dels seus treballadors per arreglar-nos el cotxe i no va voler cobrar-nos res. De fet, ens va dir: «No patiu, ja està tot pagat». Aquest germà fins i tot ens va regalar diners! Això ens va demostrar una vegada més que Jehovà sempre cuida els seus servents i ens va recordar la importància de ser generosos amb els altres.

Quan visitàvem les congregacions, ens allotjàvem a casa dels germans. Així vam fer grans amistats que duren fins a l’actualitat. Un cop, vaig deixar a mitges a la màquina d’escriure l’informe que estava fent sobre la congregació. Al tornar a casa al final del dia, em vaig trobar que el fill de tres anys de la família que ens allotjava m’havia «ajudat» a acabar-lo. Li vaig fer broma sobre això durant molts anys.

El 1971, vam rebre una carta amb el meu nomenament com a superintendent de districte a la ciutat de Nova York. Això ens va agafar totalment per sorpresa. Quan ens vam mudar allà, jo tan sols tenia 34 anys. Tot i que vaig ser el seu primer superintendent de districte negre, els germans em van rebre amb els braços oberts.

Com a superintendent de districte gaudia de poder ensenyar sobre Jehovà cada cap de setmana als congressos de circuit. Molts superintendents de circuit tenien més experiència que jo. Un d’ells havia presentat el meu discurs de bateig. Un altre era el germà Theodore Jaracz, que va arribar a ser membre del Consell Rector. A més, hi havia molts germans d’experiència que formaven part de la família Betel de Brooklyn. Agraïa moltíssim que tant els superintendents de circuit com els betelites em fessin sentir tan còmode. Vaig poder experimentar com aquests germans eren pastors amorosos que, sobretot, confiaven en la Bíblia i sempre donaven suport a l’organització. Gràcies a la seva humilitat, la meva tasca al districte se’m va fer molt més fàcil.

El 1974, el Consell Rector va assignar un nou grup de superintendents de circuit a l’obra de districte. Així és que jo vaig tornar a servir com a superintendent de circuit, aquest cop a Carolina del Sud. En aquell moment, ja no calia que les congregacions i els circuits estiguessin separats segons el color de la pell. Allò va fer molt feliços els germans.

A finals de 1976, em van assignar al circuit de Geòrgia, que es trobava entre Atlanta i Columbus. Recordo com si fos ahir el dia que vaig haver de presentar un discurs de funeral perquè cinc nens negres havien mort quan uns piròmans van incendiar casa seva. A la seva mare l’havien portat a l’hospital degut a les ferides. Allà no deixaven d’arribar germans, tant negres com blancs, per donar-los ànim i consol. Això va ser una mostra clara de l’amor tan profund que hi ha dins el poble de Jehovà. Aquesta compassió que ens mostrem els uns als altres ens dona forces per aguantar, fins i tot les situacions més doloroses.

L’any 1977, ens van convidar a coŀlaborar uns mesos en un projecte al Betel de Brooklyn. Quan el projecte estava a punt de finalitzar, dos membres del Consell Rector es van reunir amb mi i em van preguntar si ens agradaria servir allà de forma permanent. La Ruby i jo vam acceptar la invitació.

Durant 24 anys, vaig treballar al Departament de Servei. Allà sovint havíem de respondre preguntes que ens arribaven sobre situacions difícils o delicades. Al llarg dels anys, el Consell Rector ha anat donant guia basada en principis bíblics que serveix per respondre aquestes preguntes. A més, aquesta instrucció també s’utilitza per capacitar els superintendents de circuit, ancians i pioners. La preparació que han rebut aquests germans els ha ajudat a créixer en sentit espiritual, i això ha fet que l’organització de Jehovà s’enforteixi.

Des de l’any 1995 al 2018, vaig visitar diverses sucursals d’arreu del món com a representant de la seu mundial (antigament anomenat superintendent de zona). La meva tasca consistia a reunir-me amb els comitès de sucursal, els betelites i missioners per animar-los i ajudar-los amb qualsevol problema o preocupació que tinguessin. Sempre ens ha enfortit molt a la Ruby i a mi escoltar les experiències d’aquells germans i germanes. Per exemple, l’any 2000 vam anar a la sucursal de Ruanda. Allà ens van explicar com els germans i la família Betel havien sobreviscut al genocidi de l’any 1994. Molts d’ells havien perdut els seus éssers estimats. Ens va emocionar molt veure que, tot i patir proves extremadament difícils, els germans tenien molt de goig, i una fe i esperança ben fortes.

Ara ja tenim més de 80 anys. Durant els últims 20 anys, he servit al Comitè de Sucursal dels Estats Units. Mai vaig anar a la universitat, però Jehovà i la seva organització m’han donat la millor educació que es pot rebre. Això m’ha permès ensenyar als altres veritats bíbliques que els poden beneficiar per tota l’eternitat (2 Cor. 3:5; 2 Tim. 2:2). Ha estat un gran plaer veure com la Bíblia ha ajudat moltes persones a millorar la seva vida i a tenir una amistat íntima amb el seu Pare celestial (Jm. 4:8). Sempre que podem, la Ruby i jo animem els altres a valorar el privilegi que tenim d’aprendre de Jehovà i ensenyar als altres sobre ell. Aquest és l’honor més gran que una persona pot tenir!