Vaig néixer l’any 1934. Els meus pares havien emigrat de Suïssa a Timmins, un poble miner de la província d’Ontario, al Canadà. Vora l’any 1939, la mare va començar a llegir La Torre de Guaita i a assistir a les reunions dels testimonis. Però no hi anava sola; els meus sis germans i jo sempre l’acompanyàvem. Poc temps després, es va batejar com a testimoni de Jehovà.

Al pare no li va agradar gens que fes aquest pas, però la mare estimava la veritat i estava decidida a mantenir-se lleial. Fins i tot ho va fer durant la dècada dels 40, quan al Canadà es va prohibir la nostra obra. Tot i que el pare la maltractava verbalment, ella sempre el va estimar i el va tractar amb respecte. Gràcies al seu gran exemple, els meus germans i jo vam decidir acceptar la veritat. Afortunadament, amb els anys, l’actitud del pare va anar canviant i ens va començar a tractar millor.

L’estiu de 1950, vaig assistir al Congrés «Augment de la Teocràcia», que es va celebrar a la ciutat de Nova York. Allà vaig conèixer germans d’arreu del món i vaig escoltar entrevistes molt emocionants de graduats de l’Escola de Galaad. Vaig sortir d’allà entusiasmat i molt motivat a fer més per Jehovà. Així és que, només arribar a casa, vaig emplenar la sol·licitud per servir com a pioner regular. La sucursal del Canadà em va respondre amb una carta, en la qual em recomanava que abans de res em bategés. Així és que ho vaig fer l’1 d’octubre d’aquell mateix any. Només un mes després, vaig rebre la meva primera assignació com a pioner regular a Kapuskasing, un poble que estava lluny d’on vivia la meva família.

La primavera de l’any 1951, la sucursal va animar tots els germans que parlessin francès  a plantejar-se si podrien anar a servir a la província francòfona del Quebec, ja que hi havia molta necessitat. Com que, des de petit, a casa parlàvem anglès i francès, em vaig oferir per traslladar-m’hi i em van assignar a Rouyn. Allà no coneixia ningú. L’únic que tenia era una adreça, tal com he explicat al principi. Però tot va anar prou bé. En Marcel i jo ens vam fer bons amics, i vaig gaudir molt dels quatre anys que vaig estar servint al Quebec com a pioner regular i, després, com a pioner especial.

Mentre estava al Quebec, em va fer molta il·lusió rebre la invitació per assistir a la classe número 26 de l’Escola de Galaad, que es faria a South Lansing, Nova York. Em vaig graduar el 12 de febrer de 1956, i em van assignar a l’actual Ghana, b a l’Àfrica occidental. Ara bé, abans de poder-m’hi mudar, havia d’estar «unes quantes setmanes» al Canadà per poder tramitar la documentació necessària.

Al final, vaig passar set mesos a Toronto esperant els documents. La família Cripps em va allotjar a casa seva, i allà vaig conèixer la Sheila, la seva filla. Amb el temps ens vam adonar que ens havíem enamorat i, quan estava a punt de demanar-li que es casés amb mi, va arribar el visat. Després de fer molta oració, la Sheila i jo vam decidir que el millor era que marxés a l’assignació i mantinguéssim el contacte per carta. Així veuríem si en el futur ens podríem casar. Aquella decisió no va ser gens fàcil, però amb el temps vam veure que havia estat la correcta.

Després d’un mes sencer viatjant en tren, vaixell de mercaderies i avió, finalment vaig arribar a Accra, la capital de Ghana. Allà em van nomenar superintendent de districte, i això implicava visitar els germans d’arreu de Ghana i també de la Costa d’Ivori i del Togo francès (l’actual Togo). La major part del temps viatjava tot sol amunt i avall amb un totterreny de la sucursal. Mirant enrere, puc afirmar que vaig gaudir molt de cada instant en aquella assignació!

Els caps de setmana, estava enfeinat en els diferents congressos de circuit. No teníem Sales de  Congressos, així que els germans preparaven coberts amb canyes de bambú i fulles de palmera per protegir els assistents del sol abrasador. A més, com que no hi havia neveres a les cafeteries, havien de tenir animals vius i matar-los a l’hora de preparar el dinar per als assistents.

En aquells congressos vam tenir algunes anècdotes divertides. Per exemple, un dia, mentre en Herb Jennings, c un company de Galaad, estava fent un discurs, es va escapar un vedell de la cafeteria i va començar a córrer per davant de la plataforma. El germà Jennings es va quedar en silenci. Com que l’animal estava totalment desorientat, quatre germans molt forts van aconseguir contenir-lo i tornar-lo a la cafeteria. Els assistents ho van celebrar amb aplaudiments i crits d’alegria.

Entre congrés i congrés, aprofitava per ensenyar als pobles del voltant una pel·lícula nostra que es titulava The New World Society in Action (‘La societat del nou món en acció’). Normalment, penjava una lona entre dos arbres o dos pals i hi projectava la filmació. A tothom li encantava! Per a molts, era la primera vegada que miraven una pel·lícula. Tots aplaudien entusiasmats quan veien escenes de gent batejant-se. A més, aquella pel·lícula va ajudar molts dels nostres germans a adonar-se que realment formaven part d’una organització mundial molt unida.

Quan feia uns dos anys que estava a l’Àfrica, em va fer molta il·lusió poder assistir al Congrés Internacional que es va celebrar a Nova York el 1958. En aquella època, la Sheila servia com a pionera especial al Quebec, i també va venir al congrés. Em va fer tan feliç retrobar-me amb ella! Durant tot aquell temps ens havíem estat cartejant, però ara que la tenia al davant li vaig proposar matrimoni i ella va acceptar. Llavors vaig escriure una carta al germà Knorr, d en la qual li vaig preguntar si la Sheila podria assistir a l’Escola de Galaad per poder servir amb mi a l’Àfrica, i ell hi va estar d’acord. Així és que, per fi, la Sheila va arribar a Ghana, i el 3 d’octubre de 1959 ens vam casar a Accra. Els dos estàvem totalment convençuts que Jehovà ens havia beneït molt per haver-lo posat en primer lloc a les nostres vides.

L’any 1961, ens van enviar al Camerun. Els germans em van demanar que establís una nova sucursal  al país. Així és que estava molt ocupat. A més, com que em van nomenar servent de sucursal, tenia molt a aprendre. Llavors, el 1965 ens vam assabentar que la Sheila estava embarassada. Haig de reconèixer que vam trigar un temps a mentalitzar-nos que seríem pares. Però, quan tot just començàvem a il·lusionar-nos amb aquesta nova assignació i a fer plans per tornar al Canadà, vam haver d’afrontar una terrible pèrdua.

Tristament, la Sheila va patir un avortament. El metge ens va dir que era un nen. Encara que això va passar fa més de 50 anys, no ho hem oblidat mai. És cert que aquella desgràcia ens va afectar profundament, però ens estimàvem molt la nostra assignació. Així és que no vam marxar del Camerun.

En aquest país, els germans sovint afrontaven persecució a causa de la seva neutralitat en els assumptes polítics. La situació era especialment crítica quan hi havia eleccions presidencials. La nostra por més gran es va fer realitat el 13 de maig de 1970, quan es va prohibir oficialment la nostra obra al país. El govern va confiscar la bonica sucursal que havíem estrenat feia tan sols cinc mesos i, en menys d’una setmana, tots els missioners, incloent-hi la Sheila i jo, vam ser deportats. Va ser molt dur separar-nos dels nostres estimats germans del Camerun. Els estimàvem molt i ens amoïnava pensar com afrontarien les proves que vindrien.

Durant els següents sis mesos, vam estar a la sucursal de França. Des d’allà, vaig fer tot el que vaig poder per seguir cuidant els germans del Camerun. Llavors, el desembre d’aquell mateix any, ens van enviar a la sucursal de Nigèria, ja que aquesta començaria a supervisar l’obra al Camerun. Els germans d’allà ens van rebre amb els braços oberts i vam gaudir molt els anys que vam servir amb ells.

L’any 1973, vam haver de prendre una decisió molt difícil. La Sheila havia tingut problemes greus de salut, i mentre assistíem a un congrés a Nova York, va obrir el seu cor i em va dir: «No puc més! Estic realment esgotada, i quasi sempre em trobo malament». La meva estimada dona havia servit amb mi durant més de 14 anys a l’Àfrica occidental. Estava molt orgullós d’ella! Però havia arribat el moment de fer alguns canvis. Després de parlar i orar intensament sobre el tema, vam veure que el millor era tornar al Canadà, ja que allà podria rebre una atenció mèdica més bona. Amb diferència, la decisió més dura i trista que hem pres mai ha estat deixar la nostra assignació missional i el servei a temps complet.

Quan vam arribar al Canadà, vaig començar a treballar amb un amic de tota la vida que tenia un concessionari de cotxes en un poble al nord de Toronto. Vam llogar un apartament i vam comprar mobles de segona mà. Això ens va permetre instal·lar-nos sense endeutar-nos. I és que els dos teníem molt clar que volíem portar una vida senzilla, ja que teníem l’esperança de poder tornar a servir algun dia a temps complet. El que no ens imaginàvem és que això passaria molt abans del que pensàvem.

 Els dissabtes, col·laborava en el projecte de construcció d’una nova Sala de Congressos a Norval, Ontario. Quan va acabar, em van demanar si podria ser el superintendent d’aquella sala. Aleshores, la Sheila ja es trobava una mica millor, així que vam pensar que podíem acceptar aquesta assignació. Per tant, el juny de 1974 ens vam traslladar a l’apartament d’aquella Sala de Congressos. Ens feia tan feliços poder tornar a servir a temps complet!

Afortunadament, la salut de la Sheila va continuar millorant i, dos anys més tard, vam poder acceptar una assignació en l’obra itinerant. El nostre primer circuit va ser a la província canadenca de Manitoba, coneguda pels seus hiverns gèlids. Però notàvem l’escalfor de l’amor dels germans d’allà. Tots dos vam aprendre que tant és on serveixis Jehovà; l’important és que el segueixis servint siguis on siguis.

Després d’uns anys a l’obra itinerant, el 1978 ens van convidar a servir a la sucursal del Canadà. Poc després, vaig haver d’aprendre una lliçó dolorosa però molt important. Em van assignar un discurs en francès d’una hora i mitja en una reunió especial que es va celebrar a Montreal. Tristament, no vaig ser capaç de mantenir l’atenció dels assistents, així és que un germà del Departament de Servei em va donar consell. El cert és que hauria d’haver reconegut, tal com faig ara, que no soc un gran orador, però en aquell moment el seu consell no em va fer cap gràcia. Vam tenir un xoc de personalitats, i em vaig enfadar perquè pensava que havia estat massa crític i que no m’havia encomiat. Vaig cometre l’error de no acceptar el seu consell perquè em vaig centrar en la forma en què me l’havia donat i en l’opinió que tenia d’aquell germà.

Al cap d’uns dies, un membre del Comitè de Sucursal va venir a veure’m i va parlar amb mi sobre el que havia passat. Vaig reconèixer que havia reaccionat malament, i em penedia de la meva actitud. Llavors, vaig demanar disculpes al germà que m’havia donat el consell, que va ser molt amable i em va perdonar. Aquella experiència em va ensenyar una lliçó d’humilitat que mai oblidaré (Prov. 16:18). Des de llavors, moltes vegades he fet oració a Jehovà i li he demanat que m’ajudi a no tornar a reaccionar malament davant d’un consell.

Ara, fa més de 40 anys que serveixo a la sucursal del Canadà i, des del 1985, tinc el privilegi de formar part del Comitè de Sucursal. Desgraciadament, el febrer de 2021, la meva estimada Sheila es va adormir en la mort. La seva pèrdua em va afectar molt. A més, l’edat no perdona i la meva salut se’n ressent. Però el meu servei a Jehovà em manté molt ocupat i em fa tan feliç que gairebé ni penso en la brevetat de la vida (Ecl. 5:20). Al llarg dels anys, he afrontat diverses dificultats, però en realitat he tingut moltes més alegries. Em fa increïblement feliç pensar que he pogut posar Jehovà en primer lloc en tot moment i que he gaudit de 70 anys preciosos servint-lo a temps complet. Sovint li demano en oració que els nostres joves el continuïn posant en primer lloc, ja que estic convençut que, si ho fan, gaudiran de la millor vida possible, una vida feliç i emocionant que només es pot aconseguir servint el nostre Pare celestial.