AQUESTES paraules del savi rei Salomó descriuen molt bé un desig arrelat en les persones. Potser com que la vida és curta i ningú pot escapar de la mort, la humanitat ha buscat durant segles la manera de viure més i millor. De fet, la història és plena de mites i llegendes sobre la recerca de la vida eterna.

Pensem, per exemple, en el rei sumeri Guilgameix. S’han inventat moltes llegendes sobre la seva vida. Una d’elles es relata a l’Epopeia de Guilgameix, en la qual va emprendre un perillós viatge per tal d’esbrinar com escapar de la mort, però no ho va aconseguir.

A la Xina del segle IV a. de la n. e., alguns alquimistes van intentar elaborar un elixir o una poció que contenia petites quantitats de mercuri i arseni, amb l’objectiu d’allargar la vida. Es creu que, com a conseqüència, van morir alguns emperadors xinesos. A l’edat mitjana, certs alquimistes a Europa van intentar processar l’or per tal de fer-lo comestible. Pensaven que la resistència a la corrosió d’aquest metall podria prolongar la vida.

Avui dia, alguns biòlegs i genetistes intenten descobrir per què envellim amb l’objectiu d’allargar la vida. Els seus esforços, igual que els d’aquells que buscaven l’elixir de la vida, demostren que les persones tenim l’esperança de no envellir ni morir mai. Però, quins resultats n’han obtingut?

Els científics que estudien la cèŀlula humana han desenvolupat més de 300 teories per tal d’explicar per què envellim i morim. Recentment, biòlegs moleculars han manipulat gens i proteïnes en animals de laboratori i cèŀlules humanes per alentir el procés d’envelliment, i n’han obtingut bons resultats. Aquests avenços han fet que persones amb molts recursos inverteixin en investigacions per tal d’esbrinar per què morim. A quines conclusions han arribat?

S’esforcen en va per allargar la vida. Alguns biòlegs defensen que una de les principals causes de l’envelliment es troba als telòmers, que són els extrems dels cromosomes. Els telòmers protegeixen la informació genètica de les cèŀlules quan es reprodueixen. Però quan una cèŀlula es divideix, els telòmers s’escurcen. Amb el temps, les cèŀlules deixen de dividir-se i comencen a envellir.

 Elizabeth Blackburn, premi Nobel de medicina l’any 2009, i el seu equip van identificar un enzim capaç d’endarrerir l’escurçament dels telòmers i, com a resultat, l’envelliment ceŀlular. Ara bé, el seu informe reconeix que els telòmers «no allarguen la vida com per art de màgia; no fan que visquem més del que pot durar una vida humana normal tal com la coneixem».

La reprogramació ceŀlular és una altra tècnica per intentar aturar els efectes de l’envelliment. Quan les cèŀlules són massa velles per dividir-se poden enviar senyals erronis a les cèŀlules immunitàries properes, i provocar inflamació, dolors crònics i malalties. Recentment, uns científics a França han utilitzat aquesta tècnica en persones grans, algunes amb més de 100 anys, i han aconseguit que les cèŀlules reprogramades es tornin a dividir. El cap d’aquesta investigació, el professor Jean-Marc Lemaître, va dir que això demostrava que l’envelliment de les cèŀlules és reversible.

Molts científics coincideixen en que, tot i que existeixen molts tractaments per prevenir l’envelliment, no s’ha aconseguit allargar la vida humana. És cert que l’esperança de vida ha augmentat des del segle XIX. Però això es deu principalment a les millores en la higiene, en els tractaments de les malalties infeccioses i a l’ús d’antibiòtics i vacunes. Alguns genetistes afirmen que l’esperança de vida ha arribat al seu límit natural.

Fa uns 3.500 anys, Moisès va escriure: «Els dies dels nostres anys, són setanta anys, o amb molta força, vuitanta anys: i el seu orgull és treball i aflicció, perquè la vida passa de pressa, i nosaltres volem» (Salm 90:10). Malgrat els esforços que s’estan fent per allargar la vida, aquesta continua sent bàsicament com Moisès la va descriure a la Bíblia.

D’altra banda, criatures com el tauró de Groenlàndia o la cloïssa d’Islàndia poden viure més de 200 anys, i arbres com la sequoia gegant poden viure milers d’anys. Quan comparem l’esperança de vida d’aquests i altres éssers vius amb la nostra, és possible que ens preguntem: «S’acaba tot en només 70 o 80 anys?».