Narrat per Lois Didur

Quantes vegades t’has dit: «Tant de bo no hagués pres aquella decisió»? Després de cinquanta anys en el servei a temps complet al costat de Jehovà, no recordo res desagradable que hagi durat massa temps. Deixa’m explicar-te per què.

VAIG néixer el 1939 i vaig créixer a Saskatchewan, una província rural del Canadà. Tenia quatre germanes i un germà, i la vida en una granja a les praderies era feliç. Un dia, els testimonis de Jehovà van visitar el meu pare i els vaig preguntar si Déu té nom. Amb Salm 83:19 [83:18 en NM] ens van mostrar que es diu Jehovà. Això va fer que volgués saber més de Déu i la seva Paraula.

En aquella època, els nens de les granges anaven a escoles rurals d’aula única fins als tretze anys. Per arribar-hi, anaven a cavall o caminaven molts quilòmetres. Les famílies de la zona s’ocupaven de les necessitats del mestre, i un any, els va tocar als meus pares allotjar el nou professor, en John Didur.

Jo no ho sabia, però aquest jove també tenia un profund interès en la Paraula de Déu. El meu pare era partidari del comunisme i el socialisme i, en una ocasió en què vaig lloar aquestes ideologies, en John educadament va respondre: «Cap humà no té dret a governar els altres. Aquest dret només li pertany a Déu». Això va portar a moltes converses interessants.

Com que en John havia nascut el 1931, havia escoltat que la guerra causa molts problemes. L’any 1950 va esclatar la guerra de Corea i en John va preguntar a alguns clergues sobre la seva participació a la guerra. Tots van respondre que hi podien participar. Després ho va preguntar als testimonis de Jehovà, que li van fer veure la postura  bíblica dels primers cristians sobre la guerra. En John es va batejar el 1955 i jo, l’any següent. Tots dos teníem clar que volíem utilitzar les nostres vides i energies per servir Jehovà (Sl. 37:3, 4). Ens vam casar el juliol de 1957.

Molts dels nostres aniversaris de noces coincidien amb un congrés. Estàvem contents d’estar envoltats de milers de persones que respectaven el matrimoni. L’any 1958 vam assistir per primera vegada a un congrés internacional a Nova York. Hi vam anar cinc en un cotxe des de Saskatchewan, viatjant de dia durant una setmana i fent nit en tendes. Imagina’t la sorpresa que ens vam endur quan un germà que vam conèixer a Bethlehem, Pennsilvània, ens va convidar a passar la nit a casa seva! L’acte de bondat espontani del germà ens va permetre arribar a Nova York nets i polits. Aquell congrés ens va deixar gravat que servir Jehovà és un extraordinari plaer. Com va escriure el salmista, al costat de Jehovà hi ha «delícies per sempre» (Sl. 16:11).

SERVIM COM A PIONERS

El 1959 servíem com a pioners a les praderies de Saskatchewan. Vivíem en una petita autocaravana al cim d’un turó des d’on vèiem una gran extensió de terreny. Bona part d’aquest era el nostre territori.

Un dia vam rebre una carta molt interessant de la sucursal. Vaig sortir corrents a buscar en John, que estava reparant el tractor. La carta deia que ens convidaven a servir com a pioners especials a Red Lake, Ontario. Com que no sabíem on estava, de seguida vam treure els mapes.

Que diferent era de les extenses praderies! Ara viuríem envoltats d’enormes boscos i viles construïdes a la vora de mines d’or. El primer dia, mentre buscàvem allotjament, una nena va escoltar la conversa que teníem amb la seva veïna i va córrer a explicar-ho a la seva mare, qui bondadosament ens va allotjar aquella nit. El llit estava en un soterrani brut. L’endemà vam trobar una casa de fusta de dues habitacions, sense mobles ni instal·lació de canonades; només hi havia una estufa de llenya. Vam comprar algunes coses en una botiga de segona mà i aviat ens hi vam sentir prou bé.

La congregació més propera estava a dos-cents nou quilòmetres. Molts treballadors de les mines d’or eren europeus i ens demanaven Bíblies en la seva llengua. Al cap de poc, ja dirigíem trenta cursos bíblics magnífics, i en tan sols sis mesos es va formar una petita congregació.

El marit d’una senyora amb qui estudiàvem va trucar el sacerdot perquè fes recobrar el seny a la seva dona. Quan va venir, entre altres coses ens va dir que hauríem d’estar ensenyant la Trinitat. La dona va agafar la seva Bíblia catòlica i li va dir al sacerdot que demostrés el que deia. Ell va llançar la Bíblia sobre la taula, tot dient que no necessitava provar res. Mentre marxava els va dir en ucraïnès que ens haurien de fer fora de casa, i que no ens hi haurien de deixar entrar mai més. Però el sacerdot no sabia que en John entenia ucraïnès.

Poc temps després vam marxar de Red Lake perquè en John havia de rebre instrucció per a l’obra de circuit. Aproximadament un any després, mentre en John presentava el discurs per al bateig en un congrés de districte, aquell marit estava entre els candidats! L’episodi amb el sacerdot l’havia motivat a investigar la Bíblia.

 ENFEINATS EN L’OBRA ITINERANT

En l’obra de circuit vam gaudir del plaer singular de conviure amb moltes famílies. Vam establir una relació molt estreta amb tots els qui van compartir la seva llar i vida amb nosaltres. Una vegada ens vam allotjar amb una àvia que tenia una habitació sense calefacció, situada al pis de dalt de casa seva. Ben d’hora al matí, podíem sentir aquesta germana entrar silenciosament a l’habitació per encendre el foc d’una petita estufa. Aviat tornava amb una palangana i aigua calenta perquè ens poguéssim arreglar. Vaig aprendre molt de la seva manera de fer discreta i amable.

L’obra itinerant em va ajudar a apropar-me més a Jehovà. En un circuit d’Alberta, a la zona del Far North, hi havia una vila minera on vivia només una germana. Com la veia l’organització de Jehovà? Cada sis mesos hi volàvem per estar amb ella durant una setmana i celebrar les reunions, igual que en una gran congregació de la ciutat. Era una bonica manera de recordar-nos que Jehovà cuida amb tendresa cadascuna de les seves ovelletes.

Vam seguir en contacte amb molts dels qui ens havien allotjat. Això em fa recordar un dels primers regals d’en John: una capsa de molts colors plena de paper per escriure cartes. Ens agradava molt escriure als nostres amics. Encara guardo la capsa com un tresor.

Mentre estàvem en un circuit a Toronto, un germà de la sucursal del Canadà ens va trucar per saber si serviríem a Betel. Quan volia la resposta? Si podia ser, l’endemà. I així va ser.

SERVIM A BETEL

Cada canvi d’assignació ens havia ensenyat diversos aspectes de les «delícies» d’estar al costat de Jehovà. També ho vam aprendre quan vam anar a Betel l’any 1977. Compartir estones amb alguns ungits ens va permetre conèixer les seves diferents personalitats i també l’alta estima que tenen per la Paraula de Déu.

Ens vam sentir molt bé amb la nova rutina. Per exemple, en comptes de guardar la roba en una maleta teníem un armari i, a més, podíem formar part d’una congregació. A part de les tasques que m’havien assignat, també m’agradava molt fer visites guiades per explicar quines tasques es fan a Betel, escoltar els comentaris dels germans i respondre a les seves preguntes.

El temps va passar volant i el 1997 van convidar en John a l’Escola per a membres dels comitès de sucursal a Patterson, Nova York. Després ens van preguntar si acceptaríem mudar-nos a Ucraïna. Ens van animar que ho meditéssim i féssim oració. Aquell mateix vespre ja sabíem que diríem que sí.

UNA NOVA VIDA A UCRAÏNA

Assistir l’any 1992 al congrés internacional de Sant Petersburg, Rússia, i el 1993 al de Kiev, Ucraïna, ens va fer estimar més els germans de l’Europa de l’est. A Ucraïna vivíem a L’viv, al segon pis d’una casa vella. Les finestres donaven a un pati que tenia un petit jardí, un gall vermell molt gros i unes quantes gallines. Era com viure en una granja de Saskatchewan. Els dotze que hi vivíem havíem de creuar tota la ciutat per anar a Betel ben d’hora al matí.

 Com ens sentíem a Ucraïna? Ens feia sentir poca cosa estar entre germans que s’havien mantingut ferms en la fe tot i les proves, les presons i la proscripció. Quan els elogiàvem, deien: «Ho vam fer per Jehovà». Mai no s’havien sentit abandonats. Encara ara, quan els agraeixes els gestos amables, et diuen: «Dóna les gràcies a Jehovà» perquè reconeixen que Jehovà és la Font de totes les coses bones.

Molts germans d’Ucraïna van a peu a les reunions i aprofiten el temps per parlar i animar-se els uns als altres. Alguns, fins i tot, caminen més d’una hora. De les més de cinquanta congregacions de L’viv, vint-i-una usen un gran complex de sales del Regne. Els diumenges és molt bonic veure el constant anar i venir de germans.

De seguida ens vam sentir molt a gust amb els germans i germanes, que són amables i es desviuen pels altres. Sempre han estat molt pacients amb mi quan no entenc l’idioma, fins i tot ara després de tants anys. Sovint els seus ulls expressen tant com les seves paraules.

El Congrés Internacional de Kiev del 2003 ens va confirmar que podem confiar de veritat en els germans. A l’andana del metro, plena de gom a gom, una nena se’ns va apropar i ens va dir calmadament: «M’he perdut. No trobo la meva iaia». Sabia que érem Testimonis per les targetes de solapa. Va ser molt valenta i no va plorar. L’esposa d’un superintendent de circuit que estava amb nosaltres la va portar al Departament d’objectes perduts de l’estadi, i ben aviat es va retrobar amb la seva àvia. Em va impressionar l’extraordinària confiança d’aquella nena, tot i estar envoltada de milers de desconeguts.

El maig de 2001 germans de molts països van venir a Ucraïna a la dedicació de la nova sucursal. El diumenge al matí, després del discurs especial en un estadi, un mar de germans va venir caminant per visitar les noves instal·lacions. Aquella imatge va ser inoblidable! Veure’ls venir de manera ordenada i calmada em va tocar el cor i em va fer valorar encara més les «delícies» de servir Jehovà.

UN CANVI DRÀSTIC

L’any 2004 van diagnosticar càncer a en John, i vam anar al Canadà per què rebés tractament. La primera sessió de quimioteràpia va ser tan agressiva que va passar algunes setmanes a la unitat de cura intensiva. Afortunadament va recobrar la consciència i, tot i que gairebé no podia ni parlar, als seus ulls sempre es veia l’apreci que sentia pels qui el visitaven.

Malauradament no se’n va sortir i va morir aquella tardor. Vaig sentir que m’arrencaven una gran part de mi. En John i jo haviem gaudit tant de servir Jehovà junts! Què faria ara? Vaig tornar a Ucraïna. Estic molt agraïda per l’amor dels germans de Betel i la congregació.

Mai ens hem penedit de les decisions que hem pres. Quina delícia de vida! Hem viscut envoltats de la millor companyia. Encara he d’aprendre molt sobre la bondat de Jehovà i desitjo servir-lo eternament perquè realment he experimentat ‘al seu costat, delícies per sempre’.

[Comentari de la pàgina 6]

«Mai ens hem penedit de les decisions que hem pres»

[Il·lustració de la pàgina 3]

El dia que em vaig casar amb en John

[Il·lustració de la pàgina 4]

Servint de pionera especial a Red Lake, Ontario

[Il·lustració de la pàgina 5]

Amb en John a Ucraïna, l’any 2002