Narrat per Elva Gjerde

Fa uns setanta anys, una persona que ens visitava va fer un suggeriment al meu pare que va canviar completament el curs de la meva vida. Des d’aquell dia tan important, moltes altres persones han influït en la meva vida. Al llarg dels anys, he aconseguit una meravellosa amistat que valoro més que cap altra. Deixa’m que t’ho expliqui.

VAIG néixer a Sydney, Austràlia, l’any 1932. Els meus pares eren creients, però no anaven a l’església. La meva mare em va ensenyar que Déu sempre ens vigila per castigar-nos si som entremaliats, i per això Déu em feia por. Però m’encantava la Bíblia. Quan la meva tia ens visitava els caps de setmana m’explicava moltes històries bíbliques interessants. Sempre esperava les seves visites amb molta il·lusió.

Quan jo era adolescent, el meu pare llegia una col·lecció de llibres que una senyora gran, que era testimoni de Jehovà, li havia donat a la meva mare. Al meu pare li va impressionar tant el que va llegir en aquelles publicacions cristianes que va acceptar estudiar la Bíblia amb els Testimonis. Una nit, mentre estudiava la Bíblia, em va enxampar escoltant d’amagat. El meu pare estava a punt d’enviar-me un altre cop al llit, però el visitant li va suggerir: «Per què no deixa que l’Elva s’assegui a estudiar amb nosaltres?». Això va marcar el principi d’una nova manera de viure i de la meva amistat amb el Déu verdader, Jehovà.

Poc després, el meu pare i jo vam començar a assistir a les reunions. Tot el que aprenia el va moure a fer canvis en la seva vida. Fins i tot va començar a controlar el seu caràcter. Això va fer que la meva mare i el meu germà gran, en Frank, comencessin a assistir a les reunions. * Tots quatre vam progressar i ens vam batejar com a testimonis de Jehovà. Des d’aleshores, molts germans i germanes grans han influït de manera positiva en les diverses etapes de la meva vida.

ESCULLO UNA CARRERA

Quan era adolescent m’agradava estar amb els germans i germanes grans de la congregació. Una d’elles era l’Alice Place, la germana que havia predicat per primer cop a la meva família. L’Alice era com la meva àvia. Em va ensenyar a predicar i em va animar a batejar-me i, quan tenia quinze anys, vaig aconseguir aquesta meta.

També passava molt de temps amb en Percy i la Madge (Margaret) Dunham, una parella gran. Estar amb ells va tenir un gran impacte en la meva  vida. M’encantaven les matemàtiques i el que més desitjava era ser professora. En Percy i la Madge havien estat missioners a Letònia durant els anys trenta, però quan va esclatar la Segona Guerra Mundial els van convidar a servir a Betel d’Austràlia, als afores de Sydney. Em cuidaven molt i m’explicaven moltes experiències emocionants del seu servei com a missioners. Em vaig adonar que ensenyar la Bíblia em faria sentir molt millor que ensenyar matemàtiques i vaig decidir fer-me missionera.

Per poder servir com a missionera, els Dunham em van animar a servir primer com a pionera. Així que, l’any 1948, quan tenia setze anys, em vaig unir al grup de deu joves que servien com a feliços pioners a la meva congregació a Hurstville, Sydney.

Els següents quatre anys vaig predicar a quatre ciutats diferents de Nova Gal·les del Sud i Queensland. Una de les meves primeres estudiants va ser la Betty Law (ara Remnant), una noia molt afectuosa dos anys més gran que jo. Temps després va ser la meva companya de predicació a Cowra, a uns 230 quilòmetres a l’est de Sydney. Tot i que vam estar juntes poc temps, continuem sent bones amigues.

Llavors em vaig mudar a Narrandera, a 220 quilòmetres al sud-oest de Cowra, per servir com a pionera especial. La meva nova companya, la Joy Lennox (ara Hunter), que també tenia dos anys més que jo, era una pionera entusiasta. Erem les úniques Testimonis de la ciutat. Vivíem a casa d’una parella molt hospitalària, en Ray i l’Esther Irons. Tant ells com les seves tres filles i el seu fill estaven interessats en la veritat. Durant la setmana, en Ray i el seu fill treballaven fora de la ciutat en una granja on es criaven ovelles i es cultivava blat, i l’Esther i les noies portaven una pensió. Cada diumenge, la Joy i jo preparàvem un bon dinar per a la família i per a uns dotze afamats treballadors del ferrocarril que vivien a la pensió. Amb aquest dinar pagàvem part del nostre lloguer. Després de netejar-ho tot, servíem un deliciós àpat espiritual a la família quan estudiàvem un article de La Torre de Guaita. Els Irons van ser els primers Testimonis de la congregació de Narrandera.

L’any 1951 vaig assistir a un congrés dels Testimonis de Jehovà a Sydney i vaig anar a la reunió especial per als interessats a ser missioners. Hi vam assistir més de tres-cents pioners. Nathan Knorr, del Betel de Brooklyn, es va dirigir al grup i va dir que era urgent portar la bona nova a cada racó de la Terra. Vam escoltar amb molta atenció les seves paraules. Temps després, molts dels assistents van ser els primers a predicar al Pacífic Sud i a altres zones. Em va encantar ser una dels disset australians que van convidar a la classe dinou de l’Escola de Galaad l’any 1952. Només tenia vint anys i el meu somni de ser missionera s’havia fet realitat!

SE’M REFINA

El que aprenia i la companyia dels germans a Galaad no només va augmentar el meu coneixement de la Bíblia i va enfortir la meva fe, sinó que també va influir molt en la meva personalitat. Era jove i idealista i esperava perfecció de mi mateixa i dels altres. Alguns dels meus punts de vista eren excessivament estrictes. Per exemple, em va sobtar moltíssim veure el germà Knorr jugant a pilota amb un grup de betelites joves.

Els instructors de Galaad, que tenien molta experiència i eren molt discernidors, es van adonar que ho estava passant malament, així que es  van interessar per mi i em van ajudar a corregir la manera de pensar. Poc a poc vaig començar a veure Jehovà com un Déu que ens estima i valora, no com un Déu estricte i exigent. Alguns dels meus companys de classe també em van ajudar. Una germana em va tocar el cor quan, de manera franca, em va dir: «Elva, Jehovà no utilitza un fuet. No siguis tan exigent amb tu mateixa».

Després de Galaad, a cinc de nosaltres ens van assignar a Namíbia, Àfrica. Aviat, entre tots dirigíem vuitanta cursos bíblics. M’agradava molt Namíbia i la vida de missionera, però m’havia enamorat d’un company de classe de Galaad que havien assignat a Suïssa. Vaig estar un any a Namíbia i vaig marxar a Suïssa per estar amb el meu promès. Quan ens vam casar, el vaig acompanyar en el servei com a superintendent de circuit.

M’ENFRONTO A UNA CRISI

Després de passar cinc anys molt agradables a l’obra de circuit, ens van convidar a Betel de Suïssa. Què emocionant estar envoltada de tants germans i germanes grans espirituals!

Poc després, però, vaig experimentar un xoc terrible. Vaig descobrir que el meu marit m’havia enganyat, tant a mi com a Jehovà. Després em va abandonar. Estava enfonsada! No se com ho hagués pogut suportar sense l’amor i l’ajuda dels meus estimats amics grans de la família Betel. M’escoltaven quan necessitava parlar i em deixaven estar sola quan necessitava descansar. Les seves paraules animadores i accions amables em van ajudar molt durant aquella època d’indescriptible dolor i em van ajudar a estar encara més a prop de Jehovà.

També em va ajudar recordar el que anys abans m’havien dit germans grans i savis, a qui els problemes havien ensenyat molt. Una vegada, la Madge Dunham em va dir: «Elva, en el teu servei a Jehovà t’hauràs d’enfrontar a moltes proves, però les més dures pot ser que vinguin dels més propers a tu. Quan t’enfrontis a aquestes proves, apropa’t a Jehovà. Recorda que el serveixes a Ell i no a humans imperfectes». Aquest consell m’ha guiat durant moments molt difícils. Vaig decidir que mai permetria que els errors del meu marit em separessin de Jehovà.

Temps després vaig decidir tornar a Austràlia i servir de pionera més a prop de la meva família. Durant el viatge en vaixell vaig gaudir molt de les animades converses bíbliques que sovint tenia amb un grup de passatgers. Al grup hi havia un tranquil noruec anomenat Arne Gjerde a qui li agradava molt el que els explicava. Més tard, l’Arne ens va visitar a la meva família i a mi a Sydney. Va progressar ràpidament i va acceptar la veritat. L’any 1963 ens vam casar, i dos anys després va néixer el nostre fill, en Gary.

M’ENFRONTO A UNA ALTRA PÈRDUA

L’Arne, en Gary i jo gaudíem d’una vida de família feliç. L’Arne va ampliar la nostra casa perquè els meus pares, que ja eren grans, vinguessin a viure amb nosaltres. Ara bé, sis anys després de casar-nos em vaig veure abocada a una altra desgràcia. A l’Arne li van diagnosticar càncer cerebral. Va rebre un llarg tractament de radioteràpia a l’hospital i l’anava a veure cada dia. Durant un  temps va millorar però va empitjorar i va tenir una embòlia. Tot i que em van dir que li quedaven poques setmanes de vida, va sobreviure. Temps després, va poder tornar a casa i el vaig cuidar fins que va recuperar la salut. Amb el temps va poder caminar una altra vegada i va tornar a atendre les seves responsabilitats com a ancià de congregació. El seu caràcter alegre i el seu bon humor em van fer més fàcil cuidar-lo i van contribuir molt a la seva recuperació.

L’any 1986, la seva salut va empitjorar de nou. Els meus pares ja havien mort i ens vam mudar a les precioses Muntanyes Blaves, als afores de Sydney. Ara estàvem més a prop dels nostres amics. En Gary es va casar amb la Karin, una germana espiritual i encantadora. Van suggerir que podríem viure tots junts, i en uns mesos ens vam mudar a uns quants carrers de la casa on l’Arne i jo havíem viscut.

Els últims divuit mesos de la seva vida, l’Arne no es podia moure del llit i necessitava atenció constant. Com que jo gairebé no podia sortir de casa, dedicava dues hores diàries a estudiar la Bíblia i les publicacions bíbliques. En aquelles estones d’estudi vaig descobrir molts consells savis sobre com aguantar la meva situació. També rebia afectuoses visites del germans grans de la congregació, alguns dels quals havien aguantat proves semblants. Les seves visites em feien recuperar l’ànim. L’abril de l’any 2003, l’Arne va morir amb una gran confiança en la resurrecció.

L’AJUDA MÉS GRAN QUE HE TINGUT

De jove era idealista, però m’he adonat que la vida poques vegades és com t’esperaves. He gaudit de moltes benediccions i he superat dues grans tragèdies, la pèrdua d’un marit per infidelitat i la mort de l’altre. En el transcurs de la meva vida he rebut guia i consol de diverses fonts, però qui més em segueix ajudant és «l’Ancià de dies», Jehovà Déu. (Dan. 7:9, TBS). Els seus consells han donat forma a la meva personalitat i, per això, he tingut experiències molt gratificants com a missionera. Quan han sorgit problemes, el Seu amor ‘m’ha aguantat’ i ‘el seu consol ha estat la meva delícia’ (Sl. 94:18, 19). També he gaudit de l’amor i ajuda de la meva família i d’amics ‘nascuts per a l’adversitat’ (Prov. 17:17). Molts d’ells eren persones grans molt sàvies.

Job va preguntar: «No és pròpia dels vells la saviesa, i privilegi dels molts anys el seny?» (Job 12:12, BEC). Al mirar enrere, puc afirmar que sí que ho és. Els consells dels grans m’han ajudat, el seu consol m’ha donat forces per aguantar i la seva amistat ha enriquit la meva vida. Estic molt contenta d’haver passat temps amb ells.

Ara tinc vuitanta anys i jo sóc la gran. Tot el que m’ha passat m’ha ajudat a ser més sensible a les necessitats dels més grans. Encara m’agrada molt visitar-los i ajudar-los. Però també m’agrada la companyia dels més joves. Estar amb ells m’anima, el seu entusiasme és contagiós. Quan veig que els joves busquen la meva guia em sento molt bé de poder ajudar-los.

[Nota]

[Il·lustració de la pàgina 14]

La Joy Lennox i jo quan erem pioneres a Narrandera

[Il·lustració de la pàgina 15]

L’Elva amb membres de la família Betel de Suïssa l’any 1960

[Il·lustració de la pàgina 16]

Amb l’Arne quan estava malalt