Narrat per Olivier Randriamora

«Sé viure enmig de privacions i sé viure en l’abundància; a tot arreu i en tota circumstància estic entrenat a saciar-me i a patir fam [...]. Tot ho puc en aquell qui em dóna forces» (Fili. 4:12, 13).

AQUESTES paraules de l’apòstol Pau ens han animat molt a la meva esposa Oly i a mi. Com Pau, hem après a confiar plenament en Jehovà mentre el servim a Madagascar.

L’any 1982, quan els testimonis de Jehovà van començar a estudiar la Bíblia amb la mare de l’Oly, nosaltres dos ja estàvem promesos. Vaig acceptar estudiar la Bíblia i, més tard, l’Oly també va començar a estudiar. Ens vam casar l’any 1983 i l’any 1985 ens vam batejar. Just després, vam començar a servir com a pioners auxiliars i, al juliol de 1986, com a pioners regulars.

Al setembre de 1987 vam començar a servir com a pioners especials. La primera assignació va ser en una petita ciutat al nord-oest de Madagascar, on no hi havia cap congregació. A l’illa hi ha uns divuit grups ètnics principals i moltíssims clans, i els costums i tradicions populars són molt diversos. L’idioma oficial és el malgaix, però també hi ha diferents dialectes. Així que ens vam posar a aprendre el dialecte que parlava la gent de la zona on estàvem servint, i això va fer que les persones de la comunitat ens acceptessin més ràpidament.

Al principi érem els únics assistents a les reunions. Cada diumenge, feia una conferència pública i l’Oly fins i tot aplaudia! Fèiem tot el programa de l’Escola de predicació teocràtica, i quan l’Oly feia les seves assignacions simulava parlar amb una altra persona a qui predicava. Quin descans quan el superintendent de circuit bondadosament ens va suggerir modificar les reunions!

Com que no podíem confiar que el correu arribés sempre a temps, no rebíem regularment la mesada. Per tant, vam aprendre a viure amb poca cosa. Una vegada, no teníem prou diners per als bitllets d’autocar per anar al congrés de circuit, a uns 130 quilòmetres de distància. Llavors vam recordar el bon consell que ens havia donat un germà: «Explica-li a Jehovà els teus problemes. Després de tot, treballes per a Ell». Així que vam fer una oració i vam decidir anar a peu. Però just abans de marxar, un germà ens va fer una visita que no esperàvem i ens va regalar diners, just la quantitat per als bitllets d’autocar!

A L’OBRA DE CIRCUIT

Al febrer de 1991 em van nomenar superintendent de circuit. El petit grup ja havia augmentat  a nou publicadors, tres d’ells estaven batejats i unes cinquanta persones assistien a les reunions. Després de ser entrenat, vam servir a un circuit de la capital, Antananarivo. L’any 1993, ens van assignar a un circuit a l’est del país. La vida allà era molt diferent a la de la ciutat.

Per visitar les congregacions i els grups aïllats anàvem a peu, de vegades uns 145 quilòmetres a través de muntanyes de densos boscos. Només portàvem el més imprescindible però, de vegades, quan el discurs del superintendent de circuit incloïa una presentació de diapositives, anàvem més carregats. L’Oly portava el projector de diapositives i jo una bateria de cotxe de dotze volts.

Sovint caminàvem uns 40 quilòmetres al dia per visitar la següent congregació. Quan viatjàvem, pujàvem i baixàvem per camins de muntanya, travessàvem rius i anàvem per camins de fang. De vegades, dormíem a la vora del camí, però normalment intentàvem trobar un poble per buscar allotjament. Algun cop preguntàvem a desconeguts si ens deixarien passar la nit a casa seva. Després de trobar un lloc on dormir, començàvem a preparar el menjar. L’Oly demanava una olla per cuinar i anava a buscar aigua al riu o llac més proper, mentre que jo demanava una destral per tallar llenya per cuinar. Tot això portava el seu temps. De tant en tant, compràvem un pollastre que havíem de matar i netejar.

Després de menjar anàvem a buscar més aigua per banyar-nos. De vegades dormíem a la cuina. Quan plovia, si queia aigua de la teulada, dormíem inclinats contra una paret per no mullar-nos.

Sempre intentàvem predicar a les persones que ens deixaven passar la nit a casa seva. Quan arribàvem a casa dels germans, la seva amabilitat i hospitalitat ens commovia. Apreciaven de tot cor la nostra visita, i això compensava qualsevol inconvenient que haguéssim tingut pel camí.

Quan ens quedàvem a casa dels germans, els ajudàvem amb les feines de la casa. Així tenien temps per predicar amb nosaltres. No esperàvem luxes ni menjars especials perquè sabíem que els nostres germans no s’ho podien permetre.

VISITEM ELS GRUPS AÏLLATS

Ens agradava visitar els grups aïllats, on els germans ja tenien preparat un horari ple d’activitats. Gairebé mai teníem temps per descansar (Mc. 6:31). Una vegada, una parella de Testimonis va convidar a casa seva tots els seus estudiants de la Bíblia, que eren uns quaranta. L’Oly va ajudar la germana a conduir uns vint estudis i jo vaig ajudar el germà a conduir-ne la resta. De seguida que marxava un estudiant, començàvem amb el següent. Més tard, vam fer una pausa per celebrar les reunions de congregació i, després, vam continuar amb els estudis. De vegades, els dies de predicació maratonians acabaven després de les vuit del vespre!

Quan vam visitar un altre grup, cap a les vuit del matí tots ens vam dirigir al territori, un poble proper. Cap al migdia, després del llarg viatge pel bosc, hi vam arribar. Ens vam treure la  roba vella que portàvem per al camí i ens vam posar roba neta. Tot seguit vam començar a predicar casa per casa. Hi havia poques cases però molts publicadors, així que en uns trenta minuts vam fer tot el territori i vam marxar cap al següent poble. Després de predicar-hi, vam fer el llarg viatge de tornada. Al principi, aquesta manera de predicar ens va desanimar, ja que havíem invertit molt de temps i esforços però només havíem predicat més o menys una hora. Tot i això, els germans estaven contents, no es van queixar.

Un grup aïllat de Taviranambo estava situat prop del cim d’una muntanya. Allà hi vam trobar una família de Testimonis que vivien en una casa d’una sola habitació. Al costat hi havia un petit habitacle on se celebraven les reunions. De sobte, el nostre amfitrió va començar a cridar en veu alta: «Germans!». Des del cim de la següent muntanya, una veu va contestar: «Què?». El nostre amfitrió va cridar: «Ha arribat el superintendent de circuit!». La resposta va ser: «Que bé!». Sembla ser que el missatge va arribar a altres que vivien encara més lluny. De seguida, va començar a arribar gent a la reunió i, a l’hora de començar, hi havia més de cent persones.

PROBLEMES AMB EL TRANSPORT

L’any 1996 ens van assignar a un circuit prop d’Antananarivo. Aquest circuit també tenia els seus reptes. No hi havia transport públic regular que anés als afores. Teníem programat visitar un grup a Beankàna (Besakay), a uns 240 quilòmetres d’Antananarivo. Després de negociar amb el conductor, vam pujar en una camioneta que viatjava en aquella direcció. La camioneta ja portava uns trenta passatgers, alguns d’ells estirats al sostre i d’altres penjats al darrere.

I com sempre passa, la camioneta es va espatllar i vam haver de continuar a peu. Després de caminar un parell d’hores, va passar un camió que va parar. Tot i que estava ple de gent i objectes i no hi havia lloc per seure, hi vam pujar igualment. Més tard vam arribar a un riu, però estaven reparant el pont. Altra vegada vam haver de continuar a peu. Finalment, vam arribar a un petit poble on vivien alguns pioners especials. Encara que no teníem programat visitar aquell poble, vam predicar amb ells mentre esperàvem que reparessin el pont i que passés un altre mitjà de transport.

Va passar una setmana abans no passés un vehicle i, aleshores, vam reprendre el viatge.  El camí estava ple de clots enormes. Moltes vegades havíem d’ajudar a empènyer el vehicle, amb aigua fins als genolls, i sovint ensopegàvem i quèiem. Ben d’hora a la matinada, vam arribar a un petit poble on vam baixar del vehicle. Vam deixar el camí principal i vam seguir a peu fins arribar al nostre destí a través de camps d’arròs, amb aigua bruta fins a la cintura.

Era la primera vegada que visitàvem aquella zona, així que vam decidir predicar algunes persones que estaven treballant als camps d’arròs i preguntar-los on vivien els Testimonis de la zona. Quina sorpresa! Aquells treballadors eren els nostres germans espirituals!

ANIMEM ELS ALTRES A SERVIR A TEMPS COMPLET

Amb el pas del temps, ens ha omplert de goig veure els resultats d’animar els altres a servir a temps complet. Mentre visitàvem una congregació que tenia nou pioners regulars, vam animar cadascun d’ells a fixar-se la meta d’ajudar un altre publicador a ser pioner. Sis mesos més tard, quan vam tornar a visitar la congregació, el número de pioners havia augmentat a vint-i-dos. Dues germanes pioneres van animar els seus pares, que eren ancians, a ser pioners regulars. A la vegada, ells van animar un altre ancià a acompanyar-los en aquest servei. Poc temps després, van nomenar pioner especial el tercer ancià i, posteriorment, ell i la seva dona van començar en l’obra de circuit. I els altres dos ancians? Un serveix com a superintendent de circuit i l’altre és un voluntari en la construcció de sales del Regne.

Cada dia que passa agraïm a Jehovà la seva ajuda i reconeixem que no haguéssim aconseguit res per les nostres pròpies forces. De vegades ens cansem i ens posem malalts, però ens fa feliços pensar en els resultats de la nostra predicació. Jehovà fa avançar la seva obra, i estem contents de tenir-hi una petita participació al servir com a pioners especials. Sens dubte, hem après la valuosa lliçó de confiar en Jehovà, qui ‘ens dóna forces’.

[Comentari de la pàgina 6]

Hem après la valuosa lliçó de confiar en Jehovà

[Mapa/Il·lustracions de la pàgina 4]

Madagascar, anomenada l’illa vermella, és la quarta illa més gran del planeta. La terra és vermella i hi ha moltes espècies que només es troben en aquesta illa

[Il·lustració de la pàgina 5]

Viatjar era un dels reptes més grans que vam afrontar

[Il·lustracions de la pàgina 5]

Ens agrada estudiar la Bíblia amb les persones