Narrat per Max Lloyd

Era l’any 1955. Un company missioner i jo estàvem a la nostra assignació a Paraguai, Amèrica del Sud. Un dia, ben tard a la nit, un turba molt enfadada va envoltar la casa on estàvem i es va posar a cridar: «El nostre déu és un déu sanguinari i vol la sang dels estrangers». Com vam acabar en aquesta situació?

TOT va començar anys enrere a Austràlia, on vaig créixer i on Jehovà em va començar a ensenyar a fer la seva voluntat. L’any 1938, el meu pare va acceptar d’un Testimoni el llibre Enemigos. Els meus pares no estaven contents amb els clergues de la zona, que deien que parts de la Bíblia eren faules. Més o menys un any després els meus pares van simbolitzar la seva dedicació a Jehovà batejant-se. Des d’aleshores, fer la voluntat de Jehovà es va convertir en el més important per a la nostra família. La meva germana Lesley, que era cinc anys més gran que jo, es va batejar després, i jo l’any 1940, quan tenia nou anys.

Poc després de començar la Segona Guerra Mundial, van prohibir la impressió i distribució de publicacions bíbliques dels Testimonis de Jehovà a Austràlia. Jo era petit, i vaig aprendre a explicar les meves creences només utilitzant la Bíblia. Em vaig acostumar a portar-la a l’escola per mostrar per què no saludava la bandera o no donava suport a la guerra (Èx. 20:4, 5; Mt. 4:10; Jn. 17:16; 1 Jn. 5:21).

Molts companys d’escola no s’ajuntaven amb mi perquè deien que era un «espia alemany». En aquella època, quan a l’escola miràvem alguna pel·lícula, s’esperava que, abans que comencés, tothom s’aixequés i cantés l’himne nacional. Com que em quedava assegut, dos o tres nens m’intentaven aixecar de la cadira agafant-me pels cabells. Amb el temps em van expulsar de l’escola per ser lleial a les meves creences. Però vaig poder acabar els meus estudis des de casa.

HO ACONSEGUEIXO

Quan vaig complir catorze anys, em vaig posar la meta de servir com a pioner. Però em vaig desanimar molt quan els meus pares em van dir que primer havia de buscar una feina i treballar. Em feien col·laborar amb les despeses de casa, però em van prometre que quan tingués divuit anys podria ser pioner. Això va portar a que parléssim moltes vegades sobre els diners que guanyava. Jo els deia que volia guardar els diners per quan fos pioner, però ells me’ls demanaven.

 Quan va arribar el moment per ser pioner, els meus pares es van asseure amb mi i em van dir que havien dipositat en un compte d’estalvis els diners que els havia donat. Llavors me’ls van tornar perquè em comprés roba i altres coses que necessitaria per ser pioner. M’estaven ensenyant a cuidar de mi mateix i no esperar que altres ho fessin per mi. Mirant enrere, m’adono que el que em van ensenyar m’ha servit de molt.

Quan la Lesley i jo érem petits, a casa sovint s’hi quedaven pioners i gaudíem molt de predicar amb ells. Els caps de setmana els dedicàvem a predicar casa per casa, a predicar al carrer i a conduir cursos bíblics. En aquells anys, la meta per a un publicador era de seixanta hores al mes. La mare gairebé sempre ho aconseguia, i ens va donar un excel·lent exemple a la Lesley i a mi.

SERVEIXO COM A PIONER A TASMÀNIA

La meva primera assignació com a pioner va ser a l’illa australiana de Tasmània, on ja hi havia la meva germana i el seu marit. Però poc després van marxar per assistir a la quinzena classe de l’escola bíblica de Galaad. Jo era molt tímid, i era la primera vegada que vivia fora de casa. Així que alguns deien que no aguantaria més de tres mesos. Abans d’acabar el primer any, el 1950, em van nomenar servent de companyia o de congregació, el que ara s’anomena coordinador del consell d’ancians. Més tard, em van nomenar pioner especial, i un altre germà jove va ser el meu company.

La nostra assignació va ser una ciutat de mines de coure aïllada on no hi havia Testimonis. Vam arribar en autocar a mitja tarda i vam passar la primera nit en un hotel vell. L’endemà, vam preguntar a les persones a les que predicàvem si sabien d’alguna habitació per llogar. A l’acabar el dia, un senyor ens va dir que parléssim amb el diaca perquè la casa del pastor, al costat de l’església presbiteriana, estava buida. El diaca va ser amigable i ens va deixar la casa. Era estrany sortir cada dia de la casa del pastor per anar a predicar.

El territori era fructífer. Teníem bones converses i començàvem molts cursos bíblics. Quan les autoritats eclesiàstiques de la capital se’n van assabentar i van saber que els testimonis de Jehovà vivien a la casa del pastor, van exigir al diaca que ens fes fora immediatament. Altra vegada no teníem on dormir!

El dia següent, després de predicar fins a mitja tarda, vam buscar un lloc on passar la nit. La tribuna de l’estadi va ser el millor que vam trobar. Vam amagar-hi les maletes i vam continuar predicant. S’estava fent fosc, però vam decidir visitar unes quantes cases més per acabar el carrer. En una de les cases un home ens va oferir allotjament en una petita casa de dues habitacions que hi havia darrere la seva propietat.

 A L’OBRA DE CIRCUIT I A GALAAD

Després d’uns vuit mesos en aquesta assignació, vaig rebre una invitació de Betel d’Austràlia per servir com a superintendent de circuit. No m’ho podia creure perquè només tenia vint anys. Després de rebre entrenament durant un parell de setmanes, vaig començar a visitar les congregacions per animar-les. Els qui eren més grans que jo, que eren gairebé tots, no em menyspreaven per ser jove, sinó que respectaven la feina que feia.

Viatjàvem de maneres molt diferents entre congregació i congregació. Una setmana anàvem en autocar, una altra en tramvia, en cotxe o al darrere d’una moto, intentant que no caiguessin ni la maleta ni la bossa de predicar. Gaudíem molt de quedar-nos a casa dels germans. Un servent de companyia, o de congregació, tenia moltes ganes que em quedés a casa seva, tot i que no estava acabada de construir. Aquella setmana el meu llit va ser la banyera, però va ser una setmana molt animadora en sentit espiritual!

L’any 1953 em vaig endur una altra sorpresa quan vaig rebre una sol·licitud per a la vint-i-dosena classe de l’escola de Galaad. Però la meva alegria estava barrejada amb ansietat. La meva germana i el seu marit s’havien graduat de Galaad el 30 de juliol de 1950 i els havien assignat al Pakistan. En menys d’un any, ella es va posar malalta i va morir. Com se sentirien els meus pares si marxava a un altre país tan poc temps després? Em van dir: «Ves i serveix Jehovà on et digui». No vaig tornar a veure el pare, va morir l’any 1957.

Poc després, cinc germans australians i jo vam fer un viatge de sis setmanes en vaixell cap a la ciutat de Nova York. Durant el trajecte, llegíem la Bíblia, estudiàvem i predicàvem als passatgers. Abans d’anar a les oficines de l’escola a South Lansing, vam assistir al congrés internacional de juliol de 1953 al Yankee Stadium. L’assistència màxima va ser de 165.829 persones.

A la nostra classe érem cent vint estudiants, i proveníem de tots els racons de la Terra. Fins el dia de la graduació no ens van dir on aniríem a servir. Tan aviat com vam poder, vam sortir corrents cap a la biblioteca de Galaad per conèixer millor els països on ens havien assignat. Vaig descobrir que la meva assignació, Paraguai, era un país on hi havia moltes revolucions polítiques. Poc després d’arribar-hi, un matí vaig preguntar als altres missioners quina «celebració» hi havia hagut durant la nit. Van riure i van dir: «Has viscut la teva primera revolució. Mira cap a fora». Hi havia soldats per tot arreu!

UNA EXPERIÈNCIA ÚNICA

Una vegada vaig acompanyar el superintendent de circuit a visitar una congregació aïllada i projectar la pel·lícula La Sociedad del nuevo mundo en acción. Vam viatjar durant vuit o nou hores, primer  en tren, després en carro de cavalls i finalment en carro de bous. Portàvem un generador i un projector de pel·lícules. Finalment hi vam arribar i el dia següent el vam passar visitant granges i convidant tothom a la projecció de la pel·lícula aquella nit. Hi van assistir unes quinze persones.

Després d’uns vint minuts de pel·lícula ens van dir que entréssim a la casa tan ràpid com poguéssim. Vam agafar el projector i vam entrar-hi. Llavors uns homes van començar a cridar, a disparar armes i a vociferar: «El nostre déu és un déu sanguinari, i vol la sang dels estrangers». Allà només hi havia dos estrangers, i jo era un d’ells! Els qui havien anat a veure la pel·lícula no van deixar que la turba entrés a la casa. Però els opositors van tornar cap a les tres de la matinada disparant les seves armes, i van prometre que ens atraparien quan tornéssim cap al poble.

Els germans van parlar amb el cap de policia, i aquella tarda va venir amb dos cavalls per portar-nos al poble. Pel camí, cada cop que passàvem prop d’un grup d’arbres o d’arbustos, el cap de policia treia l’arma i inspeccionava la zona. Em vaig fixar que el cavall era un bon mitjà de transport, així que en vaig aconseguir un.

ARRIBEN MÉS MISSIONERS

Tot i l’oposició del clergat, la predicació continuava tenint èxit. L’any 1955 van arribar cinc nous missioners. Entre ells hi havia una jove germana del Canadà, l’Elsie Swanson, una graduada de la vint-i-cinquena classe de Galaad. Durant un temps vam estar junts a la sucursal abans no l’assignessin a un altre poble. Havia dedicat la seva vida a servir Jehovà, tot i que els seus pares no la van ajudar gaire i mai van acceptar la veritat. El 31 de desembre de 1957, l’Elsie i jo ens vam casar i vam viure tot sols en una casa missional al sud de Paraguai.

Teníem un pou al pati del darrere però no teníem aigua corrent a casa. Per tant, no teníem dutxa, ni vàter, ni rentadora. Ni tan sols teníem nevera, i per això havíem d’anar a comprar menjar cada dia. Però la vida senzilla i la bona relació amb els germans i germanes de la congregació van fer que fos una etapa molt feliç de la nostra vida de casats.

L’any 1963, poc després de tornar a Austràlia per visitar la meva mare, aparentment per l’emoció de tornar-me a veure després de deu anys,  va tenir un atac de cor. S’acostava el temps de tornar al Paraguai, i havíem de prendre una de les decisions més importants de la nostra vida. Deixaríem la meva mare en un hospital, esperant que algú la pogués cuidar, i tornaríem a l’assignació que tant estimàvem o ens quedaríem a Austràlia? Després de fer moltes oracions, l’Elsie i jo vam decidir quedar-nos i cuidar la meva mare. Vam poder cuidar-la i continuar en el ministeri a temps complet fins que l’any 1966 va morir.

Va ser un privilegi servir en l’obra de circuit i districte a Austràlia i ser instructor de l’Escola del ministeri del Regne per als ancians. Després va canviar de nou la nostra vida. Em van assignar a servir com a membre del primer Comitè de Sucursal d’Austràlia. Llavors, em van nomenar president del Comitè de Construcció per construir una nova sucursal. Amb l’ajuda de molts treballadors disposats i d’experiència vam construir una bonica sucursal.

Després em van assignar al departament de Servei, que supervisa la predicació del país. També vaig rebre el privilegi de visitar altres sucursals arreu del món com a superintendent de zona per ajudar i animar els germans. Vaig visitar germans de diferents països que, per ser obedients i fidels a Jehovà, havien estat anys i fins i tot dècades a la presó i en camps de concentració. Això va enfortir la meva fe de manera molt especial.

LA NOSTRA ASIGNACIÓ ACTUAL

Després d’un esgotador viatge de zona l’any 2001, vaig rebre una carta d’invitació per servir com a membre del nou Comitè de Sucursal dels Estats Units, a Brooklyn. Després de meditar-hi en oració, vam acceptar l’assignació de bon grat. Han passat més d’onze anys i encara estem a Brooklyn.

Estic molt content de tenir una esposa que és feliç fent tot el que Jehovà li demana. Ara tenim 81 anys i la nostra salut és raonablement bona. Esperem amb il·lusió gaudir de les ensenyances de Jehovà per tota l’eternitat i de les moltíssimes benediccions que portarà a aquells qui continuen fent la seva voluntat.

[Comentari de la pàgina 19]

Una setmana anàvem en autocar, una altra en tramvia, en cotxe o al darrere d’una moto, intentant que no caiguessin ni la maleta ni la bossa de predicar

[Comentari de la pàgina 21]

Esperem amb il·lusió gaudir de les ensenyances de Jehovà per tota l’eternitat

[Il·lustracions de la pàgina 18]

Esquerra: A l’obra de circuit a Austràlia

Dreta: Amb els meus pares

[Il·lustració de la pàgina 20]

El 31 de desembre de 1957, el dia del nostre casament