FA UNS anys, la Rúbia (1), una germana que ara té trenta anys, va anar a visitar la Sandra (2), una pionera que servia en una petita congregació del sud del Brasil. Allà va succeir una cosa que va impressionar la Rúbia de tal manera que li va canviar la vida per complet. Què va passar? Deixem que ella mateixa ens ho expliqui.

«Vaig acompanyar la Sandra a visitar una senyora que estudiava la Bíblia. A mig estudi, la dona va dir: “Per cert, Sandra, tinc tres companyes de feina que també volen estudiar, però ja sé que vas de bòlit i que ho tens tot ple. Per això els he dit que hauran d’esperar el seu torn”. No podia creure el que sentia! Hi havia tanta gent que  volia conèixer Jehovà que la Sandra els havia de posar en llista d’espera. Quina gran diferència amb el meu territori, on era tan difícil trobar algú que volgués estudiar la Bíblia! En aquell precís instant vaig desitjar quedar-me en aquella vila per ajudar la gent, així que poc després em vaig mudar de la gran ciutat al poblet de la Sandra.»

Com li va anar a la Rúbia? Ens ho explica: «Dos mesos després ja dirigia quinze cursos bíblics i, encara que sembli difícil de creure, al poc temps també tenia una llista d’espera!».

En Diego (3), un germà que ara té poc més de vint anys, va visitar dos pioners que servien a Prudentópolis, un petit poble al sud del Brasil. Aquella visita el va impactar tant que va decidir examinar la qualitat del seu ministeri. En Diego explica: «A la meva congregació seguia la llei del mínim esforç i predicava poc. Però quan vaig visitar aquells pioners i em van explicar les seves experiències, no vaig poder fer altra cosa que comparar l’alegre disposició que tenien amb la meva actitud passota. Veure les seves cares de felicitat i el seu entusiasme per la predicació va fer que desitgés tenir una vida tan significativa com la seva». Després d’aquella visita, en Diego va emprendre el servei de pioner.

Si ets jove, t’ha passat mai com a en Diego, que potser surts a predicar i vas a les reunions però que també sents que la teva predicació és rutinària i poc emocionant? Creus que pots fer alguna cosa per assaborir l’experiència de servir on calen més publicadors? És possible que et faci una mica de por deixar un estil de vida còmode, però tingues present que hi ha molts joves que s’han atrevit a canviar les seves metes i les seves preferències per servir Jehovà més plenament. Vegem ara un altre cas, el d’en Bruno.

Fa uns anys, en Bruno (4), qui ara té vint-i-vuit anys, va estudiar en una prestigiosa escola de música per convertir-se en director d’orquestra. Era tan bon estudiant que fins i tot, en algunes ocasions, l’havien convidat a dirigir una orquestra simfònica. Tenia al  davant una carrera prometedora. «Tot i això, sentia que em faltava alguna cosa», comenta en Bruno. «M’havia dedicat a Jehovà, però sabia que no li estava donant el màxim, i per això em punxava la consciència. Vaig decidir explicar a Jehovà en oració com em sentia i vaig parlar amb alguns germans d’experiència. Després de pensar-ho detingudament, em vaig decidir a posar el ministeri en primer lloc, vaig deixar l’escola de música i vaig acceptar el repte de mudar-me a una zona amb més necessitat de predicadors.» Quin va ser el resultat?

En Bruno va fer un gran canvi a la seva vida i es va mudar a Guapiara, un poble d’uns set mil habitants situat a gairebé dos-cents seixanta quilòmetres de São Paulo. «Vaig anar a viure a una casa petita que no tenia ni nevera, ni televisió ni connexió a Internet. En canvi, hi havia altres coses que eren noves per a mi: un hort i un camp d’arbres fruiters!» En Bruno servia en una petita congregació de la zona, i un cop per setmana omplia la motxilla amb una mica de menjar, aigua i algunes publicacions i se n’anava a predicar amb la moto a les zones rurals, on encara hi havia molta gent que mai havia escoltat la bona nova. Com se sentia amb aquesta nova situació? Diu: «Dirigia divuit cursos bíblics! Veure com els estudiants anaven fent canvis em feia sentir molt feliç». I afegeix: «En aquell moment em vaig adonar que havia trobat el que buscava: la gran satisfacció de saber que estava posant el Regne en primer lloc. Mai no hauria gaudit d’aquest privilegi si m’hagués centrat a buscar coses materials». Però, com es va mantenir en Bruno mentre vivia a Guapiara? «Donant classes de guitarra», respon amb un somriure. I és que en Bruno, en certa manera, encara és un maestro de la música.

La Mariana (5), qui ara té prop de trenta anys, va viure una experiència semblant a la d’en Bruno. Tot i que era advocada i es guanyava molt bé la vida, no se sentia completament satisfeta. Diu: «Em semblava que tot l’esforç que feia era “un afany buit”» (Ecl. 1:17). Alguns germans i germanes la van animar a fer-se pionera i, després de donar-hi unes  quantes voltes, ella i tres amigues més, la Bianca (6), la Caroline (7) i la Juliana (8), van decidir anar a ajudar durant un temps a una congregació a Barra do Bugres, un poble remot prop de Bolívia que estava situat a milers de quilòmetres de casa seva. Com els va anar?

La Mariana relata: «En principi volia quedar-m’hi només tres mesos, però quan va ser el moment de marxar ja dirigia quinze cursos bíblics! I és clar, els estudiants encara necessitaven més ajuda per seguir progressant. Per això, no em vaig veure amb cor de dir-los que marxava. Senzillament m’hi havia de quedar!». I això és exactament el que van fer totes quatre. Creus que per a la Mariana ara la vida tenia més sentit? Ella mateixa ens ho explica: «Saber que Jehovà m’està usant per ajudar la gent a canviar la seva vida em fa sentir molt bé. És una benedicció saber que dedico el meu temps i les meves energies a una tasca que realment val la pena». La Caroline també ens expressa un sentiment que comparteixen les quatre: «Quan me’n vaig a dormir estic molt satisfeta perquè m’he esforçat al màxim en el servei a Jehovà. Ara, la meva vida se centra en ajudar les persones amb qui estudio la Bíblia, i és fantàstic veure com progressen. Veig clarament com es compleixen aquestes paraules: “Tasteu i veureu que n’és, de bo, Jahvè”» (Sl. 34:9 [34:8 en NM]).

Jehovà se sent molt feliç de veure que cada cop hi ha més joves arreu del món que s’ofereixen de tot cor a predicar la bona nova del Regne, encara que s’hagin de desplaçar a zones aïllades de l’altra punta del planeta (Sl. 110:3, BEC; Prov. 27:11). Gràcies a aquesta disposició, experimenten les meravelloses benediccions de Jehovà (Prov. 10:22, Fundació Bíblica Catalana, ed. 1930).