EL FEBRER anterior, 122 pioners s’havien trobat a South Lansing (Nova York) per assistir a la dissetena classe de l’Escola de Galaad. Entre els futurs missioners hi havia en Lowell Turner i en William (Bill) Kasten, ambdós de Michigan, en Richard Kelsey, d’Iowa, i en Ramon Templeton, de Califòrnia. Ben aviat, els quatre es van fer bons amics.

Uns cinc mesos més tard, tothom es va alegrar en saber que el germà Nathan Knorr vindria des de la seu mundial per visitar els estudiants. Els quatre joves havien expressat el desig de servir junts al mateix país, si era possible. Sabrien res més de les assignacions que els esperaven? I tant!

L’expectació a la classe va augmentar quan el germà Knorr va començar a anunciar les assignacions que els estudiants rebrien a l’estranger, i els primers a qui va demanar que pugessin a la plataforma van ser ells quatre. Nerviosos però alleujats, finalment van saber que estarien junts. Però, on anirien? Els seus companys de classe, sorpresos, van irrompre amb un fort i llarg aplaudiment quan va anunciar que els enviaven a Alemanya.

Per aquella època, els Testimonis d’arreu del món estaven meravellats de la trajectòria de fidelitat que els seus germans alemanys havien demostrat des de 1933 sota el règim nazi. Després de la II Guerra Mundial, molts estudiants recordaven les remeses de roba i els paquets de l’organització CARE (l’antiga Cooperative for American Remittances to Europe) amb articles de primera necessitat que van enviar als seus germans europeus. Aquests servents de Déu alemanys van ser extraordinaris exemples de fe, determinació, valentia i confiança en Jehovà. En Lowell recorda que, al rebre l’assignació, va pensar que podria conèixer personalment aquells estimats germans. Ara entenem perquè aquella nit tothom estava tan entusiasmat i calia fer tantes trucades.

El vint-i-set de juliol de 1951, el vaixell de vapor Homeland va salpar de l’East River de Nova York i els quatre amics van emprendre un viatge  d’onze dies cap a Alemanya. El germà Albert Schroeder, un dels instructors de Galaad que més tard va formar part del Consell Rector, ja els havia ensenyat unes quantes frases en alemany. Ara que eren a bord i hi havia uns quants passatgers alemanys, potser en podrien aprendre més. Però semblava que tots parlaven diferents dialectes de l’alemany. Quin embolic!

El dimarts set d’agost al matí, després d’uns quants marejos per causa del viatge, els germans van posar els peus en terres alemanyes. Per fi eren a Hamburg! Per tot arreu van veure les cicatrius d’una guerra que havia acabat només sis anys abans i, amb aquelles imatges tan tristes al cap, van viatjar tota la nit en un tren fins a Wiesbaden, on hi havia la sucursal.

El dimecres al matí es van trobar amb el primer Testimoni a Alemanya, un germà amb un nom ben típic. En Hans els va portar en cotxe des de l’estació de tren fins a Betel, on els va deixar a les mans d’una germana gran una mica caparruda i que no parlava anglès. Era evident que ella pensava que podia superar les barreres lingüístiques parlant més alt, però com més pujava el volum, més frustrats se sentien tots. Al final va aparèixer el germà Erich Frost, el servent de sucursal, que els va donar una càlida benvinguda en anglès. Les coses anaven millorant.

Cap a finals d’agost, els quatre van assistir al seu primer congrés a Alemanya, el qual es va celebrar a Frankfurt i es titulava «Adoració neta». L’entusiasme i el desig de predicar d’aquells quatre joves es va intensificar al veure que l’assistència màxima va ser de 47.432 persones i que es van batejar 2.373 nous Testimonis. Però només uns quants dies després, el germà Knorr els va dir que es quedarien a Betel.

En Ramon desitjava ser missioner, i per això ja havia refusat un cop servir a Betel d’Estats Units. Pel que fa a en Richard i en Bill, a ells tampoc els havia passat pel cap anar a Betel. Però el goig que van obtenir d’aquesta assignació els va convèncer  totalment que Jehovà sempre sap què és el millor. I és que confiar en la seva guia en comptes de confiar en els nostres desitjos és l’opció més assenyada. Els qui han après aquesta lliçó són feliços al servir Jehovà allà on sigui i en qualsevol assignació que els hagi donat.

Molts betelites d’Alemanya estaven contents de tenir americans amb qui practicar l’anglès. Però un dia, al menjador, les seves esperances se’n van anar en orris. El germà Frost, amb el seu to enèrgic, va començar a parlar en alemany sobre alguna cosa que semblava molt seriosa. La majoria dels germans es van quedar callats, amb els ulls clavats als plats. Els nouvinguts, malgrat que no entenien res, es van adonar que allò tenia a veure amb ells. Per això, quan el germà Frost va cridar: «VERBOTEN!» («Prohibit!») i ho va repetir més alt per a més èmfasi, els quatre joves es van inquietar. Què havien fet?

L’àpat es va acabar, i tothom va marxar a corre-cuita. Més tard, un germà els va explicar: «Per ajudar-nos, heu de saber alemany. Per això el germà Frost ha dit que, fins que no l’hagueu après, parlar en anglès amb vosaltres està absolutament VERBOTEN!».

La família Betel va obeir sense pensar-s’ho dues vegades. Així que els joves no només van aprendre alemany, sinó també que els germans que ens aconsellen amorosament sovint ho fan pel nostre bé, tot i que al principi pugui ser difícil d’aplicar. El consell del germà Frost mostrava el seu interès per l’organització de Jehovà i l’amor que sentia pels seus germans. a Imagina’t com devia créixer l’amor dels quatre joves per aquest germà!

Els amics que serveixen Déu ens poden ensenyar lliçons molt valuoses i, a la vegada, ens poden ajudar a ser millors amics de Jehovà. Els quatre joves van aprendre moltíssim dels fidels germans alemanys (tants, que no els podem esmentar tots per nom). Però també van aprendre els uns dels altres. En Richard explica: «En Lowell sabia una mica d’alemany i se li donava bé, però a nosaltres no. Com que era el més gran, sempre ens dirigíem a ell quan sorgien qüestions sobre l’idioma o quan calia prendre la iniciativa». En Ramon recorda: «Va ser fantàstic que un  germà ens oferís el seu xalet a Suïssa per passar les primeres vacances després d’un any a Alemanya. Serien dues setmanes tots sols, sense haver de barallar-nos amb l’alemany! Però en Lowell em va aixafar la guitarra a l’insistir que cada dia analitzéssim el text en alemany. Al final, tots vam aprendre una gran lliçó: fes cas del que et diuen els qui volen el millor per a tu, fins i tot quan no hi estiguis d’acord. Tenir aquesta actitud ens ha ajudat moltíssim al llarg dels anys, i ens ha permès sotmetre’ns més fàcilment a la direcció teocràtica».

Els quatre amics també van aprendre a valorar els punts forts de cadascú, tal com diu Filipencs 2:3: «Amb humilitat considereu els altres superiors a vosaltres mateixos». Per això, en Lowell, en Ramon i en Richard dignificaven en Bill confiant-li les tasques que pensaven que duria a terme millor que ells. «Quan calia prendre mesures dràstiques o desagradables per resoldre assumptes espinosos, ens dirigíem a en Bill», recorda en Lowell. «Tenia l’habilitat de saber resoldre les situacions desagradables i, malgrat que tots sabíem com actuar, no teníem ni el valor ni la capacitat de fer-ho igual que ell.»

Un a un, els quatre amics es van anar casant. Com que la seva amistat es basava en l’amor per Jehovà i pel servei a temps complet, tots estaven decidits a buscar una parella que posés Déu en primer lloc. A més, el servei a temps complet els havia ensenyat que donar és millor que rebre, i que els desitjos personals van per darrere dels interessos del Regne. Per això, van escollir germanes que havien emprès el servei a temps complet per iniciativa pròpia i, gràcies a això, els seus matrimonis van ser molt feliços.

Si volem que una amistat o un matrimoni duri eternament, cal que Jehovà també en formi part (Ecl. 4:12). Tot i que les esposes d’en Bill i d’en Ramon van morir, ambdós han experimentat el goig de tenir al costat una esposa fidel. En Lowell i en Richard encara gaudeixen del suport de les seves esposes, i en Bill, que es va tornar a casar, va saber escollir una esposa que li va permetre continuar en el servei a temps complet.

En els darrers anys, els quatre amics han tingut assignacions que els han dut a llocs tan diferents com Alemanya, Àustria, Luxemburg, Canadà o els Estats Units. Per això, no han pogut passar junts tant de temps com els hauria agradat. Però, tot i que els separava la distància, sempre es van mantenir en contacte i s’alegraven dels èxits dels seus amics i ploraven les seves penes (Rm. 12:15). Amics com aquests no s’han de donar mai per descomptat, sinó que s’haurien d’atresorar com a regals de Jehovà (Prov. 17:17). Què estrany és trobar bons amics en aquest món malvat! En canvi, els Testimonis gaudim de l’amistat dels nostres germans d’arreu del món i, per sobre de tot,  de la de Jehovà i Jesucrist. Sens dubte, tots nosaltres podem tenir moltíssims amics.

Com és normal, la vida d’aquells nois no sempre ha estat un camí de roses. Han experimentat el dolor de perdre un cònjuge, l’estrès d’enfrontar-se a una malaltia greu, les preocupacions de cuidar els pares envellits, les dificultats d’educar un fill mentre se serveix a temps complet, la por de les noves assignacions i els problemes de fer-se gran. Però han comprovat per ells mateixos que els amics, estiguin a prop o lluny, t’ajuden a superar amb èxit tots i cadascun del reptes de la vida.

Què bé que en Lowell, en Ramon, en Bill i en Richard es dediquessin a Jehovà amb divuit, dotze, onze i deu anys respectivament, i que tots emprenguessin el servei a temps complet entre els disset i els vint-i-un anys! Van fer exactament el que diu Eclesiastès 12:1: «Recorda’t del teu Creador, els dies de la teva joventut».

Si ets un noi jove i pots, accepta la invitació de Jehovà d’emprendre el servei a temps complet. Gràcies a la seva bondat amorosa, podràs gaudir de les mateixes alegries que van experimentar aquells quatre joves. Per exemple, tindràs l’oportunitat de ser superintendent de circuit, de districte o de zona, de servir a Betel i fins i tot al comitè de la sucursal, de ser instructor de l’Escola del ministeri del Regne i de l’Escola del servei de pioner o de pronunciar discursos als congressos. No t’imagines fins a quin punt es van alegrar aquells quatre germans a l’adonar-se que desenes de milers de persones s’han pogut beneficiar de la seva tasca! Tot això ha estat possible perquè de joves van respondre a l’amorosa invitació de Jehovà de servir-lo de tot cor (Col. 3:23).

Avui, en Lowell, en Richard i en Ramon tornen a servir junts a la sucursal de Selters (Alemanya). Tristament, en Bill va morir l’any 2010 mentre servia com a pioner especial als Estats Units. Quina llàstima que la mort estronqués una amistat a quatre bandes que va durar gairebé seixanta anys! Però el nostre Déu no oblida mai els seus amics. Per això, no dubtis que sota el seu regnat restaurarà les amistats entre cristians que s’hagin trencat temporalment per culpa de la mort.

Poc abans de morir, en Bill va escriure: «Dels seixanta anys que ha durat la nostra amistat, no recordo cap moment desagradable. La nostra relació sempre ha estat molt especial per a mi». Tenint molt present que la seva amistat continuarà al món nou, els seus tres amics afegeixen ràpidament: «I això no ha fet més que començar!».