Aquesta és tan sols una de les moltes qüestions ètiques i morals importants que afronten les parelles si decideixen sotmetre’s a la fecundació in vitro (FIV). Cada parella és responsable davant Jehovà a l’hora de decidir què fer. Tenir una visió general d’aquesta tècnica de reproducció assistida els pot ajudar a prendre una decisió.

Al 1978, una dona d’Anglaterra va ser la primera a donar a llum el que molts van anomenar nadó proveta. No s’havia pogut quedar embarassada perquè tenia les trompes de Fal·lopi obstruïdes, cosa que no permetia als espermatozous arribar fins a l’òvul(s). Per mitjà d’una intervenció quirúrgica se li va extreure un òvul madur, el van col·locar en un recipient de vidre i es va fecundar amb l’esperma del marit. Es va deixar que l’embrió recent format es desenvolupés en una substància de nutrients i després es va inserir a l’úter de la dona, on s’hi va implantar. Amb el temps, va tenir una nena. Aquest procediment, i les seves variants, es va arribar a anomenar fecundació in vitro (en vidre), o FIV.

Tot i que els detalls de la tècnica FIV poden variar d’un país a l’altre, normalment implica el següent: durant setmanes, la dona es pren fàrmacs potents per estimular la producció d’òvuls. Al marit potser se li sol·licita una mostra d’esperma fresc que aconsegueix per mitjà de la masturbació. Després d’un rentat de semen, aquest i els òvuls es cultiven junts en el laboratori. És possible que es fecundi més d’un òvul i comencin a dividir-se, formant embrions. Després d’un o més dies, aquests embrions acabats de formar s’avaluen detingudament per tal de veure quins són defectuosos i quins semblen saludables i amb més probabilitats d’implantar-se i desenvolupar-se. Normalment, cap al tercer dia es transfereixen dos o tres dels millors embrions a l’úter de la dona per augmentar les probabilitats d’embaràs. Si s’implanten un o dos embrions, la dona queda  embarassada i s’espera que, amb el temps, doni a llum.

Però, què passa amb els embrions que no es van transferir, com ara els que semblaven menys saludables o defectuosos? Per si sols, aquests embrions sobrants aviat deixarien de ser viables. Abans que això passi, es poden congelar en nitrogen líquid. Amb quin propòsit? En cas de fallida en el primer cicle de FIV, es podrien utilitzar alguns d’aquests embrions en cicles posteriors, a un preu més baix. Però és ara quan sorgeixen les qüestions ètiques. A moltes parelles, igual que a la de la pregunta del principi, els costa molt decidir què fer amb els embrions congelats. Potser la parella s’ha fet gran o la seva situació econòmica no és gens favorable i, per això, no volen tenir més fills. O potser temen els riscos que comporta un embaràs múltiple. * A més, la situació es complica si un dels cònjuges, o tots dos, mor o es torna a casar. A moltes parelles els preocupa tant aquest assumpte que, al final, algunes decideixen seguir pagant durant anys el servei de conservació d’embrions congelats.

Al 2008, un embriòleg va dir al The New York Times que molts pacients no sabien què fer amb els embrions sobrants. L’article va explicar: «Al menys hi ha 400.000 embrions congelats a les clíniques de tot el país i cada dia se n’hi afegeixen més [...]. Els embrions poden ser viables durant una dècada o més si es congelen adequadament, però no tots sobreviuen quan són descongelats». (Cursiva nostra.) Aquesta realitat fa que alguns cristians es parin a pensar detingudament en aquest assumpte. Per què?

Les parelles cristianes que s’enfronten amb qüestions relacionades amb FIV fan bé de pensar en la següent situació mèdica. Un cristià potser ha de decidir què fer amb un familiar en situació  terminal que està connectat a una unitat de suport vital, com per exemple un respirador. Els cristians verdaders estan en contra de descuidar la salut. Valoren molt la vida d’acord amb Èxode 20:13 i Salm 36:10 (36:9 en NM). La revista ¡Despertad! del 8 d’agost de 1974, va dir: «Ja que respecten el punt de vista de Déu sobre la santedat de la vida, a causa de la seva consciència i per obeir les lleis governamentals, aquells qui vulguin ajustar la seva vida als principis bíblics mai recorrerien a l’eutanàsia», que és un acte intencionat per posar fi a la vida del pacient. En algunes situacions, però, una unitat de suport vital és l’única opció per a què el malalt segueixi vivint. Els familiars han de decidir si el desconnectaran de la màquina o no.

És cert que aquesta no és la mateixa situació a la que s’enfronta una parella que va utilitzar FIV i que ara té embrions guardats. Però una opció que potser se’ls ofereix és retirar els embrions del banc de conservació i deixar que es descongelin. Sense l’ambient artificial del congelador, els embrions aviat es deteriorarien fins al punt de no ser viables. La parella ha de decidir si ho permetrà (Gàl. 6:7).

Una parella que es va sotmetre a FIV podria escollir seguir pagant el servei de congelació d’embrions o fer-los servir en el futur per intentar tenir un fill. Però una altra podria decidir descongelar-los ja que, al seu entendre, només es mantenen viables per mitjans artificials. Cada parella és responsable d’utilitzar la seva consciència formada per la Bíblia i prendre una decisió que honori Déu. El seu desig hauria de ser tenir una consciència tranquil·la i, alhora, no passar per alt la consciència dels altres (1 Tim. 1:19).

Un expert en endocrinologia reproductiva va notar que la majoria de les parelles «estaven confoses i molt afectades per la responsabilitat de decidir què fer amb els embrions [congelats]». I va concloure: «Per a moltes parelles, sembla que cap decisió sigui bona».

És evident, doncs, que els cristians verdaders que es plantegen utilitzar FIV haurien d’avaluar tot el que implica aquesta tecnologia. La Bíblia aconsella: «El prudent veu el perill i s’amaga, però els incauts passen avant i ho paguen» (Prov. 22:3, BEC).

Aquesta pot semblar una solució, però no és la manera bíblica de resoldre el problema. Per entendre la raó, primer analitzem l’objectiu d’una declaració de promesa de fidelitat, per a què existeix i quan es pot aplicar.

El document és una declaració escrita signada davant testimonis per una parella que no es pot casar per la raó que esmentarem en els següents paràgrafs. En aquest document prometen ser fidels l’un a l’altre i legalitzar la seva unió tan aviat com sigui possible.La congregació considerarà que la parella s’ha promès fidelitat davant Déu i els homes i, per tant, podrà veure aquesta unió com si hagués estat validada per les autoritats civils.

Quan s’utilitza la declaració de promesa de fidelitat? Jehovà va instituir el matrimoni i el té en alta estima. El seu Fill va dir: «El que Déu va unir,  que l’home no ho separi» (Mt. 19:5, 6; Gèn. 2:22-24). I va afegir: «El qui repudia la seva muller, si no és per causa de fornicació [immoralitat sexual], i es casa amb una altra, comet adulteri» (Mt. 19:9). Per tant, la «fornicació», o el que és el mateix, la immoralitat sexual, és l’única base bíblica per posar fi a un matrimoni. Per exemple, si un home té relacions sexuals fora del matrimoni, l’esposa innocent pot decidir divorciar-se d’ell o no. Si decideix divorciar-se’n, ella és lliure de tornar-se a casar.

No obstant això, en alguns països, sobretot en el passat, la religió dominant no acceptava el que la Bíblia diu clarament sobre el divorci. Al contrari, ensenyava que no es pot concedir el divorci per cap motiu. En alguns llocs on la religió ha exercit una gran influència, el codi civil no permet el divorci, encara que fos per la raó que Jesús va dir. Ara bé, en altres països el divorci està permès, però els tràmits són molt llargs, complicats i difícils, i pot portar molts anys aconseguir-lo. És com si la religió o el govern ‘posessin impediments’ a allò que Déu accepta (Ac. [Fe.] 11:17).

Per exemple, una parella potser viu en un país on el divorci és impossible o extremadament difícil d’aconseguir, tal vegada perquè costa molts anys validar-lo. Si han fet tot el que han pogut per obtenir el divorci d’un matrimoni anterior i que, a vista de Déu, estan lliures per tornar-se a casar, podrien signar una declaració de promesa de fidelitat. La congregació cristiana ha fet aquesta provisió amorosa per a aquests països. Però no s’ha preparat per als països on el divorci és possible, encara que els tràmits siguin cars o complexes.

Alguns que viuen en un país on és possible el divorci han volgut signar una declaració de promesa de fidelitat i, així, evitar els problemes que comporta aconseguir un divorci. Però aquesta no és la raó correcta per utilitzar aquest document.

En el cas que ens ocupa, l’home i la dona viuen junts i es volen casar. Tots dos estan lliures bíblicament i cap d’ells està lligat a un cònjuge anterior. La qüestió és que la situació de l’home en el país és il·legal i el govern no autoritza que una persona en aquesta situació es casi. (A molts països, les autoritats permeten que dues persones es casin, tot i que una d’elles, o totes dues, no estigui en situació legal.) En el cas d’aquesta parella, el país permet el divorci i, per tant, el document de promesa de fidelitat no és una opció vàlida. No és que un dels dos necessiti el divorci i el país no el concedeixi, ja que tots dos estan lliures per casar-se. Per tant, què poden fer? Podrien anar a un país on la seva situació no sigui cap obstacle per casar-se legalment. O potser es poden casar al país on resideixen actualment si l’home fa els passos per legalitzar la seva situació.

Així doncs, la parella pot posar la seva vida en harmonia amb les normes de Déu i amb la llei del Cèsar (Mc. 12:17; Rm. 13:1). De fet, s’espera que ho faci. Aleshores, podran qualificar per al bateig (Heb. 13:4).