BEN d’hora al matí, una dona surt de casa i troba un paquet al graó de la porta d’entrada. L’agafa i mira al voltant, però al carrer no hi ha ningú. Algun desconegut el deu haver deixat allà durant la nit. La dona obre un mica el paquet i de seguida entra a casa i tanca la porta. És clar! Són publicacions bíbliques proscrites! Abraça el paquet i fa una oració en silenci per agrair a Jehovà l’aliment espiritual tan valuós que ha rebut.

Escenes com aquesta van succeir a Alemanya durant els anys trenta. Després que els nazis pugessin al poder el 1933, es va proscriure l’obra dels Testimonis de Jehovà a gran part del país. «Estàvem convençuts que cap decret humà com aquell podria impedir que es parlés de Jehovà i del seu nom», diu en Richard Rudolph, qui ara té més de cent anys. * «Les publicacions bíbliques eren eines importants per estudiar i predicar. Però, a causa de la proscripció, ja no les teníem disponibles fàcilment, i ens preguntàvem com continuaria l’obra.» En Richard aviat es va adonar que podria ajudar d’una manera molt poc comuna: a les ombres de les muntanyes (Jut. 9:36).

Si viatges a contracorrent pel riu Elba, arribaràs al massís del Riesengebirge (o Krkonoše), situat on actualment hi ha la frontera que separa la República Txeca de Polònia. Tot i que només té una alçada d’uns 1.600 metres, a aquestes muntanyes se les ha anomenat l’illa àrtica del mig d’Europa. Els cims estan coberts fins a tres metres de neu la meitat de l’any. La boira espessa que els pot envoltar de cop i volta sorprèn els qui subestimen el clima variable de la zona.

Al llarg dels segles, aquest massís ha estat una frontera natural entre províncies, regnes i estats. Antigament, moltes persones feien contraban a través de les muntanyes perquè no era fàcil fer  vigilància en aquest terreny. Als anys trenta, quan el Riesengebirge separava Txecoslovàquia d’Alemanya, alguns Testimonis decidits van començar a utilitzar les rutes dels contrabandistes que ja no es feien servir. Per què? Per portar publicacions bíbliques molt preuades des de llocs on era més fàcil obtenir-les. Quan en Richard era jove, va ser un d’ells.

«Als caps de setmana, anàvem a les muntanyes vestits d’excursionistes en grups de set nois o més», recorda en Richard. «Vam estar unes tres hores per creuar les muntanyes des del cantó alemany fins a Špindieruv-Mlýn», un lloc turístic del cantó txec situat a uns setze quilòmetres i mig. En aquella època, molts alemanys vivien a la zona. Un d’ells era un granger que va estar disposat a cooperar amb els germans. Amb un carro tirat per cavalls, que normalment s’usava per transportar turistes, anava a una ciutat propera per recollir les caixes de publicacions que s’enviaven amb ferrocarril des de Praga. Les amagava al paller de la seva granja fins que arribaven els missatgers que les portarien al cantó alemany.

En Richard continua dient: «Després d’arribar a aquella granja, carregàvem les motxilles, que havien estat dissenyades especialment per transportar càrregues pesades. Cadascun de nosaltres portava uns cinquanta quilos». Perquè no els descobrissin, feien la ruta de nit. L’Ernst Wiesner, qui aleshores servia com a superintendent de circuit a Alemanya, va descriure algunes de les mesures de seguretat que prenien: «Dos germans anaven més endavant i, quan trobaven algú, de seguida feien senyals amb les llanternes. Això indicava als germans que anaven uns cent metres endarrere que s’havien d’amagar entre els arbustos fins que els dos germans que anaven davant tornessin i diguessin una contrasenya, la qual canviaven cada setmana». Ara bé, els policies alemanys que portaven uniformes de color blau no eren l’únic perill.

«Un vespre vaig haver de treballar més estona», recorda en Richard, «i, per això, vaig marxar cap al cantó txec més tard que els meus germans. Era  fosc i hi havia boira, i jo tremolava al caminar sota la gelant pluja. Em vaig perdre entre els pins nans i no vaig trobar la sortida fins unes hores més tard. Molts excursionistes han mort en aquestes circumstàncies. Vaig trobar els germans ben d’hora l’endemà al matí quan feien el camí de tornada».

Durant uns tres anys, el grupet de germans valents anava a les muntanyes cada setmana. A l’hivern, usaven esquís o trineus per transportar aquelles càrregues tan preuades. En alguna ocasió, grups de fins a vint germans van creuar la frontera a plena llum del dia seguint rutes d’excursionistes. Per fer veure que tan sols eren un grup d’excursionistes, els acompanyaven germanes. Algunes anaven al capdavant i, quan sospitaven que hi havia algun perill, llançaven els barrets enlaire.

Què passava quan tornaven del seu viatge nocturn? Es feien preparatius per assegurar-se que les publicacions es distribuïssin immediatament. Com? S’empaquetaven de manera que semblessin sabons i es portaven a l’estació de ferrocarril de Hirschberg. Aleshores, s’enviaven a diferents zones d’Alemanya, on germans i germanes els entregaven discretament tal com s’ha descrit al començament. Aquesta xarxa de distribució clandestina estava tan entreteixida que si es filtrava qualsevol informació podria tenir conseqüències serioses. De fet, un dia hi va haver un contratemps que va venir d’una font inesperada.

El 1936 es va descobrir un magatzem de publicacions prop de Berlín. Entre les coses que hi van trobar, hi havia tres paquets d’un remitent desconegut de Hirschberg. La policia va analitzar la lletra del remitent per identificar un membre important del grup clandestí i, finalment, el va arrestar. Poc després, en Richard Rudolph i un altre germà també van ser detinguts. Com que els arrestats van assumir tota la responsabilitat, durant un temps altres germans van poder continuar fent aquests viatges, cada vegada més perillosos.

Les publicacions transportades en motxilles a través del Riesengebirge van ser un subministrament important d’informació bíblica per als germans alemanys. Però aquesta no va ser l’única ruta que es va usar. Fins el 1939, quan les forces alemanyes van ocupar Txecoslovàquia, hi havia rutes semblants al llarg de la frontera amb aquest país. I alguns Testimonis d’Alemanya i d’altres països fronterers, com ara França, els Països Baixos i Suïssa, també es van arriscar molt per proveir d’aliment espiritual els germans que patien persecució.

Avui dia, disposem de moltes publicacions en diferents formats. Tant si obtens una publicació a la Sala del Regne com si la descarregues del lloc web jw.org/cat, per què no reflexiones en tots els esforços que s’han fet? Potser no s’han hagut de creuar de nit cims coberts de neu, però segur que molts germans abnegats han hagut de treballar de valent perquè la puguis tenir.