Segurament coneixes algú que s’ha divorciat; de fet, potser en coneixes molts. Això és perquè el divorci és el nostre pa de cada dia. Per exemple, un estudi fet a Polònia mostra que les persones d’uns trenta anys que porten casades de tres a sis anys tenen més possibilitats de divorciar-se. Però el divorci no està limitat a la gent d’aquesta edat.

«Les estadístiques mostren que [a Europa] la meitat dels casats es divorciaran», informa l’Instituto de Política Familiar d’Espanya. I el panorama no és gaire diferent en altres països desenvolupats.

Què comporta aquest desenllaç tan comú? Una experimentada consellera matrimonial d’Europa de l’Est explica: «El divorci fa oficial el que en realitat ja ha passat: s’ha trencat la relació i hi ha hagut una posterior separació, fet molt dolorós en sentit emocional». També afegeix que després sol venir «un torrent d’emocions molt intenses i extremes, com ara la ira, el penediment, la decepció, la desesperació i la vergonya». De vegades aquests sentiments porten a pensar en el suïcidi. «Quan finalment el divorci es fa efectiu als tribunals, comença la següent etapa. La persona que s’ha divorciat, dominada per sentiments de buidor i soledat, es pot preguntar: “Ara que m’he divorciat, qui sóc exactament? Quin és el meu propòsit a la vida?”.»

Recordant com es va sentir fa uns anys, l’Eva * diu: «Em vaig sentir molt avergonyida quan els meus veïns i companys em van posar l’etiqueta de “la divorciada”. Estava molt enfadada. M’havien abandonat amb dos fills petits i ara havia de fer de mare i de pare». L’Adam, qui havia sigut un ancià respectable durant dotze anys, comenta: «He perdut tant d’amor propi que de vegades estic ple d’ira i vull allunyar-me de tothom».

A causa de la gran ansietat que els produeix pensar en el futur, alguns s’han d’esforçar per recuperar l’estabilitat, inclús anys després de divorciar-se. Potser pensen que ningú s’interessa per ells. A més, com diu una columnista que escriu sobre aquest tema, ara han de «canviar els costums i aprendre a enfrontar-se als problemes ells sols».

L’Estanislau recorda: «Quan ens vam divorciar, la meva exdona no em deixava veure les meves dues filles petites. Allò va fer que sentís que ningú es preocupava per mi, i que fins i tot Jehovà m’havia abandonat. Vaig perdre les ganes de viure. Però amb el temps em vaig adonar que havia estat molt equivocat». A la Wanda, una germana que s’havia divorciat, la feia patir la incertesa sobre  el futur: «Estava segura que després d’un temps la gent, inclús els germans, no s’interessarien gens per mi ni pels meus fills. Però ara puc veure que els germans ens van fer molt de costat i em van ajudar mentre m’esforçava per educar els meus fills com a adoradors de Jehovà».

Amb aquests comentaris hauràs pogut notar que després de divorciar-se a alguns els envaeixen les emocions negatives. Poden arribar a tenir una visió pèssima d’ells mateixos al pensar que no valen res i que no mereixen que ningú els pari atenció. A més d’això, poden tornar-se crítics amb la gent que els envolta i, com a resultat, poden començar a pensar que la congregació és freda i poc empàtica. Tot i això, experiències com les de l’Estanislau i la Wanda mostren que les persones que s’han divorciat poden arribar a adonar-se que els seus germans i germanes s’interessen de debò en ells. De fet, els companys cristians ajuden els germans divorciats de manera excepcional, fins i tot quan al principi aquesta ajuda els passa desapercebuda.

Hem de recordar que, tot i que ens esforcem al màxim, els germans que s’han divorciat poden sentir-se sols de tant en tant. Especialment, les germanes poden tenir la impressió que hi ha poques persones que s’interessen en elles. L’Alícia admet: «Ja fa vuit anys que em vaig divorciar, però de vegades encara em sento poca cosa. En aquests moments tendeixo a aïllar-me i cedeixo a les llàgrimes i als sentiments d’autocompassió».

Tot i que les emocions a les quals ens hem referit són normals en una persona que s’ha divorciat, la Bíblia aconsella no aïllar-se. No fer cas d’aquest consell podria portar a rebutjar «tota bona saviesa» (Prov. 18:1, TBS). Qui se sent sol ha d’entendre que una manera de demostrar aquesta «bona saviesa» és no buscar contínuament consell o consol d’una persona de l’altre sexe. Així no donarà peu a desenvolupar sentiments romàntics impropis.

Els nostres companys de creença que s’han divorciat poden sentir-se abatuts per emocions que representen un gran repte, com ara la preocupació pel futur i els sentiments de soledat o, fins i tot, de rebuig. Com que sabem que aquests sentiments són molt comuns i, alhora, difícils de superar, hauríem d’imitar Jehovà al donar el nostre suport a aquests germans i germanes (Sl. 55:23 [55:22 en NM]; 1 Pe. 5:6, 7). Podem estar segurs que apreciaran molt tota l’ajuda que els puguem oferir. En efecte, a la congregació trobaran l’ajuda d’amics verdaders (Prov. 17:17; 18:24).