EL MEU pare va néixer a Graz (Àustria) el 1899; això vol dir que durant la Primera Guerra Mundial era jovenet. El 1939, poc després que esclatés la Segona Guerra Mundial, va ser reclutat per l’exèrcit alemany. Va morir l’any 1943 mentre lluitava a Rússia. Desgraciadament, així és com vaig perdre el meu pare quan jo tenia uns dos anys. No vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo, i sempre he trobat molt a faltar la figura d’un pare, sobretot quan em vaig adonar que la major part dels nens de l’escola en tenien un. Més tard, quan era adolescent, em va consolar aprendre que tenim un Pare celestial molt superior que no pot morir (Hab. 1:12).

Quan tenia set anys em vaig unir al moviment juvenil dels Escoltes (Boy Scouts), una organització mundial fundada a Gran Bretanya el 1908 pel tinent general de l’exèrcit Robert Stephenson Smyth Baden-Powell. El 1916 va crear la branca dels Llobatons per als petits de la meva edat.

M’agradava anar d’acampada els caps de setmana perquè dormíem en tendes, portàvem uniformes i marxàvem al so dels tambors. Però el que més m’agradava era estar amb els altres escoltes, cantar al voltant d’una foguera al capvespre i fer jocs al bosc. A més, aprenia molt de la natura, i allò em feia valorar les obres del nostre Creador.

Els escoltes han de fer cada dia una bona obra; és la seva màxima. Entre nosaltres, ens saludàvem dient: «Sempre a punt». Allò m’encantava. En la nostra tropa hi havia més de cent nois; la meitat eren catòlics, l’altra meitat eren protestants i un era budista.

Des del 1920, cada pocs anys s’han celebrat trobades internacionals d’Escoltes anomenades jamborees. L’agost del 1951 vaig assistir a la setena Jamboree Escolta Mundial a Bad Ischl (Àustria) i l’agost del 1957 vaig estar present en la novena, a Sutton Park, prop de Birmingham (Anglaterra). A aquesta última hi vam assistir uns 33.000 escoltes de 85 països i territoris diferents. A més, ens van visitar unes 750.000 persones, entre elles la reina Elisabet d’Anglaterra. Per a mi, allò era una germandat mundial. Però poc m’imaginava en aquell moment que aviat formaria part d’una germandat molt més impressionant, una germandat espiritual.

A la primavera del 1958, ja estava a punt d’acabar la meva formació com a cambrer al Grand Hotel Wiesler de Graz. En Rudolf Tschiggerl, un company de feina que era mestre pastisser, em va  predicar informalment. Jo mai havia sentit res sobre la veritat. Em va parlar de la Trinitat i em va dir que no era bíblica, però jo defensava aquella doctrina i volia demostrar-li que estava equivocat. M’estimava molt en Rudolf, i per això el volia convèncer que tornés a ser catòlic.

En Rudolf, a qui anomenàvem Rudi, em va aconseguir una Bíblia, accedint a la meva petició que fos una versió catòlica. La vaig començar a llegir i vaig veure que havia posat un tractat de la Societat Watchtower a dins. Jo no volia les seves publicacions perquè pensava que podien aparentar ser correctes però en realitat ser falses, però sí que estava disposat a parlar de la Bíblia amb ell. En Rudi va ser molt prudent i no em va tornar a oferir publicacions. Durant uns tres mesos, vam tenir diverses converses sobre la Bíblia que sovint s’allargaven fins el capvespre.

Un cop vaig acabar la meva formació a l’hotel de Graz, la meva mare em va pagar un curs de direcció hotelera en una escola de Bad Hofgastein que estava relacionada amb el Grand Hotel d’allà. Així doncs, em vaig mudar a aquell poble situat en una vall dels Alps, i de vegades treballava a l’hotel per anar guanyant experiència.

En Rudi va enviar la meva nova adreça a la sucursal de Viena, que a la vegada la va reenviar a dues missioneres, l’Ilse Unterdörfer i l’Elfriede Löhr. * Un dia, la recepcionista de l’hotel em va avisar que fora hi havia dues dones en un cotxe que volien parlar amb mi. Em va sobtar perquè no tenia ni idea de qui podien ser, però hi vaig anar. Temps després em vaig assabentar que, abans de la Segona Guerra Mundial, havien estat encarregades d’introduir publicacions clandestinament durant el temps de proscripció a l’Alemanya nazi. Abans de començar la guerra, la policia secreta alemanya (la Gestapo) les va arrestar i les va enviar al camp de concentració de Lichtenburg. Més endavant, durant la guerra, van ser transferides al camp de Ravensbruck, prop de Berlín.

Com que aquelles germanes eren més o menys de l’edat de la meva mare, les respectava molt i no volia fer-los perdre el temps perquè potser unes setmanes o uns mesos més tard ja no voldria seguir amb aquelles converses. Per això els vaig demanar que em portessin una llista de textos sobre la doctrina catòlica de la successió apostòlica. Pensava que si la portava al capellà i ho parlava amb ell, m’adonaria de quina era la veritat.

L’ensenyança de la successió apostòlica afirma que els papes són successors directes de l’apòstol Pere (l’església mal interpreta les paraules de Jesús a Mateu 16:18, 19). A més, el catolicisme declara que el papa, a qui els catòlics anomenen Sant Pare, és infal·lible en temes doctrinals quan parla ex cathedra, és a dir, en el seu  càrrec com a papa. Jo creia en això, i pensava que si ell havia proclamat que la doctrina de la Trinitat és verdadera, llavors ho havia de ser. Però si el papa no és infal·lible, aquesta doctrina podia ser falsa. Per això s’entén que per a molts catòlics l’ensenyança de la successió apostòlica sigui la més important, ja que totes les altres doctrines depenen d’aquesta.

El capellà no va poder contestar les meves preguntes, però em va donar un llibre del seu prestatge sobre doctrina catòlica que parlava de la successió apostòlica. Me’l vaig endur a casa, tal com em va suggerir, el vaig llegir i vaig tornar amb més dubtes. Al final, com que el capellà no era capaç de respondre a les meves preguntes, em va dir: «Ni jo et puc convèncer, ni tu em pots convèncer a mi. [...] Que et vagi bé!». Era evident que no volia tornar a parlar de la Bíblia amb mi.

Arribat aquest punt, ja estava preparat per estudiar la Bíblia amb l’Ilse i l’Elfriede. Em van ensenyar moltes coses de l’autèntic Sant Pare celestial, Jehovà (Jn. 17:11). Com que en aquella zona encara no hi havia congregacions, les dues germanes dirigien les reunions a casa d’una família que tenia interès, on hi assistia molt poqueta gent. Entre les dues analitzaven la major part de la informació perquè no hi havia cap germà batejat, i de tant en tant venien germans d’altres llocs per fer un discurs públic en algun local llogat.

L’octubre del 1958 vaig començar a estudiar la Bíblia amb l’Ilse i l’Elfriede, i tres mesos després, el gener del 1959, em vaig batejar. Abans de batejar-me, els vaig demanar si les podia acompanyar a predicar casa per casa tan sols per veure com es feia (Ac. [Fe.] 20:20). Després de la primera vegada que vaig anar amb elles, vaig preguntar si podia tenir el meu propi territori. Em van assignar un poble, i hi vaig anar tot sol a predicar casa per casa i a fer revisites als qui tenien interès. El primer germà amb qui vaig sortir a predicar va ser el superintendent de circuit que ens va visitar temps després.

El 1960, després d’acabar els meus estudis d’hoteleria, vaig tornar a la meva ciutat per ajudar la meva família a aprendre les veritats bíbliques. Fins ara, però, cap d’ells ha acceptat la veritat, tot i que alguns estan demostrant cert interès.

El 1961 la sucursal va enviar cartes a les congregacions per animar els germans a ser pioners. En aquell moment jo era jove i tenia bona salut; no tenia excusa per no servir a temps complet. Volia treballar uns mesos més per poder-me comprar un cotxe que em fos útil en el meu servei de pioner, i vaig parlar amb el superintendent de circuit, en Kurt Kuhn, per veure què en pensava. Què em va dir? «Et sembla que van necessitar cotxe Jesús i els seus apòstols per servir a temps complet?» Allò era just el que necessitava! Per això, vaig fer plans per començar el servei de pioner al més aviat millor. Però com que treballava 72 hores a la setmana al restaurant d’un hotel, primer havia de fer alguns canvis.

Vaig demanar al meu cap si em podia rebaixar la jornada laboral a 60 hores, i m’ho va concedir i em va mantenir el sou. Poc després, li vaig  preguntar si podia treballar només 48 hores a la setmana, i també hi va accedir i em va seguir pagant el mateix. Més endavant li vaig demanar treballar només 36 hores setmanals i també m’ho va concedir. Sorprenentment, vaig seguir cobrant el mateix! Pel que sembla, el meu cap no em volia deixar marxar. Amb aquell horari em vaig poder fer pioner regular, que en aquell moment suposava fer 100 hores al mes.

Quatre mesos després em van enviar a una petita congregació de la província de Caríntia, a la localitat d’Spittal an der Drau, i em van nomenar servent de congregació i pioner especial, que implicava predicar 150 hores al mes. No tenia company d’assignació, però la Gertrude Lobner, una germana que servia com a ajudant del servent de congregació, * em va ajudar en la predicació, cosa que vaig apreciar molt.

L’any 1963 em van convidar a l’obra de circuit. De vegades anava d’una congregació a una altra en tren amb maletes que pesaven molt. Com que gairebé cap germà tenia cotxe, ningú em podia venir a recollir a l’estació, i jo no volia agafar un taxi per no aparentar. Per tant, anava caminant fins a l’allotjament.

El 1965 em van convidar a la 41a classe de l’Escola de Galaad, on hi havia molts altres solters. Em va alegrar molt que en la graduació em tornessin a assignar al meu país d’origen, Àustria, per continuar en l’obra de circuit. Tot i això, abans de marxar dels Estats Units em van demanar que acompanyés durant quatre setmanes un superintendent de circuit. Em va agradar molt servir amb l’Anthony Conte, un germà molt amorós que estimava el ministeri i era molt eficaç. Vam servir junts al nord de l’estat de Nova York, a la zona de Cornwall.

En tornar a Àustria em van assignar a un circuit on vaig conèixer la Tove Merete, una germana soltera molt atractiva que s’havia criat en la veritat des dels cinc anys. Quan els germans ens pregunten com ens vam conèixer, diem en broma que la sucursal ho va planejar. Ens vam casar un any més tard, l’abril del 1967, i vam poder continuar junts en l’obra itinerant.

L’any següent em vaig adonar que, gràcies a la Seva bondat immerescuda, Jehovà m’havia adoptat com a fill espiritual. A partir d’aquell moment vaig gaudir d’una relació especial amb el meu Pare celestial i amb tots els qui, d’acord amb Romans 8:15, ‘clamen: «Abbà, Pare!»’.

La Merete i jo vam continuar en l’obra de circuit i de districte fins el 1976. De vegades, a l’hivern havíem de dormir en habitacions sense calefacció a temperatures sota zero. Un cop, ens vam llevar i vam veure que la part de dalt de la manta estava rígida i blanca per la gelor de la nostra respiració! Al final vam decidir portar un petit calefactor elèctric per poder suportar aquelles temperatures a la nit. En alguns llocs, per anar al lavabo a la nit havíem de caminar per  la neu fins a un edifici annex de la casa on hi havia molt de corrent d’aire. A més, com que no disposàvem d’habitatge, els dilluns ens solíem quedar en la mateixa casa on havíem servit aquella setmana, i els dimarts al matí viatjàvem cap a la següent congregació.

Em fa molt feliç poder dir que al llarg dels anys la meva estimada dona sempre m’ha fet costat. Té passió pel ministeri, i mai li he hagut d’insistir perquè surti a predicar. A més, estima molt els seus amics i es preocupa molt dels altres. La Merete ha estat una gran ajuda per a mi.

El 1976 ens van convidar a servir a la sucursal d’Àustria, a Viena, i em van nomenar membre del Comitè de Sucursal. Per aquell temps, la sucursal d’Àustria supervisava l’obra d’alguns països d’Europa de l’Est i organitzava el transport discret de publicacions a aquests països. El germà Jürgen Rundel va portar la capdavantera en aquesta tasca i va demostrar que tenia molta iniciativa. Vaig gaudir del privilegi de treballar amb ell i, més tard, em van demanar que supervisés la traducció a deu llengües d’Europa de l’Est. En Jürgen i la seva dona, la Gertrude, encara serveixen fidelment com a pioners especials a Alemanya. El 1978 la sucursal d’Àustria va començar a fer la fotocomposició de les revistes i a imprimir-les en sis idiomes en una petita rotativa òfset, a més d’enviar subscripcions a diferents països. L’Otto Kuglitsch, que ara serveix a la sucursal d’Alemanya amb la seva dona, l’Ingrid, va ser una peça clau en totes aquelles operacions.

Tot i que els germans d’Europa de l’Est també produïen publicacions als seus països fent servir mimeògrafs o copiant-les a partir de les pel·lícules originals, també necessitaven ajuda de fora. Jehovà va protegir aquella obra, i a la sucursal vam arribar a estimar molt aquells germans que van servir Jehovà durant tants anys en circumstàncies difícils i sota proscripció.

L’any 1989 vaig tenir el privilegi d’acompanyar en Theodore Jaracz, un membre del Consell Rector, a Romania per ajudar un grup gran de germans a tornar a l’organització. Per diversos motius, havien tallat tota relació amb  l’organització des de 1949 i havien format les seves pròpies congregacions, però seguien predicant i batejant-se. A més, anaven a la presó per la seva neutralitat cristiana, igual que els germans que formaven part de l’organització que la seu mundial aprovava. Com que encara hi havia proscripció a Romania, ens vam reunir en secret a casa del germà Pamfil Albu amb quatre ancians clau d’aquell grup i els representants del Comitè de País de Romania, que tenia el suport de l’organització. També teníem un intèrpret d’Àustria, en Rolf Kellner.

La segona nit de converses, el germà Albu va intentar convèncer els quatre ancians que s’unissin a nosaltres, dient-los: «Si no ho fem ara, potser mai més tornarem a tenir una altra oportunitat». Després d’allò, uns cinc mil germans van tornar a l’organització. Quina gran victòria per a Jehovà, i quina gran derrota per a Satanàs!

Cap a finals del 1989, abans de la caiguda del comunisme a Europa de l’Est, la meva dona i jo vam rebre una gran sorpresa: el Consell Rector ens convidava a la seu mundial a Brooklyn (Nova York), on vam començar a servir el juliol del 1990. L’any 1992 em van nomenar ajudant del Comitè de Servei del Consell Rector, i des del 1994 tinc el privilegi de ser membre del Consell Rector.

Queden ja molt lluny aquells anys en què treballava com a cambrer en un hotel. Ara tinc el privilegi d’ajudar a preparar i proporcionar aliment espiritual a la nostra germandat mundial (Mt. 24:45-47). Mirant enrere, després de més de cinquanta anys en el servei a temps complet especial, només puc expressar una profunda gratitud i una gran alegria al veure com Jehovà ha beneït la nostra germandat mundial. M’encanten els congressos internacionals, on es recalca la importància d’aprendre sobre el nostre Pare celestial i sobre la veritat bíblica.

Oro a Jehovà perquè més milions de persones estudiïn la Bíblia, acceptin la veritat i serveixin Jehovà juntament amb la germandat mundial (1 Pe. 2:17). Tinc moltes ganes que arribi el dia en què pugui veure la resurrecció des del cel i, per fi, trobi el meu pare biològic. Espero que al paradís, tant ell com la meva mare i altres familiars que tant m’estimo, vulguin adorar Jehovà.