Al primer segle, l’apòstol Pau va dir als ancians que servien a la congregació d’Efes: «Vetlleu per vosaltres mateixos i per tot el ramat, del qual l’Esperit Sant us ha fet encarregats perquè pastureu l’Església de Déu, que ell va adquirir amb la sang del seu propi Fill» (Fe. [Ac.] 20:28). Quin paper té avui dia l’esperit sant en el nomenament dels ancians i dels ajudants de congregació?

En primer lloc, l’esperit sant va impulsar els escriptors de la Bíblia a registrar els requisits per als ancians i els ajudants de congregació. A 1 Timoteu 3:1-7 s’enumeren setze requisits diferents per als ancians, i a Titus 1:5-9 i a Jaume 3:17, 18 trobem altres qualitats que també són necessàries. A més, a 1 Timoteu 3:8-10, 12, 13 s’indiquen els requisits per als ajudants de congregació. * En segon lloc, els qui fan les recomanacions i els qui fan els nomenaments demanen específicament a Jehovà que els doni esperit sant perquè els ajudi a analitzar si cert germà reuneix els requisits bíblics a un grau raonable. En tercer lloc, el germà a qui es recomana ha de manifestar el fruit de l’esperit sant a la seva vida (Gàl. 5:22, 23). Així, doncs, l’esperit de Déu intervé en tots els aspectes del procés de nomenament.

Però, qui nomena aquests germans? Abans, les recomanacions s’enviaven a la sucursal, on alguns germans nomenats pel Consell Rector les analitzaven i feien els nomenaments oportuns. Després, la sucursal ho notificava als consells d’ancians. Aquests es reunien amb els germans en qüestió per comunicar-los el seu nomenament i preguntar-los si estaven disposats a acceptar-lo i si encara reunien els requisits. Finalment, es feia un anunci a la congregació.

Al primer segle, els apòstols de vegades, feien nomenaments concrets, com quan van escollir set homes per supervisar la distribució diària d’aliment a les vídues (Fe. 6:1-6). Tot i això, aquest exemple no demostra que els apòstols també nomenessin els ancians i els ajudants de congregació perquè aquests germans ja devien servir com a ancians abans de rebre aquesta altra assignació. Així, doncs, com es feien aquests nomenaments al primer segle?

Encara que la Bíblia no ens explica en detall com es va fer cada nomenament en aquella època, hi podem trobar alguns indicis per saber com es duien a terme. Se’ns diu que Pau i Bernabé,  quan tornaven del seu primer viatge missional, «van designar ancians a cada església, i després d’haver pregat amb dejunis, els van encomanar al Senyor en qui havien cregut» (Fe. 14:23). Anys més tard, Pau va escriure a Titus, el seu company de viatge: «Et vaig deixar a Creta per aquest motiu, perquè posessis en ordre les coses que manquen, i establissis ancians en cada ciutat, tal com et vaig manar» (Tt. 1:5). Igualment, sembla que Timoteu, qui va viatjar molt amb l’apòstol Pau, va rebre una autoritat similar (1 Tim. 5:22). Queda clar, doncs, que aquests nomenaments els van fer superintendents itinerants, i no els apòstols i els ancians de Jerusalem.

Tenint en compte aquest precedent bíblic, el Consell Rector dels Testimonis de Jehovà ha ajustat el procediment per nomenar ancians i ajudants de congregació. Des de l’1 de setembre de 2014, els nomenaments es fan de la següent manera: cada superintendent de circuit analitza atentament les recomanacions que es facin al seu circuit, i durant les visites a les congregacions s’ha d’esforçar per conèixer els qui hagin estat recomanats, predicant amb ells per poc que pugui. Després d’analitzar les recomanacions amb el consell d’ancians de la congregació, el superintendent de circuit té la responsabilitat de nomenar els ancians i els ajudants de congregació del seu circuit. D’aquesta manera, el procediment s’assembla més al model del primer segle.

Qui intervé en aquest procés? Com sempre, «el servent fidel i assenyat» és el principal responsable d’alimentar els criats (Mt. 24:45-47). Això inclou estudiar profundament la Bíblia amb l’ajuda de l’esperit sant per tal d’oferir guia pràctica sobre com aplicar els principis bíblics relacionats amb l’organització de la congregació mundial. El servent fidel també nomena tots els superintendents de circuit i els membres dels comitès de sucursal. Per la seva part, cada sucursal proporciona ajuda pràctica perquè es puguin aplicar les instruccions del Consell Rector. Cada consell d’ancians té la important responsabilitat d’analitzar detalladament si els germans que volen recomanar compleixen els requisits bíblics per rebre un nomenament a la congregació. I cada superintendent de circuit té la seriosa responsabilitat d’analitzar amb cura i en oració les recomanacions fetes pels ancians i nomenar els germans que reuneixen els requisits.

Quan entenem com es fan els nomenaments, comprenem millor el paper de l’esperit sant en aquest procés. Per això, creix la nostra confiança i el respecte que sentim pels germans que han rebut un nomenament a la congregació cristiana (Heb. 13:7, 17).

Apocalipsi (Revelació) 11:3 parla de dos testimonis que profetitzarien durant 1.260 dies. A continuació, el relat diu que la bèstia salvatge els venceria i els mataria. Però després de «tres dies i mig» aquests dos testimonis tornarien a viure, cosa que deixaria atònits tots els qui ho veiessin (Ap. 11:7, 11).

Qui són aquests dos testimonis? Vegem alguns detalls d’aquest relat que ens ajudaran a identificar-los. En primer lloc, s’indica que els dos testimonis estan simbolitzats per «dos olivers» i «dos portallànties» (Ap. 11:4). Això ens recorda el portallànties i els dos olivers que es descriuen a la profecia de Zacaries. Es diu que aquests olivers representaven «els dos Ungits» de Jehovà, el governador Zorobabel i el gran sacerdot Jeixua (o Josuè), «que estan davant el Senyor de tota la terra» (Zac. 4:1-3, 14, MM). En segon lloc, s’indica que els dos testimonis farien miracles semblants als que van fer Moisès i Elies (compara Apocalipsi 11:5, 6 amb Nombres 16:1-7, 28-35 i 1 Reis 17:1; 18:41-45).

Què tenen en comú els relats d’Apocalipsi i Zacaries? En els dos casos es parla de servents ungits de Déu que van portar la davantera durant un període de proves molt difícil. Per tant, en el compliment de la profecia del capítol 11 d’Apocalipsi, els germans ungits que portaven la davantera quan es va establir el Regne de Déu al cel l’any 1914 van predicar «vestits de sac» durant un període de tres anys i mig.

Després de predicar vestits de sac, aquests ungits van ser empresonats durant un període de temps més breu, tres dies i mig simbòlics. Per això es diu figurativament que van ser assassinats. Per als enemics del poble de Déu, la seva obra havia mort, fet que els va provocar molta alegria (Ap. 11:8-10).

Tot i això, tal com mencionava la profecia, després d’aquests tres dies i mig els dos testimonis van tornar a viure. No només se’ls va alliberar de la presó, sinó que els qui es van mantenir fidels van rebre un nomenament especial de Jehovà mitjançant Jesucrist. Així, doncs, aquests ungits van estar entre els qui, el 1919, van rebre el nomenament de servir com el «servent fidel i assenyat» per atendre les necessitats espirituals del poble de Déu durant aquests darrers dies (Mt. 24:45-47; Ap. 11:11, 12).

És interessant que a Apocalipsi 11:1, 2 es relacionin aquests esdeveniments amb un temps en què es mesuraria, o examinaria, el temple espiritual. Al capítol 3 de Malaquies es parla d’una inspecció semblant d’aquest temple que aniria seguida d’un procés de purificació (Mal. 3:1-4). Quant duraria aquest període d’inspecció i purificació? S’estendria des de 1914 fins a principis de 1919, i inclouria els 1.260 dies (42 mesos) i els tres dies i mig simbòlics mencionats al capítol 11 d’Apocalipsi.

Que contents estem que Jehovà hagi realitzat aquesta obra de refinament espiritual per purificar un poble especial, zelós de bones obres! (Tt. 2:14.) A més, apreciem molt l’exemple que ens van donar els cristians ungits fidels que van portar la davantera durant aquest període de prova. Així van demostrar ser els dos testimonis del capítol 11 d’Apocalipsi. *