La Torre de Guaita del 15 de setembre de 1950 va definir «tipus» i «antitipus» de la següent manera: «Un tipus és una imatge o representació d’una cosa que passarà en el futur. L’antitipus és la realitat de la cosa representada pel tipus. Es podria dir que el tipus és una ombra i l’antitipus, la realitat».

Fa molts anys, les nostres publicacions afirmaven que homes i dones fidels com Deborà, Elihú, Jeftè, Job, Rahab i Rebeca, així com molts altres, eren tipus, o ombres, dels ungits o de la «gran multitud» (Ap. 7:9). Per exemple, es pensava que Jeftè, Job i Rebeca representaven els ungits, i que Deborà i Rahab prefiguraven la gran multitud. Tot i això, en els darrers anys hem deixat de fer aquesta classe de comparacions. Per què?

És veritat que la Bíblia indica que alguns personatges bíblics eren tipus de coses majors que arribarien en el futur. A Gàlates 4:21-31, l’apòstol Pau parla d’una al·legoria, o representació simbòlica, sobre dues dones. Agar, l’esclava d’Abraham, representava l’Israel natural, que estava unit a Jehovà mitjançant la Llei mosaica. Però Sara, la dona «lliure», simbolitzava l’esposa de Jehovà, és a dir, la part celestial de la Seva organització. En la carta als hebreus, Pau va relacionar el rei i sacerdot Melquisedec amb Jesús, i va destacar algunes semblances específiques entre tots dos (Heb. 6:20; 7:1-3). També va comparar Isaïes i els seus fills amb Jesús i els ungits (Heb. 2:13, 14). Com que Pau va escriure per inspiració divina, acceptem de bon grat tot el que va dir sobre aquests tipus.

Tot i això, encara que la Bíblia mencioni que un personatge és un tipus o representació d’algú altre, no hem d’arribar a la conclusió que tots els detalls o incidents en la vida del tipus són símbol d’alguna cosa major. Per exemple, tot i que  Pau ens va dir que Melquisedec va prefigurar Jesús, no va dir res sobre l’ocasió en què aquest rei va portar pa i vi a Abraham després de la victòria d’aquest sobre quatre reis. Per tant, no hi ha base bíblica per pensar que en aquest incident hi ha un significat ocult (Gèn. 14:1, 18).

Alguns escriptors dels segles posteriors a la mort de Crist van cometre un greu error: trobaven tipus a tot arreu. Al descriure les ensenyances d’Orígenes, Ambròs i Jeroni, The International Standard Bible Encyclopaedia explica: «Buscaven tipus, i evidentment els trobaven, en tots els incidents i successos registrats a la Bíblia, per molt insignificants que fossin. Es pensava que fins i tot en les circumstàncies més senzilles i quotidianes s’hi amagaven recòndites veritats [...], inclús en el nombre de peixos que els deixebles van pescar la nit que el Salvador se’ls va aparèixer després d’haver ressuscitat. Com s’han esforçat alguns per trobar el significat ocult d’aquest número, el 153!».

Agustí d’Hipona va fer un extens comentari sobre el relat en què Jesús va alimentar uns cinc mil homes amb cinc pans d’ordi i dos peixos. Com que es considerava que l’ordi era inferior al blat, Agustí va arribar a la conclusió que els cinc pans representaven els cinc llibres de Moisès (la inferioritat de l’ordi representava la suposada inferioritat de l’Antic Testament). I, per alguna raó, va comparar els dos peixos amb un rei i un sacerdot. Un altre erudit, a qui agradava molt buscar tipus i antitipus, va assegurar que el fet que Jacob comprés el dret de primogenitura a Esaú amb un plat d’estofat vermell simbolitzava el fet que Jesús comprés l’esperança celestial per a la humanitat amb la seva sang vermella!

Si aquestes interpretacions semblen poc creïbles, vol dir que hi ha un problema. Com que els humans no podem saber quins relats bíblics són ombres de coses que han de succeir en el futur, quin procediment hauríem de seguir? Quan la Bíblia ensenyi que una persona, un esdeveniment o un objecte és el tipus d’una altra cosa, acceptarem aquesta explicació. Però no donarem un significat simbòlic a cert personatge o relat si no hi ha cap base bíblica específica per fer-ho.

Ara bé, com ens podem beneficiar nosaltres dels relats i detalls que llegim a la Bíblia? A Romans 15:4 trobem les següents paraules de l’apòstol Pau: «Perquè totes les coses que foren escrites per endavant, van ser escrites per al nostre ensenyament, a fi que per mitjà de la perseverança i de la consolació de les Escriptures tinguem esperança». Aquí Pau estava parlant als germans ungits del primer segle, i els deia que podien aprendre lliçons molt importants dels fets que estan registrats a les Escriptures. Tot i això, els servents de Déu de totes les èpoques, siguin ungits o de les «altres ovelles», s’han beneficiat de les lliçons que es troben a «totes les coses que foren escrites per endavant» (Jn. 10:16; 2 Tim. 3:1).

En lloc de pensar que aquests passatges només apliquen als ungits o a la gran multitud, o a un període de temps concret, tots els servents de Déu de qualsevol època ens podem aplicar moltes de les lliçons pràctiques que s’extreuen d’aquests relats. Per exemple, el sofriment de Job no representa només el patiment dels ungits durant la Primera Guerra Mundial. De fet, molts servents de Jehovà, homes i dones, ungits i de la gran multitud, han passat per experiències semblants a les de Job i han vist la mà de Jehovà, «perquè el Senyor és tendre i compassiu» (Jm. 5:11).

Pensa per un moment: oi que a les congregacions hi ha germanes grans tan fidels com Deborà, ancians joves tan savis com Elihú, pioners valents tan zelosos com Jeftè, i homes i dones lleials tan pacients com Job? Estem molt agraïts que Jehovà hagi preservat «totes les coses que foren escrites per endavant», perquè per mitjà «de la consolació de les Escriptures tinguem esperança».

Per aquestes raons, en els darrers anys les nostres publicacions han destacat el valor pràctic dels relats bíblics, en comptes de buscar-hi significats simbòlics o compliments futurs.