VAIG néixer a Queensland (Austràlia) el 1955. Poc després, la meva mare, l’Estelle, va començar a estudiar la Bíblia amb els Testimonis de Jehovà, i es va batejar al cap d’un any. El meu pare, en Ron, va acceptar la veritat tretze anys més tard, i jo em vaig batejar el 1968 a una zona de l’interior de Queensland.

Des de jove, sempre m’ha agradat llegir i m’han fascinat els idiomes. De fet, als meus pares els devia frustrar veure que, quan anàvem de viatge en cotxe, jo anava assegut al darrere llegint en comptes de mirar el paisatge. Però aquell amor per la lectura em va ajudar molt a l’escola, i fins i tot vaig rebre alguns premis acadèmics a l’institut de Glenorchy, a l’estat de Tasmània.

Llavors va arribar el moment de prendre una decisió important: si acceptaria o no una beca universitària. És cert que estimava molt els llibres i m’encantava aprendre, però estic molt agraït que la meva mare m’ajudés a cultivar un amor encara més fort, l’amor per Jehovà (1 Cor. 3:18, 19). Així, doncs, amb el consentiment dels meus pares, i després d’haver rebut el certificat d’estudis obligatoris, em vaig fer pioner el gener de 1971, quan tenia quinze anys.

 Durant els vuit anys següents vaig tenir el privilegi de ser pioner a l’illa de Tasmània. Per aquell temps em vaig casar amb una tasmaniana molt bonica, la Jenny Alcock, i durant quatre anys vam servir com a pioners especials a territoris aïllats de Smithton i Queenstown.

L’any 1978 vam sortir per primer cop del país per assistir a un congrés internacional a Port Moresby (Papua Nova Guinea). Recordo que em va impressionar molt un discurs que va fer un missioner en llengua hiri motu. Encara que no vaig entendre ni una sola paraula, em vaig dir a mi mateix que algun dia seria missioner, aprendria altres idiomes i faria discursos com aquell. Per fi havia trobat una manera de compaginar el meu amor per Jehovà amb el meu amor pels idiomes!

En tornar a Austràlia ens esperava una sorpresa. Havíem estat convidats per servir com a missioners a Funafuti, una de les illes de Tuvalu (abans illes Ellice). Vam arribar a la nova assignació el gener de 1979, i només vam trobar tres publicadors batejats a tot Tuvalu.

Aprendre tuvaluà no va ser fàcil perquè l’únic llibre disponible era el «Nou Testament», i no hi havia ni diccionaris ni cursos. Per això vam decidir aprendre entre deu i vint paraules noves cada dia, però de seguida ens vam adonar que en realitat no compreníem bé el significat de la majoria d’aquelles paraules. Imagina’t, en comptes de dir que l’endevinació no està bé, dèiem que no es fessin servir balances ni bastons per caminar! Era evident que necessitàvem aprendre l’idioma si volíem dirigir els molts cursos bíblics que havíem començat, i per això no vam llançar la tovallola. Anys més tard, una dona amb qui havíem estudiat al poc d’arribar allà va dir: «Estem tan contents que ja parleu el nostre idioma! Al principi no teníem ni idea del que ens volíeu dir».

També és veritat que vam tenir les «circumstàncies ideals» per aprendre un nou idioma. Com que no hi havia cap casa per llogar, vam anar a viure amb una família de Testimonis al poble més gran. Allò ens va permetre estar immersos en l’idioma i en la vida del poble. Després de molts anys sense parlar anglès, el tuvaluà es va acabar convertint en la nostra primera llengua.

Ben aviat moltes persones es van començar a interessar en la veritat. Però, què utilitzaríem per estudiar amb elles? En realitat, no teníem cap publicació en tuvaluà. Per tant, com podrien tenir  un estudi personal? I a les reunions, quines cançons cantarien i quines publicacions farien servir? Si ni tan sols se les podien preparar! Com podrien progressar fins a batejar-se? No hi havia dubte que aquella gent tan humil necessitava l’aliment espiritual en el seu idioma (1 Cor. 14:9). Per això ens preguntàvem si algun dia tindríem publicacions en una llengua que parlen menys de quinze mil persones. Al final, Jehovà va contestar aquelles preguntes, i així ens va demostrar dues coses: que vol que es proclami la seva Paraula fins i tot «entre les illes llunyanes» i que vol que tot el qui el món considera «humil i modest» es refugiï en el Seu nom (Jer. 31:10; Sof. 3:12, MM).

El 1980 la sucursal ens va assignar la tasca de traduir publicacions al tuvaluà, però en aquell moment no ens sentíem gens preparats (1 Cor. 1:28, 29). Al principi imprimíem les publicacions per a les reunions en un mimeògraf, una espècie de copiadora antiga que vam comprar al govern. Fins i tot vam traduir el llibre La verdad i en vam fer còpies amb aquella màquina. Encara recordo la intensa olor de tinta i el gran esforç que havíem de fer per imprimir totes aquelles publicacions manualment enmig de la xafogor del tròpic. De fet, no teníem ni electricitat!

Traduir al tuvaluà era tot un repte perquè comptàvem amb molt poques obres de consulta. Però vam rebre ajuda de llocs que mai ens hauríem imaginat. Per exemple, un dia vaig picar per equivocació a casa d’un opositor. Era un home gran que havia estat professor, i quan va sortir, de seguida em va recordar que no havíem de trucar a casa seva. Llavors em va dir: «Tan sols et vull dir una cosa. En les vostres traduccions feu servir massa la forma passiva, i en tuvaluà no s’utilitza tant». Ho vaig consultar, i resulta que l’home tenia raó. Per això vam fer els canvis pertinents. Aquell dia em vaig quedar impressionat que Jehovà ens hagués ajudat mitjançant un opositor que, òbviament, llegia les nostres publicacions.

 La primera publicació per al públic que es va imprimir en tuvaluà va ser una invitació per al Memorial, i la segona, el tractat Notícies del Regne núm. 30, que va sortir a la mateixa vegada que l’anglès. Era tan emocionant donar a la gent publicacions en el seu idioma! A poc a poc, es van anar imprimint alguns fullets en tuvaluà, i fins i tot alguns llibres. L’any 1983 la sucursal d’Austràlia va començar a imprimir una edició trimestral de 24 pàgines de La Torre de Guaita, que ens permetia estudiar set paràgrafs setmanals. I quina va ser la reacció de la gent? Com que en general els agrada molt llegir, les nostres publicacions es van fer molt famoses. Cada cop que en sortia una de nova s’anunciava al butlletí informatiu de l’emissora de ràdio del govern, i fins i tot hi havia cops que n’eren el titular! *

Al principi fèiem les traduccions amb paper i llapis, però amb el temps les vam començar a passar a màquina, i les havíem de picar uns quants cops abans d’enviar-les a imprimir a Austràlia. Durant una època, a la sucursal hi havia dues germanes que, tot i que no entenien el tuvaluà, inserien per separat el mateix document a l’ordinador, i la màquina en comparava les diferències. Allò ajudava a refinar molt el text i feia que no sortissin tants errors. Llavors, les pàgines composades ens arribaven a través de correu aeri, les comprovàvem i les retornàvem a la sucursal per imprimir-les.

Com han canviat les coses! Ara els equips de traducció escriuen el text directament a l’ordinador i el revisen, i se sol fer la composició al lloc on s’ha traduït. Finalment, es creen uns arxius que es poden enviar a les sucursals impressores a través d’internet. Que lluny queda el temps en què havíem d’anar a corre-cuita a l’oficina de correus per enviar tots aquells documents!

Durant els anys següents vam rebre moltes assignacions per tot el Pacífic. El 1985 ens van enviar a la sucursal de Samoa, on vam ajudar amb la traducció al samoà, al tongalès i al tokelauà, a més de la feina que ja fèiem en tuvaluà. * Llavors, el 1996 vam rebre una assignació semblant a Fiji, i allà vam col·laborar amb la traducció al fijià, al kiribati, al nauruà, al rotumà i al tuvaluà.

Encara em deixa bocabadat veure l’entusiasme que desprenen els traductors de les nostres publicacions. La feina pot ser una mica monòtona i esgotadora, però aquests servents fidels de Jehovà intenten reflectir el desig del nostre Creador de portar les bones notícies «a tota nació, i tribu, i llengua, i poble» (Ap. 14:6). Per exemple, quan s’estava organitzant la traducció de la primera Torre de Guaita al tongalès em vaig reunir amb tots els ancians de Tonga i els vaig preguntar a qui podíem entrenar perquè fos traductor. Un d’ells, que era mecànic i es guanyava bé la vida, va dir que estava disposat a renunciar a la seva feina al dia següent i començar a treballar com a traductor  d’immediat. Allò ens va emocionar, perquè era cap de família, i no tenia ni idea d’on trauria els diners per mantenir-los a tots. Però Jehovà els va cuidar molt, i ell va poder formar part de l’equip de traducció durant molts anys.

Aquests traductors tan abnegats reflecteixen el punt de vista del Consell Rector, el qual està molt pendent de les necessitats espirituals dels qui parlen llengües minoritàries. Per exemple, en cert moment ens vam plantejar si valia la pena tot l’esforç que es feia per proporcionar publicacions en tuvaluà, i em va animar molt llegir la resposta del Consell Rector: «No trobem absolutament cap motiu pel qual hagueu de deixar de traduir al tuvaluà. És possible que si el comparem amb altres llengües, el tuvaluà sigui un idioma amb pocs parlants. Ara bé, les persones necessiten conèixer la veritat en la seva pròpia llengua».

L’any 2003, a la Jenny i a mi ens van traslladar del Departament de Traducció de la sucursal de Fiji al Departament de Serveis de Traducció, situat a Patterson, Nova York. Allò era un somni fet realitat! Ara formàvem part d’un equip que ajuda en la traducció de publicacions en molts idiomes més. I durant dos anys aproximadament vam tenir el privilegi d’anar a diferents països per ajudar a capacitar els equips de traducció.

Tornem a aquella presentació de què us he parlat al principi. Cap a l’any 2000 el Consell Rector va pensar que calia capacitar els equips de traducció de tot el món, ja que fins aleshores la major part dels traductors gairebé no havien rebut formació. Després de fer la nostra presentació davant el Comitè de Redacció, el Consell Rector va aprovar un programa de capacitació mundial per a tots els traductors, que incloïa ajuda en la comprensió de l’anglès, tècniques de traducció i mètodes de treball en equip.

I quins han estat els resultats? D’una banda, la qualitat de la traducció ha millorat molt. De l’altra, hi ha hagut un augment impressionant en la quantitat de llengües a les quals es tradueix. Per exemple, quan vam arribar a la nostra primera assignació com a missioners, l’any 1979, La Torre de Guaita es traduïa a només 82 llengües diferents, i la major part de les edicions es publicaven amb alguns mesos de diferència de l’edició anglesa. Avui, però, aquesta revista es distribueix en uns 240 idiomes, i la majoria de les edicions es publiquen al mateix temps que l’anglesa. A més, ara comptem amb publicacions bíbliques en unes 700 llengües, un fet impensable uns quants anys enrere.

El 2004, el Consell Rector va prendre una altra decisió històrica: accelerar la traducció de la Bíblia. Uns mesos més tard, la traducció bíblica es va convertir en una tasca prioritària dins dels departaments de traducció, i això va fer que la Traducción del Nuevo Mundo estigués disponible en  moltes altres llengües. De fet, l’any 2014, aquesta Bíblia estava disponible, sencera o en part, en 128 idiomes, incloses també unes quantes llengües del sud del Pacífic!

Un dels fets importants en la meva vida va ser rebre el privilegi d’assistir al congrés de Tuvalu l’any 2011. Feia mesos que el país patia una sequera extrema, i semblava que allò posava en perill el congrés. Però justament la nit que hi vaig arribar, una tempesta tropical va acabar amb aquella sequera i finalment vam poder celebrar el congrés. Vaig tenir l’impressionant privilegi de presentar la Traducción del Nuevo Mundo de las Escrituras Griegas Cristianas en tuvaluà, el grup lingüístic més petit que mai ha rebut aquest preciós regal. Com a anècdota, al final del congrés hi va haver una altra tempesta, cosa que va fer que els germans marxessin ben refrescats tant per les aigües de la veritat com per les aigües de la pluja!

Tristament, la Jenny, la meva fidel companya durant trenta-cinc anys, no va poder viure suficient temps per compartir amb mi aquell moment tan especial. El 2009, després de deu anys de lluita, va perdre la seva batalla contra el càncer de mama. Quan ressusciti, li encantarà saber que es va presentar la Bíblia en tuvaluà.

Amb el temps, Jehovà m’ha beneït amb una altra bonica companya, la Loraini Sikivou. Ella i la Jenny havien treballat juntes al Betel de Fiji, i la Loraini era traductora a l’equip de fijià. Novament tinc una esposa lleial que comparteix amb mi l’amor per Jehovà i per la llengua!

Quan miro enrere, m’anima molt veure que el nostre estimat Pare no ha deixat de preocupar-se de les necessitats de tots els grups lingüístics, siguin petits o grans (Sl. 115:13). He pogut comprovar l’alegria de les persones quan reben publicacions per primera vegada en la seva llengua o quan poden cantar a Jehovà en la llengua del seu cor. En aquests moments, penso en el gran amor que Déu sent per nosaltres (Fe. 2:8, 11). Encara recordo molt bé les paraules d’en Saulo Teasi, un germà gran de Tuvalu que, el primer cop que va cantar a Jehovà en el seu idioma, em va dir: «Li hauries de dir al Consell Rector que aquestes cançons sonen millor en tuvaluà que en anglès».

El setembre de 2005, em vaig sorprendre al rebre el privilegi de formar part del Consell Rector dels Testimonis de Jehovà. Tot i que ja no sóc traductor, estic molt agraït que Jehovà m’hagi permès continuar col·laborant en la tasca mundial de traducció. És una alegria immensa saber que Jehovà s’ocupa de les necessitats espirituals del seu poble, fins i tot dels qui viuen en illes llunyanes enmig de l’oceà Pacífic! Tal com va dir el salmista, «Jahveh regna: que la terra ho celebri, que les moltes illes s’alegrin» (Sl. 97:1).