Els evangelis apòcrifs. Amaguen veritats sobre Jesús?

«ÉS UN gran descobriment. Molta gent quedarà decebuda.» «Això canvia la història dels primers cristians.» Aquestes declaracions dramàtiques les van fer uns erudits que van rebre amb bons ulls la publicació de l’Evangeli de Judes, un text que es creia perdut des de feia més de setze segles (es mostra a dalt).

Hi ha un nou interès per aquests evangelis apòcrifs. Algunes persones afirmen que aquests escrits revelen moments transcendentals i ensenyances de la vida de Jesús que van quedar amagats molt de temps. Però, què són els evangelis apòcrifs? De debò ens poden ensenyar veritats sobre Jesús i el cristianisme que no es puguin trobar a la Bíblia?

Evangelis canònics i apòcrifs

Entre els anys 41 i 98 de la nostra era, Mateu, Marc, Lluc i Joan van escriure els relats històrics sobre Jesucrist que tot sovint s’anomenen evangelis, que significa «anunci joiós», o bona nova, de Jesucrist (Marc 1:1).

Encara que potser hi ha hagut tradicions orals, com també altres escrits sobre Jesús, aquests quatre Evangelis van ser els únics que es van considerar inspirats per Déu i dignes de formar part de les Santes Escriptures, els quals ens donen «la solidesa de l’ensenyament» pel que fa a les ensenyances i la vida de Jesús a la Terra (Lluc 1:1-4; Actes [Fets] 1:1, 2; 2 Timoteu 3:16, 17). Aquests quatre Evangelis es mencionen en tots el registres antics de les Escriptures Gregues Cristianes. No hi ha cap base per dubtar de la seva canonicitat, és a dir, del seu dret a ser part de la Paraula inspirada de Déu.

Ara bé amb el temps van començar a aparèixer altres escrits i també se’ls va considerar evangelis. A aquests altres evangelis se’ls va anomenar apòcrifs. *

A finals del segle segon, Ireneu de Lió va escriure que aquells qui havien apostatat del cristianisme tenien «una quantitat innumerable d’escrits falsos i apòcrifs», inclosos evangelis que «ells mateixos havien manipulat per desconcertar la ment dels homes ignorants». Al final, els evangelis apòcrifs es van considerar perillosos, no només pel fet de llegir-los sinó també pel fet de tenir-los.

No obstant això, monjos i copistes de l’edat mitjana van preservar aquelles obres perquè no caiguessin en l’oblit. Al segle XIX, l’interès per aquestes obres va augmentar molt i van sortir a la llum moltes col·leccions d’escrits i diferents edicions revisades dels textos apòcrifs,  inclosos alguns evangelis. Actualment es poden trobar edicions publicades en molts dels principals llenguatges moderns.

Els evangelis apòcrifs: relats exagerats sobre Jesús

Els evangelis apòcrifs sovint se centren en persones de les quals els Evangelis canònics no en parlen o en parlen molt poc. O bé expliquen presumptes incidents de la infància de Jesús. Analitzem-ne alguns exemples.

◼ El Protoevangeli de Jaume, també anomenat Llibre de la Nativitat de Maria, descriu el naixement i la infància de Maria com també el seu casament amb Josep. Amb raó se l’ha descrit com ficció religiosa i llegenda. Promou la idea de la perpètua virginitat de Maria i s’ha escrit clarament amb la intenció de glorificar-la (Mateu 1:24, 25, BCI; 13:55, 56).

◼ L’evangeli apòcrif de la infància segons Tomàs se centra en Jesús quan tenia entre cinc i dotze anys, i se li atribueixen una sèrie de miracles exagerats (consulta Joan 2:11). Presenta Jesús com un nen entremaliat, colèric i venjatiu, qui utilitza els seus poders miraculosos per venjar-se dels professors, veïns i altres nens, alguns dels quals deixa cecs, esguerrats o fins i tot mata.

◼ Alguns evangelis apòcrifs, com l’Evangeli de Pere, tracten d’esdeveniments relacionats amb el judici, la mort i la resurrecció de Jesús. D’altres, com ara Actes de Pilat, una part de l’Evangeli de Nicodem, se centren en les persones relacionades amb aquests esdeveniments. Tant la invenció de fets com de gent fa que aquests relats es desacreditin completament. L’Evangeli de Pere intenta exonerar Ponç Pilat i descriu la resurrecció de Jesús d’una manera fantàstica.

Els evangelis apòcrifs i l’apostasia del cristianisme

El desembre de 1945, a prop de Nag Hammadi, a l’Alt Egipte, uns pagesos van trobar casualment tretze manuscrits en papir, que contenien cinquanta-dos textos. Aquests documents del segle IV s’han atribuït a un moviment filosòfic i religiós anomenat gnosticisme. Aquest moviment, que barreja elements del misticisme, el paganisme, la filosofia grega, el judaisme i el cristianisme, va contaminar alguns suposats cristians (1 Timoteu 6:20, 21).

L’Evangeli de Tomàs, l’Evangeli de Felip i l’Evangeli de la Veritat, que són de la col·lecció de manuscrits trobats prop de Nag Hammadi, exposen diverses idees gnòstiques com si vinguessin de Jesús. El recentment descobert Evangeli de Judes també es considera un evangeli gnòstic. Presenta Judes de forma positiva, com l’únic apòstol que de debò va entendre qui era Jesús. Un expert en aquest evangeli indica que descriu Jesús com «un mestre i revelador de saviesa i coneixement, no un salvador que mor pels pecats del món». Els Evangelis inspirats ensenyen que Jesús sí que va morir com a sacrifici pels pecats del món (Mateu 20:28; 26:28; 1 Joan 2:1, 2). Queda clar, doncs, que els evangelis gnòstics pretenen minar la fe en la Bíblia en lloc d’enfortir-la (Actes 20:30).

La superioritat dels Evangelis canònics

Un estudi més detallat dels evangelis apòcrifs els desemmascara. Comparats amb els canònics, es fa evident que no són inspirats per Déu (2 Timoteu 1:13). Els van escriure persones que mai van conèixer Jesús ni els seus apòstols. Per tant, no revelen cap veritat amagada sobre Jesús i el cristianisme. Al contrari, els seus relats inexactes, inventats i irreals no ajuden a conèixer Jesús ni les seves ensenyances (1 Timoteu 4:1, 2).

En canvi, Mateu i Joan eren part dels dotze apòstols; Marc i Lluc eren íntims col·laboradors dels apòstols Pere i Pau, i van escriure els Evangelis sota la guia de l’esperit sant de Déu (2 Timoteu 3:14-17). És per això que els quatre Evangelis contenen tot el que cal saber per creure que «Jesús és el Messies, el Fill de Déu» (Joan 20:31).

[Nota]

[Crèdit fotogràfic de la pàgina 18]

Kenneth Garrett/National Geographic Stock