A l’Imperi romà moltíssimes persones es van convertir en esclaus a causa dels segrestos o de les conquestes militars. Els captius eren venuts i normalment no tornaven a casa ni veien mai més la seva família.

A molts esclaus se’ls explotava fins a la mort a les mines, mentre que els qui treballaven al camp o com a criats tenien més sort. Als esclaus se’ls podia obligar a portar collars de ferro amb una inscripció o una identificació que oferia una recompensa a qui retornés l’esclau en cas que fugís. A aquells qui contínuament intentaven escapar se’ls marcava al front amb un ferro candent la lletra F de fugitivus (fugitiu).

El llibre bíblic de Filemó diu que l’apòstol Pau retorna l’esclau fugitiu Onèsim al seu amo, Filemó. Encara que Filemó tenia el dret legal de castigar Onèsim amb severitat, Pau li va demanar que el rebés amablement, com un germà estimat i un amic (Filemó 10, 11, 15-18).

Fenícia, que aproximadament es trobava on hi ha l’actual Líban, era famosa pel tint porpra de Tir, nom que va rebre per aquesta ciutat fenícia. El rei Salomó de l’antic Israel va adornar el seu temple amb llana de color «porpra» que va produir un artesà tiri (2 Paralipòmens [Cròniques] 2:13, 14).

La porpra de Tir era el tint més preuat de la seva època, en gran part per l’elaboració que requeria. Primer, els pescadors recollien una gran quantitat de múrexos, uns cargols de mar. * Per tenyir un sol vestit en calien uns dotze mil. Després es treia l’animal de la closca per extreure’n les glàndules que produïen el colorant. Els fabricants de tint les barrejaven amb sal, i ho deixaven a l’aire lliure i exposat al sol durant tres dies. Llavors ho posaven en un recipient tancat i ho coïen a foc lent amb aigua de mar durant uns dies més.

Durant centenars d’anys, gràcies al comerç i la colonització, els fenicis van tenir el monopoli de la producció i del mercat de la porpra de Tir. S’han trobat vestigis de la producció de tint fenici tot al voltant de la mar Mediterrània, i tan lluny com a Cadis, el punt més occidental.