Thomas Emlyn: blasfem o defensor de la veritat?
QUI va ser Thomas Emlyn, i què el va motivar a defensar la veritat? Què podem aprendre d’ell?
Per respondre a aquestes preguntes ens hem de remuntar a l’Anglaterra i la Irlanda de finals del segle XVII i començaments del XVIII. L’Església d’Anglaterra tenia molta autoritat. Ara bé, hi havia persones i grups protestants que no estaven d’acord amb les ensenyances i les pràctiques de l’Església.
QUI VA SER?
En aquest entorn va néixer Thomas Emlyn el 27 de maig de 1663 a Stamford, Lincolnshire (Anglaterra). Quan tenia dinou anys va pronunciar el seu primer sermó. Més endavant, va arribar a ser capellà presbiterià per a una comtessa de Londres i, posteriorment, va anar a viure a Belfast (Irlanda).
Amb el temps, allà va oficiar en una parròquia i, després, va servir com a pastor protestant a diversos llocs, entre ells Dublín.
PER QUÈ SE’L VA ACUSAR DE BLASFÈMIA?
Durant aquell període, Emlyn va examinar amb profunditat la Bíblia. Tot i que en un principi creia en la Trinitat, a l’estudiar la Bíblia va començar a dubtar d’aquesta doctrina. L’estudi dels Evangelis li va confirmar que la Trinitat no era una ensenyança bíblica.
Emlyn no va revelar de seguida allò que havia trobat. Però alguns dels qui assistien a la seva església a Dublín es van adonar que, durant els seus sermons, mai feia referència a la Trinitat. Com que Emlyn sabia que a la gent no li agradaria el que havia descobert, va escriure: «No podré continuar en el meu càrrec un cop hagi expressat les meves opinions». El juny de 1702, dos col·legues van voler saber per què no parlava de la Trinitat en els seus sermons. Emlyn va admetre que ja no creia en aquesta doctrina i va presentar la seva dimissió.
Als pocs dies, Emlyn va marxar de Dublín (Irlanda) i va anar a Anglaterra. Ara bé, deu setmanes més tard va tornar a Dublín per arreglar uns assumptes amb l’objectiu de mudar-se a Londres. Mentre era a Dublín, va publicar An Humble Inquiry Into the Scripture-Account of Jesus Christ («Una humil investigació de les mencions que fan les Escriptures sobre Jesucrist») per reivindicar les seves opinions. En aquesta obra, Emlyn va aportar clara evidència bíblica per demostrar que Jesús no pot ser el Déu Suprem. Aquesta publicació va enfurismar els membres de la seva anterior congregació a Dublín i, com a conseqüència, es va presentar una demanda contra ell.
Emlyn va ser arrestat i portat davant d’un tribunal a Dublín el 14 de juny de 1703. En la seva obra titulada True Narrative of the Proceedings («La veritat sobre el procés judicial»), Emlyn va dir que se l’havia acusat «per haver escrit i publicat un llibre on, segons diuen, afirmo amb blasfèmia i maldat que Jesucrist no és igual al Déu Pare». El judici va ser una autèntica farsa. Al costat dels jutges hi havia set bisbes de l’Església d’Irlanda, i no se li va permetre defensar-se. Richard Levins, un advocat prominent, li va dir que «el caçarien com un llop, sense treva». Quan va acabar el judici, Richard Pyne, el president del Tribunal Suprem d’Irlanda, va dir als membres del jurat que, si no arribaven al veredicte que tothom esperava, «els seus senyors bisbes estaven presents», potser donant a entendre que se’ls castigaria degudament.
«Pateixo pel que considero que és la veritat i glòria [de Déu]» (Thomas Emlyn)
Quan Emlyn va ser declarat culpable, el subfiscal de la corona li va recomanar que es retractés, però ell no va voler. Llavors, li van imposar una multa i el van condemnar a un any de presó. Com que no la podia pagar, va estar empresonat dos anys fins que un amic seu va aconseguir que li rebaixessin la multa. Finalment, va ser alliberat el 21 de juliol de 1705. Les humiliacions que va patir el van motivar a escriure: «Pateixo pel que considero que és la veritat i glòria [de Déu]».
Emlyn es va mudar a Londres, on va conèixer William Whiston, un altre erudit bíblic que estava patint les conseqüències d’haver publicat el que considerava la veritat bíblica. Whiston, qui respectava Emlyn, va dir que aquest era «el primer i principal defensor [del] cristianisme antic».
PER QUÈ VA REBUTJAR LA TRINITAT?
Igual que William Whiston i un altre erudit eminent, Isaac Newton, Emlyn va trobar que la Bíblia no ensenya la doctrina de la Trinitat, a diferència del símbol atanasià. Va argumentar el següent: «Després de rumiar molt i d’estudiar les Sagrades Escriptures, [...] he trobat evidència contundent [...] que m’ha fet canviar de parer pel que fa al que abans opinava sobre la Trinitat». I va concloure que «el Déu i Pare de Jesucrist és l’únic Ésser Suprem».
Com va arribar a aquesta conclusió? Va trobar molts textos bíblics que demostren les diferències que hi ha entre Jesús i el seu Pare. Vegem-ne alguns exemples (els comentaris d’Emlyn apareixen en cursiva):
Joan 17:3. «Mai es diu que Crist sigui aquell Déu o Déu mateix, ni que sigui l’únic Déu.» Només al Pare se l’anomena «únic Déu veritable».
Joan 5:30. «El Fill no fa la seva pròpia voluntat, sinó la voluntat del Pare.»
Joan 5:26. «El Pare li ha donat la vida.»
Efesis 1:3. «Mentre que a Jesucrist normalment se l’anomena el Fill de Déu, mai trobem cap referència al Pare com a Pare de Déu, encara que sovint se l’anomena el Pare del nostre Senyor Jesús.»
Després d’haver analitzat tota l’evidència disponible, Emlyn va afirmar amb fermesa: «No hi ha cap relat en les Sagrades Escriptures on es digui directament, ni tan sols s’insinuï, que el Pare, el Fill i l’Esperit Sant siguin un i el mateix ésser».
QUÈ N’APRENEM?
A diferència d’Emlyn, avui dia molts no s’atreveixen a defensar la veritat de la Bíblia. Ell va plantejar el següent: «Si un home no professa les veritats més importants, que troba clarament i evident a les Sagrades Escriptures, amb quin objectiu llegeix i les busca?». Emlyn no feia concessions amb la veritat.
L’exemple d’Emlyn i altres persones ens motiva a analitzar si estarem disposats a defensar la veritat quan la gent ens menyspreï per les nostres creences. Així doncs, pregunta’t: «Què considero més important, la lloança de la gent o defensar la veritat de la Paraula de Déu?».