MARIA cau de genolls. El seu dolor no es pot expressar amb paraules. Encara li ressona al cap l’últim crit del seu fill abans de morir, després de moltes hores de turment. Al migdia el cel s’havia enfosquit. Ara, el terra comença a tremolar amb força (Mateu 27:45, 51). En veure això, Maria potser pensa que Jehovà vol fer saber al món sencer que la mort de Jesucrist li ha dolgut a Ell més que a ningú altre.

Mentre la claror de la tarda va dissipant la penombra que envolta el Gòlgota, o Lloc de la Calavera, Maria plora la mort del seu fill (Joan 19:17, 25). Segurament li envaeixen els records. Potser li ve al cap què va passar fa trenta-tres anys, quan ella i Josep van anar a presentar el seu bebè al temple de Jerusalem i un ancià anomenat Simeó va pronunciar una profecia divina. Va predir coses meravelloses sobre Jesús, però també va dir que, en cert moment, la seva mare sentiria com si una espasa li traspassés l’ànima (Lluc 2:25-35). Ara, en aquest moment tan tràgic, Maria comprèn aquelles paraules.

Es diu que la mort d’un fill és la pitjor pèrdua que hi pot haver i la més dolorosa. La mort és un enemic terrible, i ens fereix a tots d’una manera o altra (Romans 5:12; 1 Corintis 15:26). Però, és possible superar aquestes ferides? Analitzem la vida de Maria des del començament del ministeri de Jesús fins després de la seva mort per aprendre com la va ajudar la fe a superar aquell dolor tan profund.

Viatgem en el temps tres anys i mig enrere. Maria s’adonava que s’apropaven temps de canvis. Fins i tot a la petita ciutat de Natzaret la gent parlava de Joan el Baptista i del seu missatge de penediment, que no passava desapercebut. Maria veia que, per al seu fill gran, aquelles notícies eren un senyal: era el moment de començar el seu ministeri (Mateu 3:1, 13). Per a ella i els de casa seva, el fet que Jesús marxés suposaria un trastorn. Per què?

Sembla que el marit de Maria, Josep, ja havia mort. Si aquest era el cas, Maria ja devia saber què significava perdre algú. * Ara a Jesús no només se l’anomenava «el fill del fuster», sinó també «el fuster», perquè segurament s’havia fet càrrec del negoci del seu pare i era ell qui ara mantenia la família, la qual comptava almenys amb sis fills més petits que Jesús (Mateu 13:55, 56; Marc 6:3). * Encara que Jesús hagués entrenat Jaume, segurament el segon fill, perquè continués amb el negoci, no devia ser fàcil per a la família que el fill gran marxés. Al capdavall, Maria ja portava una gran càrrega. Li faria por el canvi? No ho sabem del cert. Però encara més important: com reaccionaria quan Jesús de Natzaret es convertís en  Jesucrist, el Messies promès? Hi ha un relat bíblic que ens aclareix una mica aquesta qüestió (Joan 2:1-12, Bíblia, Fundació Bíblica Catalana).

Jesús va acudir a Joan perquè el bategés, i en aquell moment es va convertir en l’Ungit de Déu, o Messies (Lluc 3:21, 22). Llavors va començar a escollir els seus deixebles. Tot i que tenia una tasca urgent a fer, Jesús treia temps per gaudir d’estones alegres amb la família i els amics. Per exemple, va anar amb la seva mare, els seus germans i els seus deixebles a un casament a Canà, una ciutat al cim d’una muntanya a tretze quilòmetres de Natzaret. Durant la festa, Maria es va adonar que alguna cosa no anava bé. Potser va veure que alguns familiars dels nuvis creuaven mirades de pànic i, nerviosos, es deien coses a cau d’orella. S’havia acabat el vi! En una cultura tan hospitalària, cometre un error així hauria deshonrat la família i arruïnat l’ocasió. Maria es va posar al lloc d’aquelles persones i va anar a parlar amb Jesús.

Li va dir: «No tenen vi». Però, què esperava que fes el seu fill? Maria sabia que era un home extraordinari que faria coses extraordinàries, i potser va pensar que havia arribat el moment. És com si li digués: «Fill, si us plau, fes-hi alguna cosa!». Segur que la resposta de Jesús la va sorprendre: «Què podem fer-hi nosaltres, dona?». Hi ha qui veu aquestes paraules com una falta de respecte, però en realitat va ser una reprimenda tendra. Jesús li estava recordant que ella no havia de dir-li com dur a terme el seu ministeri. Això només ho podia fer el seu Pare, Jehovà.

Com que Maria era humil i assenyada, va acceptar la correcció del seu fill. Es va dirigir als servidors del convit i tan sols els va dir: «Feu el que us mani ell». Maria es va adonar que ja no li pertocava de guiar el seu fill, sinó que, més aviat, ell la guiaria a ella i als altres. Jesús també va demostrar que sentia compassió per la nova parella. Així doncs, va fer el seu primer miracle: va convertir aigua en vi del bo. Com a resultat, «els seus deixebles van creure en ell», i Maria també. Ja no el veia simplement com el seu fill, sinó com el seu Senyor i Salvador.

Els pares d’avui dia poden aprendre molt de la fe de Maria. És clar que ningú altre ha criat mai un fill com Jesús. Però quan qualsevol fill es fa adult, aquesta transició pot presentar reptes. A vegades els pares segueixen tractant els fills com si encara fossin nens, cosa que ja no seria adient (1 Corintis 13:11). Com poden els pares ajudar els seus fills que ja han crescut? Una manera és demostrant-los que de debò confien que seguiran aplicant els principis bíblics i que Jehovà els beneirà. Els pares fan molt de bé als seus fills quan els fan saber amb humilitat que tenen fe i confiança en ells. Segur que Jesús va atresorar l’ànim que Maria li va donar durant els intensos anys del seu ministeri.

Els Evangelis no ens parlen gaire de Maria durant els tres anys i mig que va durar el ministeri de Jesús. Però, és clar, hem de tenir en compte que llavors Maria probablement era vídua i encara tenia fills al seu càrrec. És comprensible que no pogués seguir Jesús en la seva gira de predicació (1 Timoteu 5:8). Amb tot, Maria va seguir meditant sobre les coses espirituals que havia après del Messies i assistint a les reunions de  la sinagoga, tal com havien tingut per costum com a família (Lluc 2:19, 51; 4:16).

És possible, doncs, que estigués present quan Jesús va fer un discurs a la sinagoga de Natzaret. Quina emoció devia sentir d’escoltar el seu fill dient que una profecia messiànica de feia segles s’estava complint ara en ell! Però també devia ser molt angoixant veure que els propis natzarens no només el van rebutjar, sinó que el van intentar matar! (Lluc 4:17-30.)

També li devia preocupar la manera com els altres fills van respondre a les ensenyances de Jesús. Joan 7:5 (BCI) diu: «Els seus germans no creien en ell». Com veiem, els quatre germans de Jesús no compartien la fe de Maria. De les germanes de Jesús, que com a mínim en tenia dues, la Bíblia no en diu res. En qualsevol cas, Maria sabia molt bé el dolor que se sent en una casa dividida en sentit religiós. S’havia d’esforçar a ser lleial a la veritat divina alhora que intentava guanyar-se el cor dels seus familiars sense arribar a ser pesada o a barallar-s’hi.

En una ocasió, uns familiars de Jesús, entre els quals segurament hi havia els seus germans, van anar a buscar-lo «per endur-se’l», perquè deien: «Ha perdut el seny» (Marc 3:21, 31). Maria no pensava així, però els va acompanyar potser perquè creia que podrien aprendre alguna cosa que els ajudaria a tenir fe. Però, què va passar? A pesar dels grans miracles que feia Jesús i de les meravelloses veritats que ensenyava, no hi van creure. Es preguntaria Maria, desesperada, com arribar al cor dels seus fills?

Vius en una casa dividida en sentit religiós? L’exemple de fe de Maria et pot ajudar molt. Ella no va perdre l’esperança en els seus familiars no creients; al contrari, els va demostrar que la seva fe li havia reportat felicitat i pau interior. D’altra banda, no va deixar de fer costat al seu fill fidel. El va trobar a faltar? Va desitjar en algun moment que encara estigués a casa amb ella i la resta de la família? Si va ser així, va controlar els seus sentiments. Considerava tot un privilegi donar suport a Jesús i animar-lo. I tu, pots ajudar els teus fills a posar Déu en primer lloc?

Va veure Maria recompensada la seva fe en Jesús? Jehovà sempre recompensa les persones que tenen fe, i segur que Maria no en va ser l’excepció (Hebreus 11:6). Pensa com es devia sentir quan escoltava parlar el seu fill o quan altres persones li explicaven coses dels discursos de Jesús que havien escoltat personalment.

Notaria Maria que Jesús utilitzava en les seves il·lustracions algunes vivències de la seva infància a Natzaret? Per exemple, quan Jesús va parlar d’una dona que escombra casa seva per trobar una moneda perduda, que mol la farina per fer pa o que encén una llàntia i la posa en el portallànties, es recordaria d’aquell nen petit que estava sempre a la seva vora mentre feia aquestes feines quotidianes? (Lluc 11:33; 15:8, 9; 17:35.) Quan Jesús va dir que ‘el seu jou és suau i la seva càrrega, lleugera’, pensaria Maria en aquella tarda càlida en què Josep ensenyava a Jesús com fer un jou i donar-li forma amb cura perquè l’animal el pogués portar sense fer-se mal? (Mateu 11:30.) De ben segur, Maria estava molt contenta del magnífic privilegi que li havia donat Jehovà: criar i educar el nen que arribaria a ser el Messies. Per a ella, devia ser un goig incomparable escoltar Jesús, el mestre més gran de tota la  Terra, qui extreia lliçons molt profundes d’objectes i indrets ben comuns.

Ara bé, Maria sempre va ser humil. El seu fill mai va dir que s’havia d’adular ni adorar la seva mare. Un dia, mentre Jesús predicava, una dona d’entre la multitud li va dir que Maria devia ser molt feliç de ser la seva mare, però ell va replicar: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden» (Lluc 11:27, 28). I quan algú d’entre una gentada li va assenyalar que la seva mare i els seus germans eren a prop, ell va dir que aquells que hi creien eren realment la seva mare i els seus germans. En comptes d’ofendre’s, Maria segur que va entendre què volia dir Jesús: els lligams espirituals són molt més importants que els familiars (Marc 3:32-35).

Amb tot, és impossible descriure el dolor que devia sentir Maria mentre veia que el seu fill patia una mort horrible en un pal de turment. L’apòstol Joan, qui va presenciar l’execució, inclou un detall interessant en el seu relat: durant aquell moment tan amarg, Maria estava al costat del pal de turment de Jesús. Res podia impedir que una mare tan lleial i amorosa es quedés amb el seu fill fins a l’últim moment. Jesús la va veure i, encara que cada exhalació li suposava una agonia i cada paraula li era un suplici, va fer l’esforç de parlar. Va demanar al seu estimat apòstol Joan que la cuidés. Com que els seus germanastres encara no creien en ell, va preferir deixar-la al càrrec d’un dels seus seguidors. Amb aquest gest, Jesús va demostrar que és molt important que els homes cristians cuidin dels de casa seva, sobretot en sentit espiritual (Joan 19:25-27).

Quan Jesús finalment va morir, Maria va sentir el profund dolor que Simeó havia profetitzat temps enrere: una espasa li traspassaria l’ànima. Si se’ns fa difícil de comprendre el dolor tan profund que va patir, encara se’ns fa més difícil d’imaginar l’alegria que devia sentir tres dies després, quan va saber que Jesús havia ressuscitat. Va ser el miracle més extraordinari! I encara es devia sentir més feliç quan Jesús es va aparèixer més tard a Jaume, el seu mig germà, molt probablement en privat (1 Corintis 15:7). Allò va tenir un impacte tan gran en Jaume i els seus altres germanastres que també van arribar a creure que Jesús era el Crist. En poc temps, ja acompanyaven la seva mare a les reunions cristianes, on «s’aplicaven unànimement a l’oració» (Actes [Fets] 1:14). Més tard, dos d’ells, Jaume i Judes, van escriure llibres de la Bíblia.

L’última vegada que la Bíblia parla de Maria està a les reunions amb els seus fills, orant. Que adient que el relat sobre Maria acabi així, i quin gran exemple ens va deixar! Gràcies a la seva fe, va poder superar un dolor molt profund i, finalment, va rebre una recompensa gloriosa. Si imitem la seva fe, també podrem superar qualsevol ferida que aquest món cruel ens causi i gaudirem de recompenses que no ens podem ni arribar a imaginar.