ELS turistes tenien molta gana. La visita que havien fet a les ruïnes històriques de l’antiga ciutat de Betlem els havia obert la gana. Com que volien tastar algun plat típic de la zona, un d’ells va veure un restaurant que oferia falàfel: pa de pita amb gustosos cigrons mòlts, tomàquets, cebes i altres hortalisses. Aquest piscolabis suculent els va donar les forces necessàries per poder continuar la seva visita guiada.

Tot i que no ho sabien, aquest modest pa de pita potser va ser l’experiència més històrica que van tenir aquell dia. De fet, el mateix nom de la ciutat, Betlem, significa literalment «casa del pa», i en aquest indret es cou pa des de fa milers d’anys (Rut 1:22; 2:14). Avui dia, el pa de pita és un dels tipus de pa més típics de Betlem.

Fa gairebé quatre mil anys, no gaire lluny del sud de Betlem, Sara, la dona d’Abraham, va preparar pa per a tres convidats inesperats (Gènesi 18:5, 6). És possible que Sara fes servir farina d’espelta bessona o d’ordi. Com que va haver de preparar el pa ràpidament, és probable que el cogués sobre pedres calentes (1 Reis 19:6).

Com mostra aquest relat bíblic, la família d’Abraham preparava i coïa el seu propi pa. El seu estil de vida nòmada potser no permetia a Sara i als seus servidors fornejar el pa en el tipus de forns que es feien servir a la ciutat natal de Sara, Ur. Sara preparava la farina amb els cereals que es trobaven a la zona. Aquesta tasca era una feina laboriosa que es realitzava fent servir un molinet de mà i potser un morter.

Quatre segles més tard, la Llei mosaica va dictar que no es podia acceptar com a penyora el molinet de mà d’algú, ja que era el seu mitjà de subsistència (Deuteronomi 24:6). Déu considerava el molinet de mà una eina essencial, ja que sense aquest estri una família no podia preparar el pa de cada dia. (Consulta el requadre « Com es feia el pa en temps bíblics?».)

La Bíblia fa referència al pa moltes vegades, i els escriptors bíblics sovint van fer servir la paraula pa com a sinònim de menjar. Jesús va ensenyar que els adoradors de Déu poden demanar en oració i amb confiança el següent: «El nostre pa de cada dia, doneu-nos-el avui» (Mateu 6:11). En aquest context, el terme pa representa l’aliment en general i, d’aquesta manera, Jesús ens va ensenyar que podem confiar que Déu ens donarà l’aliment que necessitem cada dia (Salm 37:25).

Ara bé, hi ha una cosa més important que el pa o el menjar. Jesús va dir: «L’home no viu sols de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Mateu 4:4). Aquesta afirmació feia referència al passat, quan els israelites depenien totalment del que Déu els donava. Aquesta situació va començar poc després de l’èxode d’Egipte. Aproximadament un mes després d’haver-se endinsat en el desert del Sinaí, el menjar de la nació d’Israel s’estava exhaurint. Com que tenien por de morir de gana en aquell desert tan àrid, els israelites van començar a queixar-se amargament i a dir que, a Egipte, ‘menjaven pa fins a atipar-se’ (Èxode 16:1-3).

Sens dubte, el pa d’Egipte era molt bo. En l’època de Moisès, els forners professionals oferien als egipcis una gran varietat de pans i coques. Però Jehovà no permetria que el seu poble es quedés  sense pa. Els va prometre: «Jo us faré ploure pa des del cel». I així va ser. Cada matí, aquest pa del cel apareixia sobre el terra, semblant a la rosada o al gebre, i formava una capa fina i cruixent. El primer cop que el van veure, els israelites van preguntar: «Què és això?». Moisès els va respondre: ‘És el pa que Jahvè us dóna com aliment’. El van anomenar «mannà», * i aquest pa els va sustentar durant els següents quaranta anys (Èxode 16:4, 13-15, 31).

Al principi, aquest miracle devia haver impressionat els israelites. El mannà tenia «gust com de pastís de mel» i n’hi havia suficient per a tothom (Èxode 16:18). Ara bé, amb el pas del temps, els israelites van començar a trobar a faltar la gran varietat d’aliments que havien menjat a Egipte, i van rondinar el següent: «No veiem més que el mannà!» (Nombres 11:6). I, més tard, van dir tot enrabiats: «Aquest menjar miserable ens fa fàstic!» (Nombres 21:5). Finalment, van arribar a considerar que «el pa del cel» era desagradable i repugnant (Salm 105:40).

El pa, així com moltes altres coses, es pot deixar d’apreciar. Ara bé, la Bíblia ens parla d’un tipus de pa molt especial que no hauríem de menysprear. De fet, aquest pa, que Jesús va comparar amb el mannà que els israelites havien rebutjat de manera tan ingrata, ens pot oferir beneficis eterns.

«Jo sóc el pa de vida», va dir Jesús. «Els vostres pares van menjar el mannà al desert i, amb tot, van morir. Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel; qui menja d’aquest pa viurà eternament, i el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món» (Joan 6:48-51).

 Molts dels qui van escoltar aquestes paraules no van entendre l’ús figurat que va fer Jesús de les paraules pa i carn. Tot i això, aquesta il·lustració va ser molt adient. El pa literal alimentava els jueus dia rere dia tal com el mannà havia sostingut els israelites al desert durant quaranta anys. Ara bé, tot i que el mannà va ser una provisió de Déu, no podia donar vida eterna. Per contra, el sacrifici de Jesús ofereix aquest regal als qui tinguin fe en ell. Sense cap mena de dubte, ell és «el pa de vida».

És possible que, quan tinguis gana, mengis un tros de pa i donis gràcies a Déu pel «pa de cada dia» (Mateu 6:11). Amb tot, encara que apreciem aquesta provisió tan gustosa, no oblidem mai el valor del «pa de vida»: Jesucrist.

Com podem demostrar que, a diferència dels ingrats israelites del temps de Moisès, no donem per fet aquest pa tan valuós? Jesús va dir: «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments» (Joan 14:15). Així doncs, si obeïm els manaments de Jesús, gaudirem de menjar pa per tota l’eternitat (Deuteronomi 12:7).