Com que Jehovà Déu * és el Creador de totes les coses i és totpoderós, moltes persones tendeixen a culpar-lo de tot el que passa en el món, i això inclou totes les coses dolentes. No obstant això, pensa el que diu la Bíblia sobre el Déu verdader:

• «Jahveh és just en tots els seus camins» (Salm 145:17, TBS).

• «Tots els seus camins són justos. És un Déu fidel, sense cap culpa, és just i recte» (Deuteronomi 32:4).

• «El Senyor és tendre i compassiu» (Jaume 5:11, TBS).

Déu no fa que passin coses dolentes. Ara bé, serà que incita els altres a cometre actes malvats? De cap de les maneres! La Bíblia diu: «Que ningú, quan és temptat, no digui: “És Déu qui em tempta”». Per què? Perquè «Déu no és temptat pels mals ni tempta ningú» (Jaume 1:13). Déu no tempta les persones, o no les posa a prova, incitant-les a actuar malament. Tampoc causa les coses dolentes ni indueix els altres a fer-les. Així doncs, qui o què té la culpa de les coses dolentes que passen?

La Bíblia assenyala una raó per la qual els humans pateixen, al declarar: «A tothom li arriba el temps i el contratemps» (Eclesiastès 9:11, TBS). El fet que un esdeveniment o accident inesperat afecti algú depèn en bona part del lloc on es trobi en aquell moment. Fa uns dos mil anys, Jesucrist va parlar d’una desgràcia que havia passat al caure una torre que va matar divuit persones (Lluc 13:1-5). Aquelles persones no van ser víctimes d’aquell succés per la vida que havien portat, sinó simplement perquè eren sota la torre quan va caure. Més recentment, el gener de 2010, un terratrèmol va assolar Haití i el govern haitià diu que més de tres-centes mil persones van perdre la vida. Totes elles van morir independentment de qui eren. Les malalties també poden afectar qualsevol persona en qualsevol moment.

Alguns potser es pregunten: «No podria Déu impedir que passessin desgràcies com aquestes? No podria protegir la gent bona d’aquestes calamitats?». Si Déu intervingués d’aquesta manera, això significaria que sap quan passaran les coses dolentes. Tot i que, sens dubte, Déu té la capacitat de saber el futur, la pregunta que cal analitzar és: fa servir Déu de manera il·limitada la seva capacitat de saber aquestes coses? (Isaïes 42:9.)

La Bíblia diu: «Déu és al cel, i fa tot allò que es proposa» (Salm 115:3). Jehovà fa el que considera necessari, i no tot el que és capaç de fer. Això també implica les coses que decideix preveure.  Per exemple, en el passat, quan les ciutats de Sodoma i Gomorra es van omplir de maldat, Déu va dir al patriarca Abraham: «Vull baixar per veure si han obrat en tot segons el clam que, contra ells, ha pujat cap a mi. Si no, ja ho sabré» (Gènesi 18:20, 21). Durant un temps, Déu va decidir no saber fins a quin punt arribava la maldat en aquelles ciutats. Semblantment, Jehovà pot decidir no saber per endavant totes les coses (Gènesi 22:12). Però aquest fet no indica que tingui cap imperfecció o debilitat. Com que «la seva obra és perfecta», Déu equilibra la seva capacitat de preveure el futur amb el seu propòsit. Ell no obliga mai els humans a actuar de certa manera * (Deuteronomi 32:4). A quina conclusió arribem, doncs? En poques paraules: Déu utilitza la seva presciència de manera selectiva i segons el seu criteri.

Els humans tenen part de la culpa de la maldat. Fixa’t com descriu la Bíblia un procés que pot portar a cometre actes dolents: «Cadascú és temptat pels propis desigs, que l’atreuen i el sedueixen. Aquests desigs, un cop fecundats, engendren el pecat, i el pecat, arribat a la culminació, infanta la mort» (Jaume 1:14, 15, BCI). Quan les persones actuen motivades per desitjos impropis o es deixen emportar per anhels incorrectes, de ben segur pateixen males conseqüències (Romans 7:21-23). La història demostra que els humans han comès atrocitats i han provocat molt de sofriment. A més, les persones dolentes poden corrompre d’altres i, d’aquesta manera, la maldat no s’atura (Proverbis 1:10-16).

Hauria d’intervenir Déu i impedir que la gent faci coses dolentes? Pensa com Déu va crear l’home. La Bíblia diu que el va fer a la seva imatge, és a dir, a la seva semblança. Per tant, els humans tenen la capacitat de reflectir les qualitats de Déu (Gènesi 1:26). Déu els va atorgar llibertat d’elecció i, per això, poden decidir estimar Déu i ser-li lleials fent el que Ell considera correcte (Deuteronomi 30:19, 20). Si Déu coaccionés les persones a fer el que Ell vol, oi que això anul·laria la seva llibertat d’elecció? En aquest cas, els humans es limitarien a ser com màquines, que fan exactament allò pel qual se les ha programat. Seria el mateix cas si el destí, o kismet, dictés el que fem i tot el que ens passa. Que contents podem estar que Déu ens dignifiqui al deixar-nos decidir el nostre propi camí! Però això no vol dir que les conseqüències dels errors i les males decisions dels humans hagin d’afligir la humanitat per sempre.

Si fessis la pregunta de la portada d’aquesta revista a una persona hindú o budista, probablement et respondria el següent: «La gent bona pateix coses dolentes per la llei del karma. Les persones recullen el que van sembrar en les seves vides anteriors». *

Pel que fa a l’ensenyança del karma, és útil saber el que la Bíblia diu sobre la mort. Al jardí d’Edèn, on es va originar la humanitat, el Creador va dir al primer home, Adam: «Pots menjar de tots els arbres del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis; si un dia en menges, no t’escaparàs pas de la mort» (Gènesi 2:16, 17). Si Adam no hagués pecat al desobeir Déu, hauria viscut per sempre. La mort va ser el càstig per haver desobeït el manament de Déu. Després, quan Adam i Eva van tenir fills, «la mort s’estengué a tots els homes» (Romans 5:12). Per tant, es pot dir que «la paga del pecat és la mort» (Romans 6:23). La Bíblia també explica que «el qui ha mort queda lliure del pecat» (Romans 6:7). És a dir, les persones no han de pagar els seus pecats després de morir.

Avui dia, milions de persones diuen que el karma està relacionat amb el sofriment que hi ha al món. Els qui tenen aquesta creença normalment accepten el seu patiment i el dels altres i es conformen. Però aquest concepte no ofereix cap esperança que algun dia s’acabin les coses dolentes. Creuen que l’única solució és esforçar-se a tenir un comportament socialment acceptable i un coneixement especial, i així alliberar-se dels cicles de la reencarnació. Ara bé, aquestes idees són molt diferents del que diu la Bíblia. *

La principal causa de la maldat, però, no són els humans. Satanàs, el Diable, qui al principi era un àngel fidel de Déu, «no es va mantenir en la veritat» i va introduir el pecat al món (Joan 8:44). El que va fer va ser instigar una rebel·lió al jardí d’Edèn (Gènesi 3:1-5). Jesucrist el va anomenar el «Maligne» i el «príncep d’aquest món» (Mateu 6:13; Joan 14:30). I la humanitat en general segueix Satanàs al deixar-se dissuadir d’anar pels bons camins que marca Jehovà (1 Joan 2:15, 16). «El món sencer està sota el poder del Maligne», diu 1 Joan 5:19. A més, hi ha altres criatures espirituals que s’han tornat malvades i s’han unit a Satanàs. La Bíblia indica que el Diable, juntament amb els seus dimonis, «enganya tot el món» i causa ais a la Terra (Apocalipsi [Revelació] 12:9, 12). Així doncs, el principal culpable de la maldat és Satanàs, el Diable.

És clar que Déu no és el culpable de les coses dolentes que passen, ni és ell qui fa patir les persones. Al contrari, ha promès eliminar la maldat, tal com explica el pròxim article.