Aviat em vaig veure ficat en el món de l’esport i el culturisme. Amb el temps, vaig obrir un gimnàs a San Leandro, Califòrnia (Estats Units), on vaig treballar amb molts culturistes, un dels quals va guanyar el títol de Mr. Amèrica. Ara bé, tot i que vaig arribar a desenvolupar un cos fort i musculós, encara em sentia buit per dins.

Un amic del gimnàs, que estava al cas del meu desig d’entendre la Bíblia, em va comentar que em volia presentar un conegut seu. El dia següent, va venir a casa un testimoni de Jehovà. Aquell matí, es va passar quatre hores contestant totes les meves preguntes amb la Bíblia. Li vaig demanar que tornés aquella mateixa tarda, i se’ns va fer mitjanit parlant de la Bíblia. M’encantava tot el que estava aprenent i li vaig preguntar si l’endemà el podia acompanyar per saber com predicava. Al veure com responia les preguntes de la gent amb la Bíblia, em vaig quedar meravellat. «Això és el que jo també vull fer!», em vaig dir a mi mateix.

I així va ser: vaig vendre el meu negoci i em vaig convertir en l’acompanyant d’aquest pioner, que és com es coneix els testimonis de Jehovà que dediquen gran part del seu temps a predicar. El maig de 1948 em vaig batejar en un congrés que es va celebrar al complex esportiu Cow Palace de San Francisco, Califòrnia. Aquell mateix any, em vaig fer pioner.

Mentrestant, vaig demanar als Testimonis que visitessin la meva mare. A ella li va agradar molt el que va aprendre de la Bíblia i, ben aviat, es va fer Testimoni de Jehovà. Tot i que la família s’hi va oposar, durant molts anys va servir Déu i es va mantenir fidel fins el dia de seva la mort. Ella va ser l’única de la família que també es va fer Testimoni.

L’any 1950 me’n vaig anar a viure a Grand Junction (Colorado), on vaig conèixer la Billie. Ella va néixer el 1928 i va créixer durant el temps de la Gran Depressió. La seva mare, la Minnie, li llegia la Bíblia cada nit sota la tènue llum d’una làmpada de querosè. Als quatre anys, la Billie ja sabia llegir i s’havia après de memòria moltes històries de la Bíblia. A finals dels anys quaranta, la seva mare, qui estudiava la Bíblia amb els Testimonis, va aprendre que el que sovint es tradueix com «infern» no és un lloc de turment, sinó la sepultura de la humanitat (Eclesiastès 9:5, 10). Tant la Minnie com el seu marit es van fer Testimonis.

Després de graduar-se a la universitat de Boston el 1949, la Billie va tornar a casa i es va posar a estudiar la Bíblia seriosament. En lloc de fer de mestra, va decidir dedicar la seva vida a Déu. Es va batejar  l’any 1950 al congrés internacional dels Testimonis de Jehovà que es va celebrar a l’estadi dels Yankees de Nova York. Poc després ens vam conèixer, ens vam casar i, llavors, ens vam fer pioners.

La nostra primera parada va ser Eugene (Oregon), on vam fer amics per a tota la vida. El 1953 vam anar a viure a Grants Pass (Oregon) per ajudar la petita congregació que hi havia allà. Aquell mateix any, ens van convidar a assistir a la classe 23a de Galaad, una escola bíblica dels Testimonis de Jehovà que entrena futurs missioners, prop de South Lansing, a uns quatre-cents quilòmetres al nord-oest de la ciutat de Nova York.

El desembre de 1954, cinc mesos després d’haver-nos graduat de Galaad, vam agafar una avioneta cap al Brasil. Una hora més tard, un dels motors es va aturar; amb tot, vam poder aterrar sans i estalvis a les Bermudes. Després de trenta-sis hores d’un viatge esgotador, que encara va incloure un altre aterratge forçós a Cuba, vam arribar a la sucursal dels Testimonis de Jehovà a Rio de Janeiro.

Poc després, la Billie i jo, junt amb dues missioneres més, vam partir cap a Bauru (São Paulo) per obrir una nova llar missional. La ciutat tenia més de cinquanta mil habitants, i érem els primers Testimonis que arribaven a la zona.

Tan bon punt vam començar a visitar les persones a casa seva, el capellà de la ciutat es va oposar a la nostra predicació. Ens seguia allà on anàvem i advertia a les persones que no ens escoltessin. Però vam començar a estudiar la Bíblia amb una família nombrosa que, en poques setmanes, va acceptar les veritats de la Bíblia i es va acabar batejant. Aviat, d’altres també van començar a estudiar.

Un parent d’aquesta família era president d’un club social de renom. Vaig fer les gestions pertinents per tal d’usar les instal·lacions del club per fer un congrés. Quan el capellà va instigar els membres del club a cancel·lar l’acord, el president es va reunir amb ells i els va advertir: «Si el cancel·leu, plego!». El congrés es va poder celebrar.

L’any següent, el 1956, ens van convidar al congrés de districte de Santos, São Paulo. Uns quaranta germans de la nostra congregació s’hi van desplaçar amb tren. Al tornar a Bauru, vaig trobar una carta a la bústia en què se’m convidava a servir com a superintendent itinerant per visitar diverses congregacions dels Testimonis de Jehovà. D’aquesta manera, va començar una nova etapa en les nostres vides en la qual vam passar uns vint-i-cinc anys viatjant per tot Brasil.

En aquella època, els medis de transport eren molt rudimentaris. Amb el temps vam arribar a travessar pràcticament tot el país amb autobús, tren, carruatge, bicicleta i a peu. Una de les primeres ciutats que vam visitar va ser Jaú, São Paulo. Un dia, el sacerdot ens va amenaçar: «No podeu predicar a les meves ovelles!». Però nosaltres li vam contestar: «No són teves, són de Déu».

En certa ocasió, vam projectar una pel·lícula sobre la nostra obra de predicació mundial titulada La Sociedad del nuevo mundo en acción, però el sacerdot va instigar un grup de feligresos perquè ens ataquessin. Tot seguit, vam informar la policia del que estava passant i quan el sacerdot i aquesta xusma van arribar al cinema, es van trobar amb un fila de policies que barraven el pas i que els apuntaven amb pistoles. L’auditori, que era força gran, va disfrutar moltíssim de la pel·lícula.

 Pràcticament per tot arreu, ens vam trobar amb la mateixa oposició i el mateix odi religiós. Per exemple, a Brusque, prop de Blumenau (Santa Catarina), vam conèixer dues pioneres que patien molta oposició. Amb tot, gràcies a la perseverança i l’aguant que van demostrar, els seus esforços es van veure recompensats. Ara, cinquanta anys més tard, en aquella zona, hi ha més de seixanta congregacions en expansió i, fins i tot, una bonica Sala de Congressos a la ciutat veïna d’Itajaí!

Un dels millors records d’aquella època és el temps que passàvem amb els germans preparant els congressos de districte. Als anys setanta, vaig tenir el privilegi de servir com a superintendent de congrés al gran estadi de Morumbí. Una vegada, es va demanar a unes cent congregacions de la zona que cadascuna enviés deu germans per netejar l’estadi la nit abans del congrés.

Aquella nit, al sortir de l’estadi, alguns jugadors de futbol van dir amb to de burla: «Que il·lusos! Pensen que podran netejar tot l’estadi amb escombres i mopes!». Però, a mitja nit, ja estava tot net. El director de l’estadi va dir: «Els meus treballadors haurien necessitat tota una setmana per fer el que vosaltres heu aconseguit en tan sols unes hores!».

L’any 1980 el meu pare va morir i, poc després, vam tornar als Estats Units per cuidar de la meva mare, qui vivia a Fremont (Califòrnia). Allà vam treballar fent feines de neteja durant la nit. D’aquesta manera, vam poder continuar servint com a pioners i vam ajudar la gent de parla portuguesa de la zona. Més tard, ens vam anar a viure a San Joaquin Valle, on buscàvem gent de parla portuguesa per tota la zona que va des de Sacramento fins a Bakersfield. Avui dia, hi ha unes deu congregacions de parla portuguesa a Califòrnia.

Després que la meva mare morís l’any 1995, vam anar a viure a Florida per cuidar del pare de la Billie fins que es va morir. La seva mare ja havia mort el 1975. L’any 2000 ens vam anar a viure a la zona desèrtica del Colorado, on vam dedicar tot el nostre temps a predicar en les reserves de les tribus índies navaho i ute de la zona. Lamentablement, la Billie va morir el febrer del 2014.

Ara ja han passat més de seixanta-cinc anys des que vaig conèixer un testimoni de Jehovà que va contestar totes les meves preguntes amb la Bíblia. Que content estic d’haver-lo conegut i d’haver-me assegurat que tot el que m’ensenyava estava basat en la Bíblia. Sens dubte, puc dir amb satisfacció que servir Déu m’ha fet molt feliç!