Vaig néixer a Bakú, Azerbaidjan, i era la segona de dues germanes. El meu pare era musulmà i la meva mare jueva, però s’estimaven i es respectaven molt. Per exemple, la mare donava suport al pare durant el ramadà, i el pare donava suport a la mare quan celebrava la pasqua. A casa teníem l’Alcorà, la Torà i la Bíblia.

Jo em considerava musulmana. Encara que mai m’havia plantejat l’existència de Déu, hi havia temes que em desconcertaven. Em preguntava: «Per què ens ha creat Déu, i quin sentit té que una persona pateixi tota la seva vida si al final ha de ser turmentada eternament a l’infern?». Com que la gent diu que tot el que passa és voluntat de Déu, em preguntava: «Som simplement titelles en mans de Déu a qui li agrada veure’ns patir?».

Als dotze anys, vaig començar a fer les cinc oracions musulmanes diàries conegudes com la salat. Per aquella època el pare ens va enviar a la meva germana i a mi a una escola jueva. D’entre algunes assignatures, ens ensenyaven hebreu i les tradicions de la Torà. Cada dia, abans de començar les classes, fèiem les tradicionals oracions jueves. Així que, al matí feia les oracions de la salat a casa i, més tard, feia les oracions jueves a l’escola.

Com que desitjava trobar respostes lògiques, sovint preguntava als rabins de l’escola: «Per què ens ha creat Déu? Què pensa Déu del meu pare musulmà? Si el meu pare és un bon home, per què se l’ha de considerar impur? Si és així, per què el va crear Déu?». Les poques respostes que em van donar no tenien sentit ni eren convincents.

L’any 2002, la meva fe en Déu es va esvair. Just una setmana després d’immigrar a Alemanya, el meu pare va patir una embòlia cerebral i va entrar en coma. Durant molts anys, havia fet oració per la  salut i el benestar de la família. Cada dia orava a Déu pel meu pare convençuda que el Totpoderós, qui té poder sobre la vida i la mort, el salvaria. En el meu interior pensava: «Per a Déu no és res complir el desig sincer d’una neneta com jo». Estava segura que Déu em concediria les meves súpliques, però finalment el pare va morir.

Estava horroritzada per l’aparent indiferència de Déu. Això em va destrossar i vaig pensar: «Una de dues, o no estic orant com s’ha de fer, o Déu no existeix». Em sentia atordida i incapaç de tornar a fer la salat. Com que el que ensenyaven les altres religions no em semblava lògic, vaig arribar a la conclusió que Déu no existia.

Sis mesos després els Testimonis de Jehovà van tocar la nostra porta. La meva germana i jo no vèiem els cristians amb bons ulls, per això els volíem demostrar educadament que estaven equivocats. Els vam preguntar: «Per què els cristians adoreu Jesús, la creu, la verge Maria i altres ídols si els Deu Manaments ho prohibeixen?». Amb la Bíblia ens van mostrar proves convincents del perquè els cristians verdaders no adoren els ídols i només oren a Déu. Això em va sorprendre molt.

Després els vam preguntar: «I què penseu de la Trinitat? Si Jesús és Déu, com és possible que visqués a la Terra i el matessin?». Una vegada més, ens van explicar amb la Bíblia que Jesús ni és Déu ni és igual a Ell. Els Testimonis ens van dir que, per això, ells no creuen en la Trinitat. Em vaig quedar de pedra i vaig pensar: «Que en són d’estranys, aquests cristians!».

Amb tot, encara volia saber per què morim i per què permet Déu el sofriment. Els Testimonis em van ensenyar el llibre El conocimiento que lleva a vida eterna, * el qual tenia capítols sencers que responien a les meves preguntes. Immediatament, vaig començar un curs de la Bíblia amb ells.

En cada sessió del curs trobava respostes lògiques a la Bíblia. Per exemple, vaig aprendre que el nom de Déu és Jehovà (Salm 83:18). I que la seva qualitat principal és l’amor desinteressat (1 Joan 4:8). Déu va crear els humans perquè volia compartir amb ells el regal de la vida. Vaig arribar a entendre que, encara que Déu permet la injustícia, la detesta i aviat l’eliminarà per sempre. També vaig aprendre que la rebel·lió d’Adam i Eva ha perjudicat molt a la humanitat (Romans 5:12). Una de les tràgiques conseqüències d’aquesta rebel·lió és la mort de persones que estimem, com és el cas del meu pare. No obstant això, al món nou Déu repararà tot el dany que s’ha causat i els qui han mort tornaran a la vida (Fets [Actes] 24:15).

La Bíblia va respondre a totes les meves preguntes i vaig tornar a creure en Déu. Al conèixer millor els Testimonis de Jehovà, em vaig adonar que són una família mundial. L’amor i la unitat que es mostren em va arribar al cor (Joan 13:34, 35). El que vaig aprendre de Jehovà em va motivar a servir-lo i, per tant, el 8 de gener del 2005 em vaig batejar com a Testimoni de Jehovà.

El raonament lògic de la Bíblia ha canviat positivament la meva manera de veure la vida. Les seves explicacions confiables m’han donat pau interior. Pensar que tornaré a veure el meu pare a la resurrecció m’omple d’alegria i consol (Joan 5:28, 29).

Fa sis anys que estic feliçment casada amb en Jonathan, qui també comparteix les meves creences. Els dos hem après que la veritat sobre Déu és lògica, senzilla i, a la vegada, un tresor que no té preu. És per això que ens encanta compartir la nostra meravellosa fe i esperança amb els altres. Ara sé que els Testimonis de Jehovà no són “estranys”, sinó cristians verdaders.